Quan en 1847 el metge hongarés Ignaz Semmelweis va suggerir als seus col·legues que es llavaren les mans abans de qualsevol intervenció per a evitar contagis, bona part de la comunitat mèdica va ignorar el seu consell i va arribar fins i tot a criticar-lo durament. La creença generalitzada sostenia que les malalties es propagaven a través dels miasmes o aires malsans, i no mitjançant el contacte físic. No obstant això, l’experiència i l’avanç dels corrents higienistes europees acabarien donant-li la raó.
Molt abans, per a les antigues civilitzacions, l’aigua ja havia representat una font de vida i un element de purificació. Per als hindús, el Ganges era –i continua sent– un riu sagrat. Les seues aigües permetien netejar les impureses espirituals, mentres que a les seues ribes es depositaven els cossos dels difunts, entregats al foc de les pires funeràries, en el desig d’aconseguir el moksha, l’alliberament de l’ànima i la pau espiritual.
En la mitologia grega, Caront era el barquer que, previ pagament d’una moneda, conduïa els morts fins a l’altra riba del riu o la llacuna Estigia, cap al món dels difunts. A l’antic Egipte, Mahaf, barquer del déu Ra, pilotava la barca que travessava el món subterrani i el Duat, el regne dels morts.
En el món clàssic, grecs i romans tampoc acudien als banys públics únicament per a endreçar-se. Les termes constituïen autèntics centres de vida social, llocs de reunió, descans, exercici, conversa i negocis. Algunes disposaven fins i tot de tavernes, botigues o biblioteques.
València conserva un excepcional testimoniatge d’aquella cultura de l’aigua. En el Centre Arqueològic de l’Almoina, davall l’actual plaça de Dècim Juni Brut, es troben les restes d’unes termes romanes d’època republicana, entre les més antigues documentades a Hispània. La seua presència demostra fins a quin punt el bany i la cultura de l’aigua formaven part de la vida quotidiana de la Valentia romana.
També el món islàmic va atorgar a l’aigua un paper essencial. El hammam, hereu en bona part de la tradició balneària romano-bizantina, era molt més que un lloc destinat a la higiene: constituïa un espai de purificació religiosa –tahâra–, però també de trobada i vida social.
En 1996, durant unes excavacions realitzades al carrer Poeta Querol, enfront de l’església de Sant Joan de la Creu, van aparéixer enterraments pertanyents al fossar de l’antiga parròquia de Sant Andreu. En un estrat inferior van aparéixer, a més, les restes d’uns banys d’època islàmica, un nou testimoni de la importància que va tindre l’aigua a València, en este cas d’època islàmica. Fins fa relativament poc temps, els coneguts Banys de l’Almirall van ser considerats popularment com uns banys àrabs. Hui sabem, però, que el seu origen correspon al començament del segle XIV, ja en època cristiana.
Durant el segle XIX, els banys de mar estaven recomanats amb finalitats terapèutics. Reialesa i aristocràcia, assidus a balnearis d’aigües termals, per prescripció mèdica començaren a freqüentar també les platges, especialment les de la Costa Blava i Santander. I no va tardar la burgesia a emular estes pràctiques. La pell blanca va deixar de ser un signe aristocràtic i la bruna de les classes inferiors. Els avanços en els mitjans de transport com el ferrocarril, la invenció de la fotografia i el fotogravat, acostaren al poble pla esta pràctica i el bany deixà d’entendre’s únicament com una teràpia per a convertir-se també en un plaer.
Esta fotografia, possiblement de 1930, no la va prendre Enrique Desfilis ni a la Riviera francesa ni en la Costa Cantàbrica, sinó a València, en el Canyamelar, entre el Riuet i el balneari de Les Arenes, on es trobaven les casetes de bany, barraquetes en les quals les classes més populars podien canviar la seua roba de carrer per púdics vestits de bany de cos sencer, que fins i tot podien llogar-se en cas de necessitat. També n’hi havia que disposaven de banyera o dutxa, fins i tot les que oferien rústiques embarcacions, com les de la fotografia, per als més valents. Casetes fetes de fusta que al principi de cada temporada estival es muntaven i desmuntaven. En el record, les de La Paz, La Forida, Monkilí, Lázaro, La Perla…
Hi ha qui erròniament assegura que València sempre ha viscut d’esquena a la mar. Però la veritat és que la primera línia de tramvies que va circular, llavors de tracció a sang, va ser precisament la del Grau, en l’any 1876. A principis del segle XX, amb l’electrificació de la línia, es va prolongar fins al Cap de França, és a dir, l’extrem nord del Cabanyal. Al tramvia, es va unir el ferrocarril de via estreta, el popular trenet que partia de l’Estació del Pont de Fusta, quedant la capital, el Cabanyal i el Grau perfectament comunicats, circumstància que va facilitar enormement l’afluència massiva de valencians de la Ciutat Vella a les seues platges. Després de la Fira de Juliol la ciutat es buidava, tancaven els teatres que no tornaven a obrir fins a mitjan octubre.
El Túria no era el Nil, però, com este, fertilitzava les hortes i els camps. Per a aconseguir el seu particular tahâra i l’anhelat moksha, els valencians tenien les aigües de les seues platges, sobre les arenes de les quals situaven l’altar on, tretes d’artesanals cistells de vímet, col·locaven diverses recapteres amb tota mena d’embotits mullats en tomaca, pimentó i pinyons; daurades truites de creïlla, ceba o de les dos classes; la imprescindible “caragolà” d’avellanencs amb el seu puntet de vitet; tellines amb tomaca i ceba, una ben assaonada ensalda d’encisam, tomaca i olives; un parell de pataquetes, un bon meló d’Alger, un càntir ple d’aigua per a calmar la set, acompanyat d’un bon porró amb vi i llimonà, i deixar que la vesprada-nit fera la resta, amb el murmuri de les ones, la brisa salada de la mar i la intermitent llum del far reflectint-se en la Mediterrània, en el Mare Nostrum.
