L’escriptor valencià ja s’ho veu vindre i comença a patir per les llargues explicacions que, en presentar-se, haurà de donar als altres residents de la Casa Internacional d’Escriptors i Traductors de Ventspils, a Letònia. Que d’acord, que ve d’Espanya, però que no escriu en castellà, sinó en valencià, que és el mateix que el català, sí, i que en esta llengua es fa literatura i de primer nivell, i mirarà de vorejar el tema per a no perdre’s en mil i una declinacions sociolingüístiques.
L’escriptor valencià acaba d’arribar a esta xicoteta ciutat a la desembocadura del riu Venta, en la mar Bàltica, mirant cap a Suècia, on passarà un mes en la residència per a escriptors i traductors que hi té el Centre de Literatura Letona. El primer que li crida l’atenció és com de buits estan els carrers, i com de buida la carretera i els horitzons plans del paisatge de Curlàndia. I això que és octubre: s’imaginava més gent pel carrer, aprofitant el relatiu bon temps, malgrat que les temperatures són semblants a les de l’hivern mediterrani. Els arbres, altíssims, que no és capaç d’anomenar, comencen a perdre la vergonya i inicien un lent striptease esgrogueït. Els paisatges són preciosos, tant els urbans com els dels afores, i l’escriptor pensa que el preu que paguen per esta bellesa nòrdica, per esta solitud bàltica, deuen ser els llargs i foscos mesos d’hivern en què les temperatures màximes a penes arriben als 0 °C.
“Se congelen i s’aguanten”, li ha vingut al cap aquella cançó, i de seguida es corregix, perquè els Antònia Font ho cantaven de Rússia, que no és ben bé el mateix, que ja fa trenta-quatre anys que se’n van independitzar. Però la presència del gegant veí es fa difícil d’obviar, i també el rastre en la història, endevina l’escriptor en la grisor soviètica de les recialles arquitectòniques que esguiten el paisatge urbà.
Els lletraferits de la residència
La vida en una residència literària té més a vore amb el silenci d’una reclusió monacal que no amb un Erasmus. Cada resident treballa a la seua habitació, i és en la cuina, i al menjador, on coneix els altres escriptors. Connecten ben ràpidament. La poeta francesa treballa en un episodi traumàtic de la Segona Guerra Mundial que tingué lloc a prop del seu poble. La periodista francoalemanya enllestix una novel·la basada en les vicissituds de la seua història familiar, que també arranca d’aquella guerra. Amb el traductor andalús del serbocroat compartix la dificultat de l’ús literari dels dialectalismes. Amb l’escriptora alemanya de novel·les juvenils, el repte de fer-se llegir. Amb la novel·lista estoniana no sap què compartix perquè ella no parla anglés ni tenen cap altra llengua en comú. L’escriptor valencià s’adona ben prompte que no necessita desmentir els prejuís sobre la seua procedència que havia suposat als altres escriptors perquè, senzillament, no coneixen la situació.
Com que ho tenen prop de casa, els lletraferits letons tenen la possibilitat d’allotjar-se més a sovint a la Casa de Ventspils i de passar-hi estades més curtes, no cal que estiguen un mes sencer, com la resta d’autors becats. I justament amb qui més s’entén el nostre escriptor és amb les poetes letones, que saben bé què és fer literatura en una situació de conflicte lingüístic.
No n’hi ha prou, amb un Estat
L’escriptor valencià els fa declinar la sociolingüística a base de preguntes. Li expliquen que el letó és una llengua xicoteta i desconeguda, de dos milions de parlants, si fa no fa, en un país amb una densitat de població baixíssima. Tot i que la presència del rus és constant en bona part de Letònia, el letó és l’única llengua oficial de l’Estat: la llengua de l’ensenyament, de l’administració i dels mitjans públics. Es fa una tasca important de promoció lingüística, sobretot entre la població russòfona, que representa més d’una tercera part de la ciutadania.
Al llarg de la seua història, Letònia sempre va estar en mans d’alemanys, polonesos, suecs o russos, i no fou independent fins al període d’entreguerres, de 1920 a 1940. Arran del pacte Mólotov-Ribbentrop amb els nazis, l’URSS se l’annexionà com una república soviètica més, entre una repressió duríssima i deportacions massives a Sibèria. Durant cinquanta anys, va ser constant l’arribada de polonesos, belarussos, ucraïnesos i sobretot russos, la majoria dels quals no sentiren ni tingueren la necessitat d’aprendre letó. Quan Letònia assolí la independència, en 1991, la societat letona estava en una situació de substitució lingüística avançada, en què el rus era la llengua dominant i de prestigi i pràcticament tota la població el coneixia, cosa que no passava amb la llengua pròpia del país. A més, hi havia una important bossa de població russa que no acceptava la nova nacionalitat ni tenia cap disposició a adoptar la nova llengua nacional.
Trenta-quatre anys més tard, el letó s’ha recuperat amb força, però, tot i les campanyes de normalització lingüística, la presència del rus encara és aclaparadora: entorn d’un 38% de la població té el rus com a primera llengua i el 27 % per cent de la ciutadania és d’ètnia o cultura russa. Hi ha àmplies capes de població de Letònia que se senten russes i viuen d’esquena a la realitat lingüística letona. El rus està àmpliament estés en l’àrea metropolitana de la capital, Riga, i en la zona fronterera amb Belarús. De fet, de les tres repúbliques bàltiques germanes, Estònia, Letònia i Lituània, la presència russòfona és molt major en la d’enmig.
Les actituds supremacistes d’alguns russòfons li resulten tristament familiars a l’escriptor valencià. Per exemple, en l’administració de justícia molts funcionaris, encara que tinguen coneixements de letó, no gasten esta llengua bàltica, sinó que fan servir la llengua eslava, la russa que també és majoritària en el món de l’empresa i els negocis, on es valora com a imprescindible per a trobar faena. Així, el de Letònia és un cas de manual del fet que no n’hi ha prou, de tindre un Estat, per a normalitzar la llengua pròpia.
Un ull mirant a Rússia
Els successius governs sempre han promogut el coneixement de la llengua letona entre la minoria russòfona. De fet, l’escola letona ha oferit una part de l’ensenyament en rus, així com en altres llengües minoritàries (polonés, belarús, hebreu…). En el 2012 es va convocar un referèndum per a decidir si s’incorporava el rus com a segona llengua oficial a Letònia, i una immensa majoria va triar continuar amb el letó com a única llengua oficial. I des del 2023 els russos a Letònia han de demostrar saber letó per a renovar el permís de residència. Han tingut una moratòria de dos anys per a acreditar un nivell A2, que no és demanar precisament la lluna. I en este mateix mes d’octubre que l’escriptor valencià passa a Ventspils, huit-cents ciutadans russos s’han vist forçats a abandonar Letònia per eixe motiu.
Letònia, a tota hora, té un ull mirant cap a Rússia. No pot despistar-se ni un moment. És com l’alumne grandusset, el més mogut de la classe, que en qualsevol moment pot esvalotar-te el galliner. La malfiança entre els dos països s’ha fet encara més gran des de la invasió russa d’Ucraïna, que ha tingut un important cost econòmic per a Letònia: ha apujat l’electricitat, la calefacció i el paper. Com Estònia i Lituània, Letònia (que també és, de la santíssima trinitat de les repúbliques bàltiques, la mitjana en extensió i població) forma part de la Unió Europea i de l’OTAN des del 2004 i fa servir l’euro des del 2014, cosa que Ucraïna no ha arribat a assolir. Però això no salva Letònia de posar-se nerviosa a cada moviment brusc del gegant rus. Ara uns drons sobrevolant unes illes estonianes; adés uns caces per damunt del cel lituà i el polonés; l’altre dia les restes d’un aparell rus a la platja de Ventspils. Als ratolins bàltics se’ls fa difícil dormir tranquils quan al gat rus li entra la juguera.
Literatures en contacte
No massa lluny de Ventspils, el cordovés Rafael Martín Calvo, poeta i principal traductor literari del letó al castellà, viu en una granja on ha fet realitat el seu somni de cultivar carabasses. Mentres sopen a la Casa d’Escriptors, Martín explica a l’escriptor valencià algunes particularitats del món del llibre letó. També la producció literària reflectix les proporcions entre les dos llengües en contacte: el 65 % dels llibres que s’hi publiquen són en letó, i el 35 % en rus. Les tirades letones en general són molt baixes, i si un llibre ven un parell de milers d’exemplars ja es considera un best-seller. A les dificultats habituals i a la guerra dels mercats, cal afegir que costa trobar traductors del letó a qualsevol altra llengua.
Però la gran diferència entre Letònia i nosaltres és la promoció de la literatura que en fan, en què els traductors juguen un paper molt destacat. A banda dels programes d’intercanvi i de mobilitat d’escriptors, com ara la Casa de Ventspils, el Centre de Literatura Letona incentiva les traduccions d’obres literàries per mitjà de subvencions –just com qualsevol institut de promoció de la llengua i la literatura, com, sense anar més lluny, l’Institut Ramon Llull–. És la gran passa, pensa l’escriptor valencià, que hauria de fer la literatura valenciana per pegar el bot internacional. Tenim autors, tenim varietat i qualitat, tenim tot un nínxol de mercat. Només faltaria que ens hi sumàrem, sospira l’escriptor valencià, sense massa entusiasme.
El darrer divendres d’octubre, Ieva Balode, la coordinadora de la Casa de Ventspils, convoca tots els escriptors residents a un últim sopar. N’hi ha que ja han fet les maletes i es preparen per a partir. Tant al Mediterrani com al Bàltic, els grans debats i intercanvis d’idees es forgen al voltant d’una taula ben parada. Ves alerta que no siga res internacional, o almenys europeu, això d’entendre’s amb vi i bons aliments. Així, a l’escriptor valencià que sojorne a la Casa Internacional d’Escriptors i Traductors de Ventspils, el sorprendrà descobrir –o potser no descobrirà res, i només corroborarà– que les seues vicissituds d’escriure i fer-se llegir –allò que, segons Joan Fuster, és la primera obligació d’un escriptor–, són les mateixes, pam amunt pam avall, que a qualsevol altre país “normal”. I que també són comunes les dificultats per ser traduït, especialment a l’anglés. Passar una temporadeta lluny de casa també servix per a espolsar-se un parell de complexos.
Octubre novembreja. Els roures i castanyers, altíssims, van quedant nuets. Els parcs i jardins s’omplin d’agranadors que amuntonen les fulles daurades. Els dies s’han acurtat bona cosa i, des del canvi d’hora, si l’escriptor valencià s’encanta, li cau la nit damunt sense haver eixit de casa. Abans de marxar, es mira una última volta el menjador de la Casa d’Escriptors. Hi ha tres mapes: un de Ventspils, un de Letònia i un del món. S’acosta a este últim. Després d’estos dies ací, no tornarà a vore Europa igual que abans. És com si l’eix s’haguera desplaçat cap a l’est. Com si allò que vol dir ser europeu i escriure a Europa es vera més clar des de la part oriental del vell i trist continent. Li fa l’efecte d’haver entés que el somni de l’Estat-nació, la quimera d’una identitat col·lectiva monolítica, no és sinó una grandíssima campanya de màrqueting pròpia de l’Europa occidental, i que la realitat és més aïna la d’este trencaclosques de fronteres que desapareixen ací i reapareixen allà, que es tremolen, ballen i s’entortolliguen, d’illots humans a la deriva, de comunitats bastides capritxosament al voltant de llengües, dialectes, religions, accidents geogràfics i altres sensibilitats i manies, i que, si hi ha alguna cosa que ens fa ser europeus, segurament és la capacitat de conviure, de qüestionar-nos, de contradir-nos, de fer-nos la mà, de fer-nos costat. I que, fet i fet, als escriptors valencians no ens passa res que no haja passat abans, desenes, centenars de vegades, a altres racons d’Europa.
