Dos vegades va passar que, caminant per l’avinguda de la Constitució de Granada, vaig vore a Lorca assentat i em vaig posar a xarrar amb ell. Dos vegades que tornava de festa quasi de matinada, amb amics, i en vore la figura permanent del poeta, vaig sentir la necessitat més pura de posar-me al seu costat i discutir les coses més importants de la vida: el passat, el futur.
La primera vegada que vaig posar-me a la seua vora va ser per a preguntar-los als amics què creien que pensaria Lorca de la gent de hui en dia, i del futur negre a on ens dirigim. De sobte, ens trobàrem parlant, debatent una llarga sèrie de temes i conflictes irresolubles. Jo sempre amb la mà al muscle de Lorca, fumant amb ell. Vam estar dos hores parlant amb aquella estàtua, xarrant sobre la tecnologia, l’educació, la llengua, la mort; compartint vivències que a l’home potser li farien gràcia, potser no.
Ho vaig considerar una experiència única. Però tornà a passar, una altra nit, uns mesos després. Tornava amb un amic i la meua parella, esta volta més tranquils, d’un sopar. I jo amb la mà recolzada al muscle de Lorca, tots fumant, i amb converses profundes i inèdites a altes hores de la nit. Què tenia aquell tros de ferralla que ens feia seure al seu costat? La faç agradable, d’aquell qui només pot ser un amic? La mà lleugera agarrant el Romancero gitano, donant pas a recordar la seua pròpia obra?
Aquella segona nit repassàrem la vida i l’obra de Lorca, potser certa, potser no: els seus amors, la seua personalitat, el seu paper de mestre als pobles més perduts d’Andalusia, i alguna història estranya de fonts prou dubtoses. Aprofundírem en els records més negres de la Guerra Civil, també: com el besavi del meu bon amic Paco s’amagà entre cadàvers de Madrid a Albacete, per a viure tancat en un soterrani any i mig; com el meu besavi, pouater, salvà tanta gent amagant-la en els pous que va construir. Contràriament als primers amics amb qui vaig compartir conversa amb Lorca, ja no parlí del futur sinó del passat. Mesos arrere havíem parlat de la por (i l’esperança) del món que preveiem en el futur, i ara em trobava parlant de la por (i l’esperança) que ens atorga el món del passat.
Què té aquella estàtua que ens fa confessar-nos, trencar l’absurditat de parlar-li a una figura assentada en un banc enmig de Granada, tan llunyana en temps i espai i alhora tan propera? Jo ho vaig comprendre després: la força de l’escriptor, de la paraula, de les lletres impreses i compartides i llegides. Força que pot fer-te mort i fer-te sempre viu. Pensí en Miguel Hernández. Pensí en Fuster i les bombes. Per escriure et volen matar i et maten; per escriure també et dibuixen etern, públic i de cara al món.
Lorca està perdut en algun lloc introbable, i al mateix temps està assentat ben recte en un banc en el centre de la que va ser la seua ciutat. Alguna cosa et fa saludar-lo i xarrar amb ell quan passes pel costat, quasi com si dos Lorca, passat i futur, l’assassinat i l’eternitzat, estigueren allà asseguts, sempre esperant que li conten alguna nova d’un món que ell ja no viu, però que sempre serà seu.
