Com que Pol Rodríguez va passar molts estius a Quatretondeta, hi va situar la seua òpera prima. Ara, com que és de Barcelona, situa al Raval una sèrie magistral: Ravalear, que ben bé podria anomenar-se Cabanyelar o Russafejar. Perquè el problema dels fons voltor, fent i desfent ciutats a base d’especulació, talonari, expulsió de veïns i nul interés social, és transversal a totes les grans ciutats del món. I si alguna encara s’escapa d’esta piconadora turbocapitalista dels fons voltor, no patiu: ja li arribarà el torn.
Ací ja ho hem patit. Com a exemple eixe hotelet que un fons francés ubicarà al carrer Túria. Pel camí, una escola infantil amb una llarga tradició, un restaurant històric, trenta-dos famílies i un grapat d’enormes palmeres que molesten perquè cal fer una piscina.
Hotel Boutique: un concepte tan snob que el preu de la nit es dispara, igual que els beneficis. En Ravalear apareix eixe concepte, i també un restaurant amb molta història, el centenari Can Mosques, on s’ubica l’acció. De fet, en eixa línia temporal en què transcorre tota la trama al voltant de l’especulació del local, la primera escena és festiva, s’apropa el centenari d’un establiment tradicional de menjar català. Però, al final de la sèrie, sense voler contar massa del resultat, els turistes ja són majoria, desplaçant la clientela local, en una radiografia evident del que està passant als nostres barris.
Enric Auquer està enorme, ben acompanyat per Alba Guilera i Maria Rodríguez Soto. Però és que els d’HBO han posat tota la carn a la graella de Can Mosques amb el Merlí, Francesc Orella, i el gran Sergi López com a secundaris de luxe. El bonisme inicial decau al mateix ritme que la figura del protagonista, que, lluny de ser un Robin Hood, acaba esdevenint més bé un conductor suïcida en la seua lluita agònica per salvar el negoci familiar. Els plans aeris en moviment, la tensió a l’estil de The Bear o Antidisturbios que aconseguix en moments concrets, o el duel femení entre l’executiva soltera i la mare de família fan imperiosa la visualització.
La sèrie està rodada en català, com Pubertat o Citas Barcelona, un fet que tampoc no és trivial en un moment en què, per exemple, À Punt no fa ficció pròpia, mentre que les plataformes nord-americanes han vist que sí que és necessari i rendible apostar per llengües minoritzades. Curiós gir de guió, els d’ací programant corregudes de bous madrilenyes, i les multinacionals apostant per narrar en la seua llengua els problemes que patixen els protagonistes.
Impotència, ràbia, empatia i indignació es barregen en un Raval que va viure uns fets similars als narrats en Ravalear, amb el restaurant Can Lluís. El desenllaç d’aquella casa de menjars oberta el 1929 potser va ser un poc diferent del de la ficció, però fons és el mateix: els drames familiars que provoca l’especulació immobiliària són transversals a tot arreu.
Per això, tant de bo s’hi posara orde. Perquè han convertit les nostres ciutats en un tauler de monopoli. Espais on viure, on socialitzar, on criar, on créixer en comunitat, on treballar i estudiar, que ara són el pati de jocs de persones que només tenen en compte el compte de resultats.
O els parem els peus, o allò que diu Milei, “no passa res per contaminar rius, hi ha molta aigua”, acabarà convertint-se en un “no passa res per destrossar la teua ciutat, hi ha molts llocs on viure”. Potser ja ho han dit en privat, i la destrossa de València com a ciutat amable per a habitar-la ja és com el canvi climàtic, imparable.
