Passem la vida buscant el nostre lloc. A vegades, sense adonar-nos-en, ja estem on volem estar. L’he vist un diumenge d’agost als banys Széchenyi, a Budapest. Té uns 75 anys, bigot i una paciència que sembla infinita. Està assentat dins de l’aigua calenta amb els peus recolzats en un tàper, una botella d’aigua al costat i un tauler d’escacs preparat davant d’ell. No pareix que estiga esperant res amb urgència. Simplement espera. Espera que algú arribe, que s’assente davant seu i comence una partida.
I algú acaba arribant. Pot ser hongarés, francés, japonés o valencià; pot ser més jove o més major, i probablement no compartixen ni una paraula en la mateixa llengua. Però tampoc els cal. Durant uns minuts, només hi ha un tauler entre els dos: peces blanques i negres, i les mans que les mouen. L’home juga, pensa, somriu, fa una jugada i espera la resposta. La major part de les voltes guanya, però de tant en tant la partida el sorprén i acaba perdent. Quan això passa, somriu al rival. És la seua manera d’honorar-lo, de mostrar-li respecte.
Potser no hi ha un lloc millor per a ell que els Széchenyi. Budapest és una ciutat que ha fet de l’aigua una forma de vida. Les aigües termals formen part de la història de la ciutat des de fa segles i els grans balnearis han acabat sent molt més que llocs per banyar-se: són espais de trobada, de conversa i d’oci. Als Széchenyi, un diumenge qualsevol, gent de tot el món compartix aigües termals, piscines, saunes, banys turcs i, fins i tot, partides d’escacs com les del nostre protagonista. L’home no pareix un visitant accidental d’este lloc. Pareix que els banys hagen sigut construïts per a ell.
Des que estic escrivint estes línies en la gran terrassa dels Széchenyi no puc deixar de pensar en una cosa: el poder de la bellesa. Que una ciutat puga oferir un espai de tanta bellesa perquè la gent simplement hi passe un dia. Que qualsevol persona puga entrar en un edifici monumental, ficar-se en una piscina d’aigua calenta, assentar-se al sol, mirar els altres i jugar una partida. Més sovint hauríem de parlar del dret a la bellesa. No només del dret a tindre una ciutat que funcione, sinó també del dret a disfrutar dels espais, l’arquitectura, l’aigua i el temps sense que tot haja de tindre una utilitat immediata.
Ho pense mentre recórrec Viena, Bratislava i Budapest. Tres ciutats que compartixen una història i que han anat acumulant capes. A Viena, els palaus imperials recorden l’esplendor de l’Imperi. A Bratislava, passeges entre cafeteries d’especialitat, terrasses turístiques, llocs on fumar un puro i prendre un rom, i enormes places de l’arquitectura socialista amb grans fonts on es banya la xicalla. Entre unes coses i les altres apareixen les restes de Txecoslovàquia, del socialisme, les transicions democràtiques i l’entrada en una nova època. La ciutat contemporània no ha esborrat les anteriors: simplement ha anat apareixent damunt.
.
Budapest també pareix construïda sobre totes eixes capes. Els magiars arriben a la conca dels Carpats des de l’est a finals del segle IX i acaben construint ací el seu regne. La seua llengua, l’hongarés, és una raresa enmig de les llengües eslaves, germàniques i romàniques que l’envolten. Després venen els otomans, els Habsburg, l’Imperi austrohongarés, el socialisme, la transició democràtica i la globalització. I tot continua allí, en les façanes, en les places, en els monuments i fins i tot en el metro. El M1, el xicotet metro groc, funciona des de 1896 i continua duent gent per la ciutat més d’un segle després.
També el transport públic explica alguna cosa de Budapest. Una xarxa enorme i connectada permet quedar amb algú que viu lluny, anar a sopar, eixir de nit i tornar a casa sense haver de convertir el cotxe en la condició per poder relacionar-nos. Una bona ciutat no només ens porta d’un lloc a un altre: ens permet arribar fins als altres. Ens permet quedar, trobar-nos i tornar a casa. En un món que pareix empényer-nos cada vegada més cap a l’aïllament, això també és una forma de cuidar-nos.
I potser per això l’home dels escacs encaixa tan bé en esta ciutat. Més de set dècades de vida, en una ciutat que ha viscut tants canvis, i uns banys que continuen allí. També ell és una acumulació de temps, de partides, de victòries i de derrotes. I, tanmateix, no pareix tindre cap pressa per arribar enlloc. Ha trobat una manera de passar el diumenge que consistix simplement a fer allò que li agrada. Espera. Quan arriba algú, juga. Quasi sempre guanya, però quan perd somriu. I potser això és el que més contrasta amb l’època ràpida en què vivim. La rutina ens du a acumular resultats, títols, mèrits, diners i èxits. Ell pareix haver triat acumular partides. I, sobretot, somriures: els dels rivals quan els guanya i el seu cap a ells quan el guanyen. Mentre la vida ens espenta a buscar sempre el següent, resultat el següent ascens, el següent projecte, ell espera que arribe algú amb qui jugar. Ha aprés a disfrutar del camí.
Quan la partida acaba, ordena les peces. La botella continua al seu costat i els seus peus, dins de l’aigua calenta. La pròxima partida la guanyarà o la perdrà. Pot tardar a arribar el següent rival. Però espera. I en esta espera hi ha alguna cosa que m’ha paregut profundament feliç: la sensació que ja no necessita que la pròxima partida li demostre res. Ell, en la vida, ja ha vençut. No perquè haja guanyat totes les partides, sinó perquè ha acumulat prou temps i experiència per entendre que el resultat no és l’única cosa que importa. Ha trobat un lloc on estar, una cosa que li agrada fer i persones amb qui compartir-la. I, quan la partida acaba, torna a ordenar les peces i espera una altra vegada. En un món que ens demana arribar cada vegada més lluny, ell sembla haver descobert una cosa molt més senzilla: que en la vida també es pot guanyar mentre esperes la pròxima partida.
