Des de fa temps, tinc la impressió que, abstrets per les suposades grans causes que diem que ens afligixen com a societat, ens oblidem moltes vegades de mirar a allò pròxim, allò que succeïx al nostre voltant. Estranya contradicció perquè allò pròxim és (o hauria de ser), en realitat, la massa mare d’eixes grans qüestions que diem defendre o combatre (justícia, igualtat, etc.) i a les quals no sembla que trobem solucions potser precisament perquè no sabem mirar.
I dic tot açò pel següent. Els conte una història personal. Al tancament del curs escolar anterior vaig assistir a l’acte de celebració de acomiadament del període d’ensenyança primària d’un nebot meu. L’acte va consistir bàsicament en la lectura d’una sèrie de textos en els quals alumnes i professors donaven compte del seu pas pel col·legi, animant les criatures a afrontar la nova etapa de la seua vida acadèmica que s’obria, després de l’estiu, en l’institut.
Però quina va ser la meua sorpresa quan vaig descobrir que, entre lloances als seus mestres, als pares i a la institució, entre medalles i enhorabones per superar la llarga etapa de l’educació bàsica, la majoria dels alumnes que van intervindre en l’acte no eren capaços de llegir de corregut els textos que els havien assignat. Ho diré una altra vegada. Parle de xiquets que havien acabat la primària (de 6 fins als 12 anys) sense saber llegir de corregut. No era la primera vegada que assistia a este trist escenari. Mesos abans, durant la celebració del 8 de març, ja havia advertit este detall en un acte semblant.
Vaig comentar el succés amb uns amics relacionats amb el món de la cultura que, com sol passar, em van censurar el meu catastrofisme (per què sempre passa això?). Bé, la publicació de l’últim Informe PISA vingué a confirmar la meua impressió. Ací estava, negre sobre blanc i amb certificat internacional: els estudiants espanyols estan hui un poc pitjor preparats que fa uns anys i, entre ells, els valencians ocupen un lloc molt destacat… per baix.
I ací ve una reflexió que no farà gràcia a ningú. Vaja per davant que qualsevol mesura que millore les condicions materials dels alumnes i professors del nostre sistema educatiu sempre serà, per part meua, benvinguda. Ni dubte ni pose en qüestió estes necessitats (fins i tot sent conscient que, pel que he comprovat, no tot el professorat està d’acord amb les mobilitzacions ni amb la seua gestió). Però crec que és hora també d’assenyalar un professorat que és capaç fer gala de la seua satisfacció quan té al costat uns alumnes que, acabada la seua etapa primària, ni tan sols saben llegir de corregut. Diguem-ho clar: és un fracàs sense excuses. Del sistema? Sí. Però també és el seu fracàs. No parlem de completar un programa de matèries, parle d’allò més bàsic.
El meu nebot llig amb soltesa perquè entre tots (pares, tios i avis) ens hem ocupat d’incitar-lo a la lectura des que portava bolquers. Però és una excepció. La crida és també, doncs, contra uns pares que només es pregunten per les notes, sense saber què aprenen els seus fills. Un xiquet que no llig de corregut no està preparat per a la següent etapa de la formació acadèmica, per això els informes ixen com ixen. I així, cap amunt. Una altra generació… perduda?
Per cert, des de la meua experiència, les xiquetes encara lligen pitjor. Ho dic perquè anem ja revisant alguns missatges o plantejaments… per inútils. Quin futur ens espera?
