La fotografia és evident que no està presa en la Casa de la Misericòrdia, sinó més prompte en un taller, una acadèmia de costura i brodat o simplement només es tracte d’una foto d’estudi. D’altra banda, el calçat i la indumentària de les jóvens retratades difícilment es corresponen amb els d’unes asilades.
El paper de l’Església catòlica en l’educació de la dona durant el segle XIX i ben entrat el XX va ser fonamental a Espanya, La insuficiència d’una xarxa educativa pública, especialment per a les xiquetes va ser suplida per nombrosos ordes religiosos femenins que van assumir la seua educació amb un model educatiu basat en la domesticitat. Així, al costat de l’ensenyament elemental –lectura, escriptura, doctrina cristiana i les quatre regles aritmètiques–, les xiquetes eren preparades per a exercir adequadament el seu paper com a futures esposes, mestresses de casa i guardianes dels valors catòlics de la llar, la seua formació es completava amb labors domèstiques, costura, brodat i economia de la llar, posant l’accent principalment en virtuts com l’obediència, la modèstia i el sacrifici.
Difícil tenien doncs, l’accés a l’àmbit professional i menys encara al polític. Concepción Arenal (1820-1892) va haver de disfressar-se d’home, tallar-se el monyo i fins i tot usar levita, capa i capell de copa per a poder assistir a les classes de Dret en la Universidad Central de Madrid. En l’extrem oposat estava la rebutjada, per Església i partits conservadors, Institución Libre de Enseñanza, creada en 1876, que defensava un model educatiu laic, científic i independent de dogmes religiosos, polítics o filosòfics i que no discriminava la dona.
El 29 d’agost de 1901, el diari El Pueblo denunciava els abusos que, segons este rotatiu, es cometien en la Casa de la Misericòrdia, on “los ángeles con toca blanca” [sic] es quedaven amb les dos terceres parts dels ingressos obtinguts per les asilades mitjançant treballs de costura, brodats i confecció. Esta remuneració –continuava el diari– contrastava amb els salaris que percebien les religioses per part de la Diputació de València, molt superiors als que podia guanyar un obrer en un mes per a mantindre a tota la seua família.
En juny de 1910, a Madrid, una comissió de dames catòliques va expressar davant el president del Govern, José Canalejas, el seu rebuig al projecte de revisió del Concordat amb el Vaticà vigent des de 1851. Argumentaven que esta reforma pretenia «descatolizar» Espanya i sostenien postulats com «Dios está antes que la patria», arrogant-se a més la representació no només de les dones catòliques, sinó també de totes les obreres espanyoles.
La resposta de l’incipient moviment feminista no es va fer esperar: el diumenge 3 de juliol es van celebrar mítings i manifestacions en nombroses ciutats espanyoles, a les quals es van sumar un bon nombre d’elements republicans i socialistes. A Madrid, el míting va estar presidit per Carmen de Burgos, més coneguda per Colombine, escriptora i periodista considerada per molts com la primera dona dedicada professionalment al periodisme a Espanya i una gran defensora dels drets de les dones. A Barcelona, el 10 de juliol, va tindre lloc la primera manifestació del país encapçalada per dones, en la qual va participar la periodista i dramaturga Ángeles López de Ayala, defensora de l’emancipació de la dona tant de la tutela eclesiàstica com de la prepotència masculina, a més de destacada impulsora de l’escola laica.
A València, El Pueblo obria la seua edició del dilluns 4 de juliol amb el titular: “¡Viva España anticlerical!” El Teatre Pizarro va ser escenari d’un multitudinari míting; segons el periòdic “en el centro de la sala se colocaron filas de sillas para las señoras que asistieron en número considerable”. Finalitzat l’acte, es va iniciar una manifestació que va recórrer els carrers de Pascual i Genís, Pintor Sorolla, Príncep Alfons i Glorieta, per a concloure en la plaça de Tetuan, seu del Govern Civil, entre vives a la llibertat i crits contra Maura i el Vaticà.
El projecte impulsat per José Canalejas no perseguia una separació radical entre l’Església i l’Estat, sinó una secularització moderada del sistema polític espanyol. El seu objectiu era controlar les activitats de les congregacions religioses i la seua expansió, posar fi a determinats privilegis fiscals i limitar el seu preponderant paper en l’ensenyament, pròxim al monopoli. La iniciativa va cristal·litzar en la llei promulgada al desembre de 1910, coneguda com la Ley del candado. El seu caràcter transitori era evident, perquè establia un termini de dos anys per a aprovar una nova Llei d’Associacions que equiparara a les congregacions religioses amb qualsevol altra associació civil, sotmetent-les als mateixos drets i obligacions. De no aprovar-se esta norma, la llei quedaria sense efecte. L’assassinat de Canalejas, en novembre de 1912, quan encara no s’havia presentat cap projecte de Llei d’Associacions, va posar fi a l’intent de reformar les relacions entre l’Estat espanyol i la Santa Seu establides pel Concordat de 1851.
Una altra de les assignatures pendents que emergirien en la Segona República, amb el lamentable resultat que tots coneixem.
