De tant en tant, un parell de vegades a l’any, faig la ruta Noruega amb lectors i amics. Passegem, parlem, dinem, fem inventari i memòria d’una València que ja no és. Fa unes setmanes vam tindre una experiència ben curiosa, patètica en realitat, però ben significativa de com funcionen alguns caps. Estàvem amb un peu en Sabateria dels Xiquets i l’altre en el carrer Assaonadors, davant la finca de la família Blay durant més de huit dècades, al costat del solar on estava la cuina de Comidas Esma. Casualment, el carrer Assaonadors (Zurradores) és el meu primer carrer, on vaig viure de ben menut, la meua primera llar, on estava el forn de mos pares. Tot plegat seriem unes vint persones, tots valencianoparlants, quasi un miracle. Llavors passà una tocacampanes de pa i meló cridant-nos fucking tourist, fucking tourist. No donava crèdit i vaig amollar-li: però moniata, si som més d’ací que tu. La pobra dona, els 44 anys i mig ja no els complia, lluny d’excusar-se i demanar disculpes, o almenys callar-se, va continuar amb la seua cantarella profundament intolerant i ridícula; ella, que davant l’espill ha de creure’s la gran antifeixista de la ciutat. Iros a vuestro pueblo, ens contestà, iros a vuestro pueblo. En castellà, clar; ni tan sols en valencià com demanava la meua intervenció.
Com anècdota és immillorable, ara bé, darrere de la seua estupidesa s’amaga un verí perillosíssim. Els turistes no són persones dignes de respecte? Hi ha una norma no escrita per a determinar qui pot anar pel carrer i qui no? Qui mereix la consideració dels tocacampanes de pa i meló i qui no? És la milícia tocacampanes de pa i meló la nova guàrdia urbana del Cap i Casal, la nova 26? Entenc el recel cap al turisme massiu com a fenomen que degrada les ciutats i tot allò que provoca. De fet, Noruega és una novel·la crítica amb la gentrificació i la decadència de Ciutat Vella quan ni tan sols era un tema de moda, però increpar a la gent així… de veres? Fins i tot els amics de l’institut Joanot Martorell pensaven que era una perfomance organitzada, que jo mateix l’havia contractada per a amenitzar-nos el dia, una extra tocacampanes a sou a les 11:27 del matí! Que conste en acta que no soc tan recaragolat. Jure que no la coneixia de res. Però una nova inquisició moralista i covard ens assenyala per qualsevol cosa, fins i tot per passejar un dissabte de matí pel carrer on has nascut.
Després, ja amb més calma, pensí que tal volta la dona tocacampanes era la filla o la neta d’aquell anònim gracioset que alguns dies tocava per telèfon al forn de mos pares per a preguntar-nos si als de Zurradores no ens feia vergonya ser els últims de la guia telefònica de València. Si fa no fa, com a relat de diumenges funciona. Allò, almenys, tenia la seua gràcia.
