Qualsevol persona que es considere valencianista crec que s’ha de fer una pregunta (no només en vespres del 9 d’Octubre!) i respondre de manera honesta: ¿es pot preservar la identitat valenciana, en una societat on un 35-38% no ha nascut ací? ¿On del 62-65% restant un 20-25% tenen almenys un progenitor forà? No és esta, ni de bon tros, una situació exclusiva dels valencians… Canàries (37%) i Navarra (35%) tenen percentatges semblants als de València; Balears (51%) i Catalunya (42%), per dalt, i Euskadi (31%) i Galícia (18%), per baix. Les persones que han vingut a viure amb nosaltres provenen molt majoritàriament de zones espanyoles castellanoparlants o de països hispanoamericans, fet sobre el qual s’explica, de forma meridiana, l’enorme retrocés de l’ús del valencià en les últimes dècades. Les estadístiques són les que són i, en este cas, a més, coincidixen amb la percepció social: tots convivim diàriament, fins i tot en casa o en el nostre entorn més íntim, amb esta realitat.
És, en tot cas, una situació excepcional, sense a penes precedents històrics que, de forma objectiva i sense fer cap juí de valor, condiciona, també de forma excepcional la pervivència de la nostra identitat, dins d’un estat, Espanya, en què ja es trobava minoritzada per diverses causes.
Si, amb este context poblacional, encara queden ciutadans amb una sensibilitat valencianista que troben possible preservar la nostra identitat… Com ho hauríem de fer? Estem davant d’una conjuntura inèdita i, per tant, és quasi segur que les solucions receptades en el passat per a este mateix poble valencià, en un altre context demogràfic, o per a societats diferents de la nostra, però amb circumstàncies semblants, no seran útils ara i ací… El diagnòstic pareix prou evident. Trobar un camí de redreçament, però, ja és tota una altra cosa. Caldrà reflexió, imaginació, generositat i intel·ligència.
Suponc, en tot cas, que la majoria coincidirà en una qüestió: el valencianisme necessita una veu política nítida capaç de defendre els interessos de les valencianes i els valencians més enllà del pèndol esquerra-dreta en què està immersa, cada volta d’una forma més polaritzada, la societat valenciana (i l’espanyola). Sí, estic donant per fet que Compromís, tot i el seu èxit electoral i la seua sensibilitat valencianista, no és l’instrument transversal que probablement el valencianisme necessita. Eixe hipotètic nou partit hauria de ser capaç de pouar entre els votants socialdemòcrates i els democratacristians o liberals, i capaç també de fer política en clau, sobretot, i per damunt de tot, valenciana.
Hi ha alguna possibilitat, a mitjà i llarg termini, que açò siga factible? És fàcil que no. Tant el PP com el PSOE i, en major mida, Compromís han creat un teixit polític que encaixa certes sensibilitats “valencianistes”, des de la dreta i des de l’esquerra, o que almenys així es ven. El pitjor escenari possible per als tres seria la irrupció d’una força política transversal que deixara en evidència les seues “carències valencianistes”. Lògicament, apostarien fort, des de les seues talaies de poder, per a evitar-ho.
Però mentrimentres, ¿qui es preocupa per la nostra vertebració territorial, per l’infrafinançament, per la recuperació del Dret Civil, per la pervivència del valencià i per tantes i tantes coses que hem anat perdent, amb l’actual i secular genuflexió davant de Madrid, tan instal·lada en les nostres ments i en la nostra forma de fer?
Algú, més capaç i amb més inclinació cap a la política, hauria de redactar un programa de mínims, per a governar o per a negociar governs en clau valenciana. I així podríem anar esbrinant si tenim remei o si ja tirem la tovalla.
Fotografia: Senyera dels anys 80 en una casa del Cabanyal © F. Bens
