Guanyadora del Premi Lletraferit de Novel·la 2025, Maièutica, del benisser Francesc Server Mut, és una obra singular que entrellaça les vides de tres personatges, Pau Salvà, Anna Soler i Lluís Belda Mistral, a través d’una trama marcada per les passions literàries, les relacions amoroses i les decisions que condicionen les nostres vides. Amb una estructura narrativa sorprenent, construïda progressivament a partir de veus, documents i fragments de tota classe, la novel·la planteja qüestions com el sacrifici que exigix la creació artística, el concepte de llibertat o la influència dels llibres, l’art i la fotografia en la nostra manera d’entendre el món. Una història sobre la literatura, però també sobre l’amor, les ambicions i els camins que triem o deixem de triar.
Quan arribem al lloc concertat per a l’entrevista, veig, decebut, que el local que coneixia ara és una botiga de lloguer de bicicletes. Enfront n’hi ha un altre que es diu El Bar i entrem. Quan me n’adone, portem una bona estona xarrant sobre les nostres vides i he oblidat que li volia fer una entrevista. Demanem dos cerveses i pose a gravar la conversa…
Holden Caulfield, el protagonista d’El vigilant en el camp de ségol, deia que un bon llibre és aquell que, en acabar-lo, et fa sentir que t’agradaria parlar amb el seu escriptor. I estarem d’acord que això és perillós, no? Ja en la primera pàgina de Maièutica planteges si val la pena conéixer els escriptors que ens agraden. De fet, d’això tracta el teu llibre. Què n’opines? Val la pena conéixer l’escriptor? Crec que depén de l’escriptor. Per exemple, a Hemingway no m’hauria agradat conéixer-lo; crec que em cauria malament. Però amb altres escriptors sí que m’agradaria. T’ho has de plantejar, perquè una cosa és l’escriptor que imagines a través dels seus llibres i una altra és la persona real. A més, hi ha escriptors que crec que seria fàcil conéixer i amb els quals em prendria una cervesa sense problema. Per exemple, els escriptors valencians, en general, crec que són gent prou accessible.
Tu n’eres un bon exemple. I com et tinc davant vull fer-te una una pregunta molt típica, però em desfà la curiositat. En el teu llibre hi ha coses —potser pel nivell de detall tan milimétric— que m’han fet pensar que no estic davant d’una ficció com a tal, sinó, més aïna, d’una autoficció. Vaig errat? Tot el que respecta a la trama és ficció. Però, en cadascun dels tres protagonistes, he ficcionat tres facetes distintes de mi. Algun tret, alguna experiència o alguna manera de vore el món que em pertany està present en ells. Per això, en un dels epílegs, pose: “Si Déu és u i tri, per què no hauríem d’aspirar nosaltres a ser-ho també?“.
Què hi ha de tu en el protagonista, Pau Salvà? Pau desenvolupa una faceta de mi que jo no vaig poder o no vaig voler explotar: la part de la valentia. Jo no em vaig seure a escriure eixa novel·la quan era jove. Hi hagué un moment de la meua vida —quan comencí a opositar— en què em vaig pensar deixar-m’ho tot i posar-me a escriure. Però finalment vaig prendre la decisió més lògica, la mateixa que vas prendre tu: afiançar una bona faena que no fora precària, perquè deien que eixirien moltes places en les oposicions del 2019. Però, clar, posats a somiar, també hi ha un punt en què dic: “M’hauria agradat ser eixa persona que és capaç de donar-ho tot per un projecte”, com fa Pau.
I per què no ho feres? Perquè probablement hauria eixit malament. Pensava: “Soc molt jove, m’equivocaré, no seré capaç d’escriure bé…”. Em faltava tot un aprenentatge. Però, com a ideal… hauria sigut molt bonic. Però sé que si m’haguera posat a escriure als 22 anys, no hauria escrit un llibre així. Hauria escrit alguna cosa que potser simplement seria llegible. [Riu]
Però penses que és un error, el que fa Pau, deixar-ho tot per l’escriptura? O un error necessari? Depén de com t’isca. Si t’ix com a ell i et consagres com a escriptor… Ell no ho percep com un error, sinó com un sacrifici. Però bé, hi ha un percentatge molt elevat de possibilitats que siga un error… És un poc ‘Los detectives salvajes’.
Ja que parles d’esta novel·la, pense que ‘Maiéutica’ és filla de ‘Los detectives salvajes’ per l’estructura. De fet, crec que, pel que fa a l’estructura, tu arribes molt més lluny que Bolaño. En eixa segona part de la novel·la, la de Arturo Belano i Ulisses Lima, hi ha unes cinquanta veus de personatges que s’intercalen, però tu arribes a posar no només veus, sinó fragments de moltes coses, com certificats de notes, i jugues amb això, amb retalls d’objectes molt diversos que cohesionen la trama, li donen sentit i li doten de realisme. Què hi ha d’eixa novel·la en ‘Maièutica’? En el 2017 jo ja havia ideat tota la història de Maièutica, però no havia llegit Los detectives salvajes, i quan vaig començar a escriure una altra vegada en el 2022, després d’aprovar les oposicions, ja havia llegit a Bolaño, Vila-Matas, Sergio Pitol…, gent que juga molt amb l’estructura i el llenguatge. En certa manera, la meua novel·la és filla d’eixes lectures. I passa una altra cosa: jo volia escriure un llibre curt i senzill, però finalment va ser una novel·la molt més ambiciosa.
I per què passares d’idear una novel·la amb una estructura simple a fer-ne una més complexa? Perquè l’estructura va anar imposant-se. El primer que vaig escriure al 2017 no em servia. Vull dir: em servia l’argument, però no la manera. A partir d’ací, el llibre va començar a créixer una altra vegada. I com que necessitava una sèrie de reflexions sobre la literatura, em vaig posar a llegir i rellegir a molts d’eixos autors que t’he dit… A mesura que aprofundia en ells, la novel·la demanava que eixe món literari o eixes reflexions es plasmaren en l’estructura. I això va provocar que el llibre s’anara allargant.
Soc conscient que no es pot pensar ex nihilo perquè pensem a partir d’unes lectures prèvies, però, a partir d’eixe conjunt d’autors, què fa que una novel·la siga, per a tu, una novel·la de veritat? Que hi haja una relació entre ella i tu, que et porte a pensaments en què no t’havies detingut. Una novel·la t’ha de fer reflexionar.
Maièutica aborda també la dicotomia entre viure de l’art i tindre un treball més anodí, i com, d’alguna manera, les persones que ho donen tot per la literatura, en este cas, arriben fins al final, siga un error o isca malament. Com portes ser un escriptor “tacat de guix”? Jo bé, però perquè a mi m’agrada ser professor. El problema és quan no t’agrada la teua faena, quan és una faena merament de supervivència. Això és una putada tremenda. De moment tampoc em considere escriptor com a tal. Bé, soc escriptor, però el que realment soc és professor. Amb una novel·la publicada, dir que eres escriptor sona molt pretensiós…
Has comentat que els tres protagonistes tenen una part de tu. Què hi ha de tu en Lluís Belda Mistral? Lluís és una persona més madura que jo perquè jo no tinc eixa edat. Però és una persona que ho relativitza tot més, potser ahi està el punt el comú amb mi. Ell és qui li diu a Pau que escriga i alhora és conscient que és molt possible que Pau traga coses d’ahí, però no alguna cosa publicable.
I quina part d’Anna eres tu? Que els dos busquem estímuls diferents en persones diferents. Jo tinc molts interessos i, per tant, molts grups d’amics: els de tota la vida, amb qui parle de bàsquet; els de la universitat, amb qui parle d’història; o els que militàvem en Joves d’Acció Cultural, amb qui parlava de política. Un poc el que li passa a Anna.
Si tens alguna vocació d’escriure o en algun moment has somiat a escriure, el teu llibre et toca molt. Les persones a qui més els ha agradat Maièutica es troben en esta banda? Doncs mira, vaig coincidir amb Rafa Lahuerta en la Fira del Llibre i una de les coses que em va dir —que jo no vaig entendre en aquell moment i que alhora s’entén perfectament— és que es nota que el meu llibre és un llibre d’escriptor, que apel·la molt als escriptors o als malalts d’escriptura i literatura.
En tot cas, hi ha un equilibri, perquè la trama sentimental, amorosa i emocional que hi ha en el triangle de Pau, Anna i Lluís és també molt forta. De fet, salvant les distàncies, Bolaño és un escriptor per a escriptors. I ha venut molt. Ell té una entrevista en què li pregunten per què només escriu sobre escriptors i respon que si en lloc de saber sobre literatura sabera sobre carnisseria, escriuria sobre carnissers i carnisseries. No és veritat i, alhora, sí. I jo volia que el meu llibre tinguera un equilibri, que agradara a la gent que sap de literatura, però alhora parlara d’altres coses. Vaig pensar que es podia fer.
Hi haurà una segona novel·la de Francesc Server Mut? Maièutica és una novel·la que dona a entendre que darrere vindrà una altra cosa. Crec que una persona que escriu una novel·la que reflexiona sobre què és escriure i què implica fer-ho, té molt clar que continuarà escrivint.
Francesc i jo ens acomiadem en la porta d’El Bar i prenem camins distints. Tornant cap al cotxe, pense en Pau Salvà, en la primera pàgina de Maièutica, i concloc que sí: que ha valgut la pena conéixer Francesc Server Mut.











