La frase s’atribuïx a Dorothy Parker: “Odie escriure, però m’encanta haver escrit”. Amb alguna variació trobem la mateixa confessió en altres autors: Javier Cercas, diria així de memòria, la qual cosa –parlar de memòria, dic– és un greu pecat de negligència digital.

Escriure cansa, és molest, despulla les teues limitacions i t’enfronta amb els veïns sorollosos. Escriure provoca úlceres i espanta els xiquets i les mascotes. Fa envellir la pell i t’engreixa el cul. En últim cas, aboca al divorç, encara que és possible que el subjecte divorciat no se n’adone fins a molts mesos després, quan haja lliurat el seu treball a la boca de l’oblit, i alce el cap per a trobar la casa buida i una nota apegada a la nevera. Escriure, benvolguts, és una merda. Jo mateix preferiria estar fent una altra cosa.

Però haver escrit, ah, això és diferent. Haver escrit, et posa sobre els cabells aquella llum daurada de trenc d’alba i el perfum de totes les roses del jardí. T’obri de bat a bat la sublim porta dels saraus amb cervesa Túria i entrepanets de pernil. Et fan fotos. Et pregunten coses. Existixes en el breu instant d’una presentació a la Casa de Cultura del teu poble. Hola, mamà! Haver escrit és una delícia perquè labor omnia vincit, bragat. Si damunt et cau un gallet en forma de premi o de drets d’autor, oh, aleshores tens permís per a mirar cara a cara a l’eternitat.

Hi havia un entrenador –jo què sé quin– que deia que el futbol seria meravellós si no fora pels diumenges.

Ara, però, la IA oferix la solució. Et permet haver escrit sense escriure i en desmunta la farsa: ja no cal fingir que t’agrada el que fas. No cal calfar-se el cap ordenant fets i paraules, pensant motivacions i sinònims, plorant de genolls davant el cadàver d’un diàleg. De fet, no cal ni tan sols llegir, eixa anacrònica disciplina improductiva. ChatGPT t’ho apanya. ChatGPT eres tu a l’altre costat de l’esforç que no faràs. El brillant doppelganger digital que caça el búfal –la imatge és de Roberto Bolaño– somiat per l’escriptor pellroja.

Semblava una fantasia, però ja ha passat. El concurs de novel·la breu Almadía-Ventosa Arrufat, amb un jurat de campanetes i 20.000 euros de dotació l’ha guanyat una IA representada per un humà. Fa fredat pensar en quants concursos d’ajuntaments i entitats culturals, quantes crides d’editorials, estan sent colonitzades per màquines i aprofitats que un dia somiaren que eren Ausiàs March i només volien, pobres, una palmadeta a l’esquena i un diploma.

Hi ha qui diu que la IA matarà els certàmens literaris. Pot ser. Nosaltres, de moment, en els Premis Lletraferit i Diafebus continuarem llegint per a buscar no sols bones històries, sinó un batec humà. Si no és molt demanar.