Ara que sembla que hem perdut el cap, recorde gent que el va perdre —més o menys— de veres. En El baró rampant, el cap del cavaller advocat Enea Silvio, tio de Cosimo, flota com una boia al bell mig del mar després de l’atac als pirates barbarescs. És una mena de boia amb cua, un cap que duu un fes amb borla tallat per un colp de simitarra; un cap que va morir cridant “Ah, Zaira!”, però que ja no parla, a diferència del d’Orfeu, que va arribar cantant a les costes de Lesbos, perquè, fins i tot decapitat, Orfeu canta. De fet, Apol·lo el col·loca en un temple i el cap li arrabassa el públic oracular. El déu, ofés, mana silenciar el cap per a sempre. (Una prova més, per cert, que hem creat els déus a imatge i semblança nostra.)
Les Mènades van esquarterar a Orfeu. Las Muses van arreplegar les seues restes i les van enterrar a Libetra, al peu de l’Olimp, on diuen que el cant dels rossinyols és més bell que en cap altre lloc. Però el cap i la lira van anar a parar al riu Hebros, des d’on van passar al mar. D’allà van viatjar fins a Lesbos i, després, al temple d’Apol·lo.
En L’ésser estimat, d’Evelyn Waugh, sir Francis li parla a Barlow d’un cap de gos separat del cos que els russos conserven viu, qui sap per quin motiu obscé, a colp de bombejar-li sang d’una ampolla.
Flannery O’Connor recull que en el Believe It Or Not! de Robert Ripley hi ha —o hi havia— una fotografia d’un gall que va sobreviure trenta dies sense cap. Segons altres fonts, van ser díhuit mesos. Em pregunte on estaran ara els caps que Queequeg ven en Moby Dick, i si hi ha cap possibilitat que un acabara adornant el cos del gall.
Elizabeth Gaskell ironitza en Cranford sobre els relats gòtics de l’època, i ens regala una dama sense cap que apareix als afores del poble. La veuen moltes persones: una dona sense cap tota vestida de blanc asseguda a la vora del camí retorçant-se les mans amb gran pesar.
El conte “Míster Taylor”, d’Augusto Monterroso, explica la història d’un caçador de caps que viu en la selva amazònica. Un bon dia es creua amb un indígena que li regala un cap reduït, que Mr. Taylor regala després a son tio, Mr. Rolston. Al tio li agrada tant que li’n demana cinc més, déu, vint… N’està fent negoci. El nebot s’hi associa i li fa enviaments a escala industrial. Amb això, ací deixe el cap de la història; qui vullga la resta del cos, l’haurà de llegir. Per arredonir-ho, Oú est ma tête?, de Pink Martini.
