S’han vessat rius de tinta sobre la transformació de les nostres ciutats, massa sovint amb arguments demagògics o amb uns altres que desvien l’atenció sobre qui perpetra els canvis, els seus còmplices i per què. ¿Qui pot creure que un fenomen tan salvatge, que ha canviat en unes dècades la fisonomia urbana de, posem per cas, València, no està planificat? ¿Qui es creu que és fruit d’una concatenació d’efectes globals relacionats amb la macroeconomia i normatives –ai!– desfasades? En un procés on hi ha tant a guanyar, els inversors deuen haver-se deixat la pell per a dissimular la presumpta complicitat dels governants, ja que, òbviament, tot i que fora legal, no pareix massa ètic planificar el futur de València d’esquena als seus ciutadans i per a benefici d’uns pocs.
Com, si no, haguérem aplegat a l’actual situació?
Cal tindre en compte que la idea de la ciutat com a negoci per a uns pocs és un argument amb escàs rèdit electoral, per descomptat, que ningú faria seua. I que ha calgut convéncer milers de votants que, en realitat, eixe negoci d’uns pocs era beneficiós per a molts. I el relat ha funcionat. Tant que, més enllà de la construcció de les infraestructures per a convertir València en un gran destí turístic –hostaleria, restauració, oci…–, ens han convençut que està bé governar el dia a dia més de cara als visitants que als veïns. Eixe és l’únic motiu pel qual en estiu l’EMT, per exemple, canvia rutes d’autobús per a permetreeals turistes aplegar fins a la voreta de la mar sense haver de caminar ni un poc, llevant-li-les als veïns.
La dimensió del drama és colossal: a banda d’haver entregat al gran capital els carrers, les cases i els espais públics de la València intramurs, si més no, han enfocat la gestió quotidiana en aquell que ve a estar uns dies, més que en qui l’habita. València ja no és el lloc on viuen els seus ciutadans. S’ha convertit, per als qui la governen ara i fa unes quantes legislatures, en l’escenari on una sèrie d’inversors, la majoria de fora, fan negoci. I eixe negoci, alié a tots nosaltres, que el patim i ni tan sols el fruïm, perquè no està a l’abast de la nostra butxaca, és el que marca actualment el disseny present i futur del cap i casal. Eixe negoci. I no les nostres necessitats quotidianes.
És per això que el centre històric de València és el lloc blindat per als turistes i els negocis més rendibles, i uns quants barris són el destí on “s’agrana” a la gent que delinquix, genera conflictes i destorba als viatgers. Què importa la qualitat de vida dels natius? En molts llocs del terme està desatesa la neteja, la seguretat, l’accés a les escoles, el trànsit, les biblioteques, la gent major, els parcs, les instal·lacions deportives, etcètera, i, per descomptat, no s’arbitren solucions residencials: no s’habilita vivenda pública, les llicències a particulars s’eternitzen i el control d’habitatges turístics per a aplegar a una realitat sostenible és un conte de fades.
València és un gran hotel, una enorme terrassa de bar cada dia de la setmana amb l’epicentre en les tres places (Ajuntament, Reina, Mare de Déu), on, sobretot a boqueta nit, només se sent parlar anglés. En això ha quedat el procés per a convertir en zones de vianants grans àrees del centre històric, on a penes entren ubers i repartidors de menjar. ¿Qui ha estirat la catifa roja, normativa i legal, als qui han fet possible tot açò, mentres desviaven l’atenció assenyalant a la iaia que llogava un piset amb què completar una pensió de misèria? Malícia o ignorància?
És bon moment per a recordar a tots aquells visionaris que incitaven als jóvens a ser moderns i viure de lloguer mentres els fons compraven milers de vivendes i avançaven en la transformació. Ara València, com moltes altres ciutats, és d’uns quants inversors que tenen unes necessitats legals i normatives molt distintes de les dels ciutadans. Els qui ens governen fa anys legislen i s’esforcen per a que els primers ho tinguen tot fàcil, encara a costa de què els segons malvisquen, amb la deficiència perenne d’uns servicis públics fets malbé. I, en acabant, han bastit un relat per a fer-nos creure –i molts s’ho han cregut– que, en realitat, ho estaven fent per a beneficiar als ciutadans.
De fa anys, hi ha una alta traïció de molts polítics valentins cap als seus votants: governar, en essència, per als que estan de pas. Qui gire la mirada cap al veí i no cap als fons d’inversió, des de la imprescindible credibilitat que atorga l’autocrítica, guanyarà l’alcaldia en les pròximes eleccions. València, en tot cas, pot ser que aplegue tard per a recuperar-se de la terrible ferida de les últimes dècades.
