El debut de Victoria Martín com a creadora televisiva ens acosta molt a problemes i situacions que connecten de manera directa amb les dones menors de 45 anys (mil·lennistes i zetes). Una mirada fresca, que perfila personatges prototípics que transiten per una crisi existencial molt evident. Se tiene que morir mucha gente (Movistar), com a retrat generacional resulta un peliu estereotipada, però els tòpics queden diluïts gràcies a un guió ple de frases glorioses per al record, especialment de la xiqueta coprotagonista.
Ella, Sofía Otero, és l’essència de Bàrbara, interpretada de major per Ana Castillo. La seua presència funciona com a la veu interior amb què convius, encara que no sempre siga la millor consellera, un Pep Consciències pudent. La Bàrbara en edat escolar és el nano de Joc de Trons, el porter d’Aquí no hay quien viva, o l’Omar Little de The Wire: personatges odiosament necessaris, que ens fan repensar l’escena, perquè tot tinga sentit.
Un altre encert de la sèrie és saber captar la toxicitat d’eixes relacions d’amistat plenes de recel, enveja i motxilles emocionals. Que més enllà de males paraules, en el fons, continuen ahí, com la camiseta foradada que mai tires perquè t’agrada molt dur-la per a estar i sentir-te a casa. Poder dir-li a un amic “eres insuportable, em caus malament, t’odie”, i continuar sent amics, és una de les grans victòries relacionals de les noves generacions. Ho vérem en la tercera temporada de The White Lotus, des d’un prisma més high class nord-americà. Ara les sentim més pròximes gràcies també a la complicitat de totes les actrius, que es nota que realment són o podrien ser amigues fora de la pantalla.
Per acabar dos apunts. Destacable l’aparició de la valenciana Inma Sancho en un retir espiritual. I el personatge de Goncho, un presentador caspós de televisió que ens recorda altres presentadors valencians. I ací cadascú que trie el seu senyoro particular, en una sèrie on els hòmens, i amb raó, tampoc queden massa ben parats. Perquè el bonisme s’ha acabat, el retrat ara és més cru, i el filtre d’Instagram desapareix en les noves narratives. Com bé ha sabut captar Victoria Martín en el llibre, el pòdcast i ara la sèrie que apunta a convertir-se en un must per a tota una generació de persones vitalment desorientades.
