En aquells temps breus d’equilibri precari en què encara cap de les estructures existents s’havia mogut, havien anat algunes vegades al Port de Catarroja. Hi encaixava perfectament quan hi havia alguna reunió llarga a la fàbrica i en acabar, vora migdia, era fàcil pegar un parell de voltes extra al polígon o encantar-se una estona saludant la gent del laboratori i despistar la resta de companys que tornaven a València. En finalitzar les reunions, tots els treballadors tenien certa pressa per dinar o tornar a casa i ningú es fixava en què feien els altres o si a la filera de cotxes que s’incorporava a la pista de Silla en faltaven alguns. En uns minuts l’equip es dispersava entre el trànsit, alguns compartint vehicle i d’altres en solitari. Mamprendre camins diferents i trobar-se allà els pareixia un pensat i fet indetectable que es resolia sense entrebancs.
Ell solia arribar primer. Avançava pel costat dret del port fins que passaven els embarcadors, parava el cotxe en un eixample del camí i s’esperava a dins fins que ella aparcava una mica més arrere, com si res tingueren a vore un Seat vell i un Audi nou amb cadireta de bebé. Llavors ella baixava, amb l’abric llarg del coll de pell i les claus del cotxe a la mà, escampant bafarades del perfum que s’acabava de posar i amb els batecs del cor que li retronaven alternativament a la gola i a les bragues.
Aquell va ser un hivern fred i els migdies d’entre setmana es trobaven el port solitari i tranquil. A penes hi havia uns pocs jubilats pescant amb canya i algú a la porta de Casa Baina amb el café a la mà. Ni falleres fent-se fotos ni barquetes de turistes, només els sorolls tènues de l’aigua, els pardals i el vent gelat del novembre.
Quan ell li obria la porta del copilot i ella pujava, un remolí d’alegria els feia girar per l’habitacle, com si la solitud del port els emparés i aquell embolcall de metall i plàstic encarnés tota la seguretat que buscaven. S’oloraven amb ànsia i el primer bes sempre era un torrent de desfici, un lloc fosc i càlid on perdre’s i beure’s i fondre’s. Els abrics es quedaven davant i ells botaven darrere no sabien com. S’abraçaven per a salvar-se i, peça a peça, la roba anava caient i ja no feia fred.
Tota l’aigua de l’Albufera se la bevia ell a glops escabussat al seu cony, amb els ulls tancats i els dits perduts dins d’aquell riu. De sobte, s’escorria a la seua boca i li tremolaven les cuixes, se li eixugaven els llavis de pantaixar i mirava, sense vore’l, el tros de cel que es retallava sobre el para-sol de la finestreta. Una garsa, va pensar un dia amb un fil de pensament, fitant una au que es gronsava sobre una canya amb unes potes llargues i fines, però ves a saber quin animal era aquell que tenia davant, i allò més cert és que tampoc li importava en absolut mentre ell l’omplia i l’espentava contra el seient, amb els ulls esbatanats d’haver perdut totalment l’enteniment.
I després reien, reien i reien per tota aquella oxitocina i la resta de substàncies químiques que segregaven a doll com si s’hagués espatlat la màquina i no la pogueren detindre. Eren hormones que inundaven el cotxe i que, d’haver pogut, haurien sobreeixit fins a negar el port i córrer fins a la mar per a alterar els llobarros i els dofins, els mariners i els pescadors i, de retruc, les seues senyores. Seria una riuada de neurotransmissors que escamparia per tota la comarca l’alegria que generaven en la seua particular central tèrmica i que faria parir les dones abans d’arribar als hospitals. Però generalment aquelles hormones no sobrepassaven els límits del vehicle i se les quedaven totes per a consum propi, saturats de felicitat des de les vísceres fins a l’epidermis, respirant l’olor del sexe i de l’amor més nou i incert, i marejats per aquella reciprocitat tan aleatòria com la vida.
No van ser moltes les visites al port, ni molt llargues, però eren amplíssimes i fondes, abismes insondables de la felicitat més orgànica. I ella les recordava distorsionades, entre boires, amb alguns detalls plenament enfocats i nitidíssims, que li ferien la carn amb traïdoria, com una fulla d’afaitar nova de trinca, que enceta la pell més tendra quan et confies i no t’ho esperes.
Fragment d”És naufragi’, de Magda Simó, Premi Lletraferit de Novel·la de 2024, que ha arribat a la 3ª edició, amb faixa
