L’última sèrie espanyola de moda és dura, com les begudes, les substàncies, les escenes i els abusos que hi apareixen en els bordells de finals del segle passat i principis d’este. Basada en el llibre El proxeneta, de Mabel Lozano, el protagonista és el Suizo, malnom fictici inspirat en un proxeneta real, conegut com el Músico. Ell mateix reconeix, en un documental firmat per la mateixa Lozano, que va dur i explotar sexualment prop de dos mil dones a Espanya. Un Raúl Arévalo irreconeixible és qui dona vida, brillantment, a este personatge que liderava la tracta de blanques nacional.
Elles també són protagonistes, encarnant les prostitutes –gran interpretació de debut de Valentina Vidal–, les madames o les policies que investiguen (d’aquella manera) el que passa als bordells. I mentre veus la sèrie no pots deixar de pensar que a Alacant, Dénia o Castelló este personatge tenia puticlubs, i molts com ell explotaven i exploten dones amb falsos deutes impagables i promeses que amaguen mentires i abusos. Després recordes aquell llibre de Joan Cantarero on explica els vincles directes entre l’extrema dreta i la prostitució, Los amos de la prostitución en España, i no pots deixar de pensar com és possible que els proxenetes es presenten lliurement a les eleccions en este país.
La sèrie és molt bona, no només per les actuacions i la recreació exquisida de l’Espanya de fa vint-i-cinc anys. Ho és perquè, lluny de pintar de glamur i encant les conegudes en argot com cases de llumenetes, com fan en Sky Rojo de Netflix o Servicio Completo de Prime, en Movistar han trobat la manera de mostrar crueltat sense necessitat de ser explícits. Tal volta el fet que quasi tot l’equip de guió, direcció i producció siguen dones explique la manera tan encertada de plantejar moltes de les escenes més dures.
Vista la sèrie, podeu indagar un poc més en el tema amb el documental sobre el Músico, El proxeneta. Paso corto, mala leche, que segurament va passar alguna volta pel Romaní, aquella casa de putes convertida en un dels prostíbuls més grans d’Europa i des de fa dotze anys reconvertida en geriàtric. I, vinculat amb el tema, hi ha un curtmetratge valencià molt recomanable, Pálpito, que té també la seua gràcia. Si és que pot tindre gràcia res del que ha passat amb la complaença de tants estaments públics i privats durant dècades en els centenars de Romanís que hi ha hagut per les carreteres d’este país.
