Hui em toca contar-vos una anècdota, però no patiu, no és solament una xapa insuportable, sinó també pretensiosa. Perquè el meu exemple vol ser una mesura i patró de totes les coses i si sabeu esprémer el meu suc, trobareu tota una història universal. A una mala, també em podeu esprémer el coll i ofegar-me per imbècil.
Heu de saber que jo no veig porno des d’agost de 1994, ho recorde perfectament perquè era el Mundial dels USA i havien acabat de tirar al carrer al meu ídol, Maradona, per drogar-se molt fort. Igual que m’agradava vore peluts amb problemes de drogues, també m’agradava el porno vintage, que tenia trames simpàtiques, bigots robustos, cardats impossibles i matolls frondosos. Solia gravar-me les pelis que posaven a la tele i revisar-les fent especial atenció als seus arguments, que m’encisaven.
Però per què vaig deixar de practicar eixe col·leccionisme fílmic de gènere? Doncs perquè una nit, emparada en la foscor i la mala llet també, ma mare (Maribel) va entrar a la meua habitació i quasi em va pillar mirant una d’estes pel·lis. Una pel·li gravada de Nit d’Erotisme de Canal 9, que en realitat no era porno ni res, era softporn. Recorde com en un somni especialment vívid que anava de nazis i la protagonista era Eva Braun Jr (la filla de Hitler i Eva Braun) que anava per ahí follant-se a la gent en una trama cutre de thriller d’espies de la Guerra Freda. Recorde que per a simular el sexe oral posaven una peluca enganxada en el pal d’una granera, una troballa tècnica que em va semblar digna de la Nouvelle Vague, amb una economia de recursos fascinant.
A la meua habitació tenia un vídeo i una tele (d’eixes Sanyo menudetes que et donaven en el banc quan obries un compte), aixina que pillar-me en ple anàlisi fílmic era difícil. Però ma mare no és una mare helicóptero, d’eixes que sobrevola constantment el seu fill, sinó que és, en les seues pròpies paraules, “una mare matoll”, perquè tu vas pel carrer, s’obri un matoll i apareix ella. Ma mare és molt silenciosa, és una mare ninja, i té el costum (que no és un defecte però toca els ous igual) que mai en la seua carrera com a mare ha tocat a una porta, ella simplement entra i au. És com un gat, per a un gat i per a Maribel no existixen les portes, són entitats que desconeixen el concepte llindar, entés com una oposició entre fora i dins.
Total, que Maribel quasi em pilla, però jo no he vingut a este món a vore els bous des de la barrera, sinó que estic destinat a fer coses grans en el noble art de la imbecil·litat. Precisament perquè soc fill de ma mare, també soc silenciós i ràpid, i en els moments de crisi, quan tot va a càmera lenta com en una pel·lícula del fill de puta de Zak Snyder, se m’ocorren grans idees. No són mai bones idees, però son grans, i esta acabà determinant la meua existència.
Sacrificant tota la reserva de poca vergonya que Déu m’havia concedit en un sol moment, vaig fingir sense acalorar-me ni una miqueta que estava fent un exercici d’edició de vídeo, què m’agradava jugar a alterar la narrativa fílmica d’una pel·lícula, i que havia decidit que volia dedicar-me a l’audiovisual. Ma mare va semblar convençuda, encara que també és cert que li donava absolutament igual el que jo estiguera fent, tant si estava als comandaments del meu vídeo com als de la meua xufa.
Ella només volia advertir-me que havia de dormir amb la finestra oberta per a no passar calor, però no el suficientment oberta com per a passar fred. Una de les sentències que m’agrada anomenar com a “truisme de mares”, una veritat digna de Pere Grull, que “a la mà tancada li deia puny”.
Més de trenta anys després d’aquell episodi mundialista, la meua faena i la meua vida estan dedicades a l’audiovisual, i concretament a l’edició de vídeo. Així que podem dir que una mentira muntada per a amagar la pornofília ha acabat determinant tota la meua existència.
Però, bé, vos preguntareu: per què ara que visc a soles no torne a mirar porno? Per una banda, ja vos he dit que només m’agrada el porno vintage –com tot en la meua vida–, jo necessite museus per a posar-me catxondo. Però a més hi ha una altra raó terrorífica, i açò és fort i em fa una miqueta de vergonya contar-ho.
Resulta que ma mare seguix entrant a ma casa de manera silenciosa i sorpresiva. Ella té claus i determinació, i s’esgola com la broma entre les reixes, entra sense que m’entere i continua apareixent en la meua habitació com un fantasma per a dir alguna sentencia liminar i verdadera com ara “posa sal als macarrons” o “si tens la roba estesa i plou, si la deixes, eventualment es tornarà a eixugar”. Encara que parega impossible, ací on em veieu jo he conviscut en parella durant més de vint anys i ma mare entrava quan li donava la gana a ma casa, perquè, com vos he advertit, desconeix el concepte de llindar, ella simplement transita entre el món de fora i el de dins en total continuïtat.
I ací estem els dos, jugant al gat i al ratolí durant tota una vida: jo suspés en la meua pròpia xarxa d’imbecil·litats i ella movent-se a través d’una coreografia infinita de veritats irrefutables però innecessàries. Condemnats a no trobar-nos mai intel·lectualment.
Eixe és el relat on s’amaga la veritable essència de l’evolució humana. La civilització no s’ha construït sobre grans reflexions filosòfiques de l’Homo Sàpiens, sinó sobre el pànic d’un primat a ser pillat pels seus progenitors en una situació compromesa. Tota la nostra complexitat –els oficis, la religió, l’art, la tecnologia– no ésmés que una fugida cap avant, una bastida monumental de significats construïda durant dècades només per a dissimular la nostra pròpia estupidesa i no haver de demanar perdó per ella. Eixa és l’arquitectura de l’artifici. Allò que ens diferencia dels animals.
