La inauguració, el 21 de juliol de 1934, d’una piscina en el Balneari de Les Arenes no va ser la d’una instal·lació esportiva més. Per a València va significar l’aparició d’una nova cultura de l’oci, lligada a l’esport, al sol, a la mar i a l’espectacle. El diari Las Provincias va descriure aquell nou espai, com “un alarde de gusto, belleza, modernidad y perfección”; una estampa que parecía “recortada de un ‘Vogue’ parisino o de un ‘magazine’ londinense”.

Antonio Zarranz i Ricardo Moróder, responsables del Balneari de Les Arenes, van saber envoltar-se d’alguns dels professionals més destacats de l’arquitectura valenciana i espanyola. Per a projectar la piscina van recórrer a l’arquitecte madrileny Luis Gutiérrez Soto, un dels grans introductors de l’arquitectura racionalista a Espanya, mentre que la direcció de les obres va correspondre a Cayetano Borso di Carminati, amb la col·laboració de Carlos Cortina.

El resultat va ser una instal·lació concebuda tant per a la pràctica esportiva com per a l’espectacle. La piscina principal tenia planta en forma de L i aprofitava un dels seus costats més curts per a situar els trampolins, disposats en tres altures. Aquella estructura vertical, extraordinàriament fotogènica, acabaria convertint-se en una de les imatges més recognoscibles de la piscina i seria immortalitzada per Josep Renau en un dels seus cèlebres cartells.

Però en Les Arenes no hi havia una sola piscina. En un nivell inferior, enfront de la mar, es trobava una altra de dimensions més reduïdes destinada als xiquets. El conjunt estava acuradament dissenyat per a integrar arquitectura, esport i paisatge marítim, creant un escenari en el qual el bany deixava de ser únicament una activitat vinculada a l’estiu per a convertir-se també en una experiència social.

I quan queia la nit, arribava l’espectacle. Les aigües de la piscina es transformaven mitjançant una espectacular il·luminació concebuda per l’enginyer luminotècnic català Carles Buïgas i Sans. L’efecte, segons Las Provincias, convertia l’aigua en “un mar servido, como champaña, en copa de cristal de Bohemia“.

Buïgas havia aconseguit fama internacional cinc anys abans, amb la construcció de la Font Màgica de Montjuïc per a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Dècades després tornaria a deixar la seua petjada a València, on en 1963 dissenyaria la font lluminosa de la llavors plaça del Caudillo, actual plaça de l’Ajuntament.

Al costat de la piscina s’havia disposat fins i tot una barra americana, mentrestant, una orquestra amenitzava el ball. La brisa de la mar contribuïa a fer més agradable una vetlada que, pel seu ambient i per la novetat de les instal·lacions, poc tenia a vore amb els tradicionals banys de mar. L’escenari reunia tots els ingredients d’una nit d’estiu moderna: aigua, esport, música, il·luminació i públic. La fotografia d’Enrique Desfilis molt possiblement està presa aquella mateixa nit. Pel matí hi havia hagut exhibicions de salts de trampolí i competicions de natació. Per la nit, l’escenari es transformava. “Es una estampa de un cuento de Sherezade“, escrivia el periodista de Las Provincias. Però, realment era tot tan dolç, tan ensucrat?

Potser, si poguérem introduir-nos en la festa i aguditzàrem l’oïda, descobriríem que sota aquella aparença de modernitat també estava la València de 1934, sentir el malestar amb l’alcalde, dels comensals de la primera taula de l’esquerra per la supressió del Concurs de Bandes de Música en la Fira de Juliol. En una altra, potser es parlava de la vaga portuària que estava dificultant les exportacions d’arròs i taronja; o en aquella altra, dels atemptats contra les instal·lacions d’aigua, gas i electricitat que havien deixat sense subministraments a barris sencers. En la del centre, possiblement es parlava de les contínues crisis de govern que havien portat a la direcció del Govern de la República al exalcalde de la ciutat Ricard Samper. I en la de més enllà, es recordara la visita a l’abril al port de València de Juan de la Cierva i el seu gran invent: l’autogir.

Un grup de xiques comentava les excel·lències dels vestits de bany de la Casa Jantzen, que eixe matí havia presentat el seu últim model en la piscina. Les parelles giraven i es balancejaven al ritme del Vals sobre las olas de Juventino Rosas, o es miraven tendrament als ulls mentre el vocalista de l’orquestra murmurava: “Solamente una vez, amé la vida…”

La piscina il·luminada, els trampolins, els vestits de nit, els nous vestits de bany, la música i la brisa del Mediterrani componien una imatge extraordinàriament bella i moderna. Una imatge que hui podem contemplar congelada en les fotografies d’Enrique Desfilis.

Mentres la ciutat discutia, protestava i s’enfrontava als seus propis problemes, en Les Arenes s’assajava una nova manera de viure l’estiu. Les parelles continuarien girant lentament. I durant uns minuts, entre les llums de colors que es reflectien sobre l’aigua, algú podria pensar que aquella València era exactament la que havia descrit el periodista: una estampa de conte de Sherezade, però era l’estiu del 34.