Hi ha poques coses tan fidels com una ombra. Ens acompanya sense que li ho demanem, canvia de mida sense créixer, desapareix quan més la busquem i, malgrat això, no és exactament nostra. No podem tocar-la, ni separar-nos-en, ni saber si és més real l’objecte que la projecta o la foscor que deixa darrere seu. Durant bona part de la història, els humans hem pensat que l’ombra era alguna cosa més que l’absència de llum: una part de nosaltres que ens seguia, una ànima provisional, un doble o fins i tot una advertència. La física va acabar explicant-nos que només és una zona a la qual la llum no arriba. Però no ha aconseguit que ens deixe de fer companyia.
Els grecs tenien una paraula per a l’ombra, skia, que també servia per a referir-se als morts. No és una associació estranya: quan una persona mor, continua existint en la memòria dels vius com una figura sense cos, una presència que ja no podem tocar. En l’Odissea, quan Ulisses baixa a l’Hades, no troba els morts tal com havien sigut, sinó com unes ombres que conserven el record de la vida però han perdut la seua substància. Aquell món subterrani està poblat per persones que saben qui són però que ja no poden ser allò que eren. Potser per això una de les primeres metàfores de la mort va ser precisament una ombra: alguna cosa que encara té la forma de nosaltres, però no nosaltres mateixos.
Plató convertí esta intuïció en una de les imatges més famoses de la història del pensament. En el mite de la caverna, els humans viuen encadenats mirant unes ombres projectades sobre una paret i les confonen amb la realitat. El filòsof que aconseguix eixir de la cova descobrix que allò que considerava el món no era més que una representació incompleta. Quan torna per explicar-ho, els altres presoners no el creuen. És una idea que ha tingut una vida molt més llarga que la filosofia platònica: desconfiem de les aparences, però al mateix temps no podem deixar de viure entre elles. La realitat, en certa manera, sempre ens arriba projectada.
Les ombres també han tingut una vida menys filosòfica i molt més supersticiosa. En diverses cultures s’ha pensat que podien estar relacionades amb l’ànima o amb la força vital, i hi ha hagut llocs on trepitjar l’ombra d’una altra persona es considerava una manera d’exercir poder sobre ella. La literatura ha aprofitat especialment esta possibilitat. Peter Pan no té ombra perquè, en lloc de formar part d’ell, sembla que la seua ombra tinga una existència pròpia: Wendy ha de cosir-la al seu cos perquè el xiquet puga tornar a ser sencer. En altres històries, perdre l’ombra significa perdre una part de la identitat. És el que li passa a Peter Schlemihl, el personatge d’Adelbert von Chamisso que ven la seua ombra a canvi d’una bossa de diners inesgotable. El tracte sembla magnífic fins que descobrix que la societat considera monstruós un home que no projecta res.
Oscar Wilde va pegar-li una volta diferent a la mateixa idea en El retrat de Dorian Gray: el cos es manté jove mentre una altra cosa —el retrat— acumula les marques del temps i de la corrupció. No és exactament una ombra, però funciona com ella: una segona versió de nosaltres que revela allò que volem ocultar. Stevenson havia fet una cosa semblant amb el doctor Jekyll i Mr. Hyde, convertint en dos persones el conflicte que en realitat convivia dins d’una sola. Potser és això el que ens inquieta tant de les ombres: que no necessiten tindre una personalitat pròpia per a representar allò que preferiríem que ningú vera.
La ciència, mentrestant, ha anat fent les ombres cada vegada més previsibles. Sabem que la seua forma depén de la posició de la font de llum, de la distància respecte de l’objecte i de la superfície on es projecta. El sol convertix les nostres ombres en un rellotge rudimentari i durant segles els humans hem mesurat el temps observant com es desplaçaven. Els rellotges de sol són, en el fons, màquines que han aprés a llegir una ombra. El que abans podia semblar una criatura enganxada als nostres peus es va convertir així en una agulla. I encara ara, quan caminem i veiem que la nostra ombra s’allarga sobre l’asfalt, estem mirant passar el temps sense necessitat de cap rellotge.
Però hi ha una cosa que la física no explica del tot: per què continuem mirant les ombres. Potser perquè són l’única representació nostra que no intenta assemblar-se a nosaltres. Una fotografia conserva els nostres trets, un espill conserva el nostre rostre i una gravació conserva la nostra veu; l’ombra només conserva la nostra silueta. No diu qui som, sinó que demostra que hi estem. I quan la llum canvia canvia també ella, sense que nosaltres hagem fet res.
Jung va convertir l’ombra en el nom d’aquella part de la personalitat que no volem reconéixer. La seua idea ha acabat incorporada al llenguatge quotidià: tots tenim una ombra, diem, com si dins de cada persona hi haguera una zona fosca formada per allò que rebutgem de nosaltres mateixos. Però potser l’ombra no és necessàriament el pitjor que portem dins. Potser simplement allò que no podem vore mentres mirem cap a una altra banda.
Al capdavall, una ombra no és foscor. Necessita llum per a existir. Esta paradoxa és potser la raó per la qual ens ha fascinat tant: només podem veure la nostra part fosca quan alguna cosa ens il·lumina. I així, cada vegada que el sol cau darrere nostre i la nostra figura s’allarga davant dels peus, avancem acompanyats per una versió de nosaltres que no té rostre, que no parla i que mai no s’avança. Només ens recorda, silenciosament, que fins i tot la llum que ens permet vore el món és capaç de fabricar-nos una altra manera de ser.
