És 17 de març de 1990 i a l’estadi de Murrayfield, a Edimburg, es disputa la darrera jornada del Cinc Nacions de rugbi entre Anglaterra i Escòcia. La tensió esportiva és màxima. Les dos seleccions arriben invictes al partit i, per tant, es disputen directament la Triple Corona, la Copa Calcuta, el Grand Slam i, sobretot, la victòria en el torneig d’aquell any. Anglaterra partix com a favorita, però Escòcia juga a casa i això es nota en l’ambient. Es nota molt, de fet, perquè l’estadi està a vessar i, amb el pas del temps, les cròniques acabaran descrivint aquell partit com el moment culminant de la història de Murrayfield. A l’hora prevista els dos equips ixen al camp i, al contrari del que és habitual en el rugbi, els escocesos no van corrent. Caminen en formació, amb un ritme solemne, i, com un exèrcit modern, s’alineen al centre del camp al costat dels anglesos per a escoltar els himnes respectius. Comença a sonar “God Save the Queen”, que la selecció anglesa empra com a himne propi malgrat ser oficialment el de tot el Regne Unit, i, quan acaba, és el torn de l’himne escocés, el de l’equip amfitrió. Les gaites comencen a sonar i la gent s’arranca a cantar.

Escòcia no té un himne oficial. De fet, no en tenen cap de les quatre nacions que integren legalment el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Tanmateix, a causa del peculiar sistema d’organització de l’Estat, alhora centralitzat i plurinacional, no hi ha seleccions nacionals britàniques. Hi ha seleccions nacionals d’Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, ja que totes elles disposen de les seues pròpies federacions esportives que competixen internacionalment; amb l’única excepció dels Jocs Olímpics, on el Comité Olímpic sí que és britànic. Per això, cada federació tria per separat la cançó que representa la seua selecció abans dels partits que juguen, i el març de 1990 feia només unes setmanes que la Federació Escocesa de Rugbi havia adoptat “Flower of Scotland” com a himne propi. En realitat, ja havia sonat abans en el partit contra França, però aquell dia, contra Anglaterra, es va cantar per primera vegada a Murrayfield i tot l’estadi va esclatar a una sola veu: «Oh, flor d’Escòcia, quan tornarem a vore algú com vosaltres».

La lletra no parla d’una simple flor, evidentment. Ni tan sols de la flor del card, que és la flor nacional escocesa. Parla de la flor i nata d’Escòcia, dels millors, i es referix concretament als membres de l’exèrcit que Robert the Bruce, el rei Robert I d’Escòcia, va encapçalar a la batalla de Bannockburn en 1314, durant l’anomenada Primera Guerra d’Independència d’Escòcia. Una victòria contundent sobre els anglesos. Així es pot vore en la coneguda pel·lícula protagonitzada per Mel Gibson, Braveheart, estrenada en 1995, que culmina precisament amb aquella batalla, produïda uns anys després de la mort de William Wallace. Una producció que va popularitzar internacionalment la història de la independència escocesa, encara que alterava profundament molts dels fets narrats. «Quan tornarem a vore algú com vosaltres, que vàreu lluitar i morir pel vostre tros de turons i de valls, i que vos vàreu enfrontar a l’exèrcit de l’orgullós Eduard i el vàreu enviar de tornada cap a casa perquè s’ho pensara de nou», canten emocionats els escocesos actuals abans de cada partit. Projecten sobre aquell episodi medieval, i sobre Eduard II d’Anglaterra, la seua identitat nacional contemporània i els greuges polítics i esportius que encara molts escocesos continuen associant a la seua relació amb el país veí.

Cal dir que “Flower of Scotland” no és una cançó tradicional ni un himne històric. La va escriure Roy Williamson entre 1966 i 1967 per a ser interpretada per The Corries. Un grup de música que, salvant les distàncies, va exercir en el folk escocés un paper semblant al que Al Tall ha tingut en la recuperació i popularització de la música tradicional valenciana. De fet, esta cançó pot recordar, en part, el paper simbòlic que el nostre “Cant dels Maulets” ha adquirit en determinats àmbits, però sense el to festiu, ja que inicialment s’interpretava a una sola veu i amb un to pausat, acompanyada només d’una guitarra. A més a més, la cançó original de Williamson té tres estrofes, si bé com a himne es canten només dos. La primera, que parla de l’exèrcit de 1314 com hem vist, i la tercera, que pacíficament torna al present i diu que «aquells dies ja han passat, i en el passat s’han de quedar». Una frase que a primera vista pareix una renúncia, però de seguida fa un gir de guió quan afirma que «encara podem alçar-nos i tornar a ser la nació que es va enfrontar a l’exèrcit de l’orgullós Eduard, i el va enviar de tornada cap a casa perquè s’ho pensara de nou», repetint al final la mateixa tornada que dona coherència a tota la cançó.

Actualment, als estadis s’interpreta la primera estrofa acompanyada de les gaites, que són les que inicien solemnement la cançó amb el seu so característic i marquen el ritme, però després paren de sobte i la segona estrofa –que en realitat és la tercera– la canta només el públic. No és un detall menor, perquè quan desapareix l’acompanyament musical la veu col·lectiva de la gent es convertix en l’únic instrument. És en eixe instant quan la cançó deixa de ser una simple interpretació musical i passa a ser un ritual compartit. Des del 17 de març de 1990, quan Escòcia va véncer Anglaterra per 13 a 7, el cant de “Flower of Scotland” continua repetint-se exactament igual abans de cada encontre de la selecció escocesa de rugbi; i des de 1993 també abans dels partits de la selecció de futbol, tot i que la seua Federació no la va proclamar himne oficial fins al 1997. A més a més, des de 2010 s’empra igualment durant els Jocs de la Commonwealth, després d’una consulta feta entre els mateixos esportistes escocesos que hi van participar aquell any. Així, repetit una vegada i una altra abans de cada partit, este gest aparentment rutinari contribuïx a reforçar la identitat nacional. Precisament allò que el sociòleg Michael Billig definí com a nacionalisme banal. Tanmateix, el moment més emocionant per a ells és, sens dubte, quan canten «but we can still rise now, and be the nation again», que són els dos versos més potents que han contribuït a convertir la cançó original en un himne.

El Parlament escocés –restablit en 1999 després de 292 anys desaparegut per l’Acta de la Unió de 1707, que el va suprimir i va transferir les competències a Westminster– mai ha donat el pas per a proclamar esta o qualsevol altra cançó com a himne oficial d’Escòcia. És una qüestió delicada, com totes les que tenen a vore amb la identitat i la política, però és evident que el rugbi i el futbol han fet molt per a elevar “Flower of Scotland” a la categoria de cançó preferida pels escocesos com a himne nacional. Sobretot per damunt de “Scotland the Brave”, com es va poder comprovar en l’enquesta que es va fer en 2006, on la primera va guanyar amb un 41 % de preferència, davant del 29 % de la segona i el 30 % en conjunt de diverses cançons tradicionals. Tot fa pensar que hui dia el percentatge a favor seria encara més alt, i Roy Williamson n’estaria ben orgullós si no fora perquè va morir a penes uns pocs mesos després que la Federació de rugbi començara a emprar-la com a himne. Però a cada any que passa, i en cada partit de rugbi o futbol que sona, esta cançó dona un pas més per a acabar algun dia sent proclamada oficialment com a himne nacional d’Escòcia. Senzillament, perquè la gent ja l’ha triada i l’ha feta seua.

Qui els havia de dir a les prop de seixanta mil persones que el 17 de març de 1990 omplien Murrayfield que aquell partit no només decidiria un torneig i marcaria una fita important en la història del rugbi escocés, sinó que també acabaria convertint “Flower of Scotland” en l’himne d’una nació sense himne. Quan cantaven «O, flower of Scotland, when will we see your like again» no evocaven només l’exèrcit escocés de 1314, sinó que hi veien reflectits els seus propis jugadors davant la selecció anglesa. En les societats actuals, on el nacionalisme està present per tot arreu sense que es note, el passat medieval rarament es recorda com el descriuen els historiadors: es reconstruïx constantment i es reinterpreta segons les necessitats del present.