Després, sense que vinguera al cas, quan esperàvem els cafés, Anna li preguntà a Lluís si realment, com expressava al llarg de la seua obra, no creia en la monogàmia.

—De veritat penses, com expliques en els teus llibres, que no és més un residu de la moral burgesa del segle XIX? —digué.

Lluís li respongué que sí, que clar, que per a això s’escriuen els llibres, no? Per a expressar assossegadament el que u pensa.

Toni Badia replicà que mai havia conegut a ningú més fidel i més dedicat i delicat amb les seues parelles que Lluís Belda Mistral:

—Que jo sàpia, mai en la vida ha enganyat a cap nóvia i crec que mai de la vida enganyaria a cap nóvia. És lleial com un gos.

Lluís, brusc, mirà a Toni Badia:

—Jo no he dit que no siga fidel, Toni. De fet, tampoc he dit que siga inexorablement no monògam. Soc fidel, no entenc les relacions d’una altra manera que no siga fonamentant-les en la sinceritat i la fidelitat, així que si una dona amb la qual estic em demana que només mantinga relacions sexuals amb ella, doncs ho faig. Però crec que es pot ser fidel a la parella i, alhora, follar amb altres. Perquè crec que la fidelitat és una cosa emocional, no carnal. Crec que el món aniria molt millor si deixàrem de relacionar de forma indivisible l’amor i el sexe, i si assumírem d’una puta vegada que es pot follar amb molta gent i ser rematadament fidel, com també es pot follar exclusivament amb la teua parella i ser rematadament infidel, amagant-li què penses, com et sents i, en definitiva, qui collons eres.

Es girà cap a Anna:

—O tu no li eres fidel a Pau?

Ella no respongué. Lluís deixà de mirar-la i em clavà una mirada de les que radiografien l’ànima. Després prosseguí:

—Per exemple, les regles de la vostra relació estan clares, i els dos feu el que heu acordat que faríeu: vos estimeu, vos cuideu, folleu amb qui vos dona la gana. Llavors, sou fidels l’un amb l’altre. M’equivoque?

Anna continuava sense respondre. Lluís seguí parlant i mirant-me:

—Què més dona a qui es folle Anna, a qui li menge la polla, o qui li menge el cony, o qui la faça enrosca-se de plaer o córrer-se infinites vegades, o cridar fins a quedar-se afònica, si després torna amb tu, a contar-te les seues penes i les seues emocions, a escoltar les teues penes i les teues emocions? No és això, la fidelitat?

Ningú respongué. Es feu un silenci molt dens. Tots sabíem que estàvem molt borratxos. I els tres podíem reconéixer un Lluís borratxo i agressiu. O potser borratxo i passiu-agressiu. O tal vegada estava borratxo, agressiu i passiu-agressiu, tot al mateix temps. La veritat és que no sabria com catalogar-ho. En qualsevol cas, es desprenia un punt de ràbia de les seues paraules. Eixa ràbia que contenen els sobris, però que amollen els borratxos.

Tampoc és que hi haguera massa a afegir a la invectiva de Lluís, la veritat. Jo ja ho sabia, tot allò que acabava de dir. I Anna. I estic segur que Toni Badia també. S’ho creia algú, realment? Tots nosaltres, però només a estones. Per què ho créiem Anna i jo, si començava a resultar evident que no ens convenia, que ens aniria millor si assumíem que mesos arrere havíem sentit la necessitat d’experimentar i així ho havíem fet, però que la teoria no havia funcionat i la pràctica era un desastre? Ho créiem, senzillament, perquè ho féiem convençuts. Però la teoria, si no la portes a la pràctica de la forma correcta o si passa qualsevol cosa no esperada, s’acaba avinagrant com el vi quan abandona la protecció de la fusta de la bota o del vidre de la botella i s’exposa a l’aire. Dona igual que la teoria puga ser ben certa: un error d’experimentació i es desfà entre les mans. Els físics ho saben bé i per això existix la física teòrica i la física experimental com a dos disciplines ben diferenciades. En disputa, fins i tot. Els físics teòrics es riuen dels experimentals com els teòrics de les relacions es riuen dels agosarats experimentadors que es llancen a la piscina sense comprovar abans si la piscina –nosaltres mateixos– conté aigua –estàvem preparats– o la sequera –la societat– havia restringit l’avituallament d’aigua –l’instint natural d’estimar i de relacionar-nos amb el món com ens vinguera de gust–.

Feia setmanes que començava a quedar clar que la física experimental constituïa per a nosaltres un repte molt major del que havíem previst inicialment.

De tant en tant també somiava que Anna em feia l’amor. No em follava, ni em demanava que la follara: em feia l’amor. Jo seia a la vora del llit, ella al meu damunt, agenollada, mirant-me als ulls de ben a prop, radiografiant-me l’ànima. El meu penis, dins seu. Anna no es movia, o almenys no movia els malucs, únicament em besava. Ho feia amb calma, sense pressa: passant pel coll, el nas, les orelles; parant-se als llavis, llepant-los, mossegant-los amb tendresa. Jo estava excitadíssim, envaït per unes ganes brutals d’udolar com si fora un llop en nit de lluna plena. Anna seguia sense moure’s, limitant-se a besar-me. Jo em deixava fer, abraçant-me a ella, o posant les mans sobre les seues cuixes i acariciant-les, i, sobretot, em concentrava a visualitzar el meu penis dins de la seua vagina. Creia notar els imperceptibles frecs que, involuntàriament i inevitablement, es produïen quan Anna girava el cap per a besar-me, o movia els braços per a acariciar-me les galtes o les orelles. Jo desitjava que Anna moguera els malucs, pregava a Déu, a la Mare de Déu i a tots els sants perquè Anna moguera els malucs, i cada vegada m’excitava més, esperant que Anna moguera els malucs, implorant que Anna moguera els malucs. Finalment, quan ja no podia més, explotava en un orgasme tendre i llarguíssim, gairebé ingenu, sense que ella en cap moment haguera arribat a moure els malucs.

Fragment de ‘Maièutica’, Premi Lletraferit de Novel·la 2025. Fotografia de portada: ‘Mexico’ (Henri Cartier-Bresson, 1934)