Germans meus, els colors i la bandera es porten ben endins del cor. Anar a l’estadi és, per a molts, com acudir a la casa del Senyor per a buscar consol i companyia. Mireu, este Mundial organitzat per un fals profeta ataronjat ha sigut un espectacle de concerts profans, pauses per a apagar la set i omplir la bossa de diners, arbitratges endimoniats i una congregació de fidels a les graderies que anava a exhibir-se impúdicament davant dels ulls dels hòmens. Ai, Sant Luigi Scrosoppi, patró dels futbolistes, mireu com han profanat el teu noble joc! Digueu-me, és que el futbol ha d’arribar a nivells encara més miserables de banalitat?
El dia de la gran final, innocents criatures elevaren la seua veu cantant a l’amor universal… i hagueren de fer-ho davant la mateixa mirada de qui, només uns pocs mesos arrere, bombardejà per error una escola, sepultant 168 xiquetes a l’Iran. Pietat per elles i les víctimes d’este món… Germans, la falsa litúrgia dels ídols terrenals ha de continuar, passe el que passe. Perquè, com bé ens advertia el venerat Sant Atanasi d’Alexandria: “Ells tenen els temples, però vosaltres teniu la fe”.
Contempleu com vivim sumits entre baralles i divisions. Els equips esportius canalitzen odis profunds alhora que es pervertixen les consciències. Banderes ideològiques desfigurades en mans dels poders d’este món, segrestades segons la causa passatgera que diuen defendre. Als estadis prohibixen unes banderes per “política” i deixen onejar-ne milers d’altres com si no foren “política”. Trista i dolorosa predicació. Anàlisis carregades de generalitzacions pròpies de la perdició d’una barra de bar o de comentaris escrits amb malícia per infinits usuaris anònims.
Observeu bé este temple de la discòrdia. Quan el nostre xic de Foios, Ferran Torres, marcà el gol de la victòria espanyola, no dubtà a proclamar als quatre vents que la gesta pertanyia “als 47 milions d’espanyols”. Mantingueu-vos-en alerta! Perquè en eixa religió patriòtica, si no t’alinees com un fidel creient més, t’assenyalen immediatament com un apòstata! Apòstata d’una pàtria tan descordada que ni tan sols té lletra en el seu himne. En el terreny dels desitjos s’amaguen les fantasies i les temptacions d’aquells que voldrien imposar el seu dogma. Tanta supèrbia. Pregonen que el seu nacionalisme és l’únic normal.
Normal. Volen normalitzar uns símbols que fins fa no res estaven segrestats per una sola facció de l’espectre ideològic. Mecanisme diabòlic, este, per a anestesiar la memòria. Banderes, colors, himnes per tot arreu. Normal. Esta trampa, blanqueja el passat i esborra la memòria de les nostres pròpies ànimes! Promocionen este sentiment esportiu com un dels pocs artefactes capaços de mantindre la unitat d’esta terra… però llavors, quina unitat és eixa? La diversitat i la rica pluralitat que teòricament haurien de celebrar acaben sempre sacrificades, uniformitzades i diluïdes en l’altar d’una sola identitat castellana. Que quasi la meitat de la plantilla parle en la nostra llengua causa escàndol, de la mateixa manera que els cega l’origen i l’adscripció identitària del jove Lamine Yamal.
Normal, germans meus! Tota eixa gran celebració no és més que un trist artifici per a mirar de sostindre en peu una fràgil identitat. Així, en esta festa pagana, hi hagué qui encara ara gosà celebrar la victòria exhalant “¡Arriba España!”. I quan arriba? Perdoneu. Proclames, proclames feixistes entonades per jóvens des de la més pura frivolitat de l’esperit, i per alguna de les seues actrius preferides. Verge santíssima! Proclames que es normalitzen. Banderes imperials. Crits antidemocràtics. Quina angoixa vore tot això en la plaça pública, encisant la massa adormida!
Per això, davant de tanta divisió i perdició, és menester que gravem a foc en el més profund de les nostres ànimes les sagrades paraules que el Senyor adreçà al seu poble en l’Èxode: “No seguiràs la multitud per a fer el mal, ni t’uniràs a la majoria per apartar-te de la justícia”. Fugiu! Fugiu i deixeu arrere eixes reaccions superficials, eixe verí de la ment i eixa mesquina submissió a un marc mental destructor, que l’ovella desorientada accepta cega com si fora l’únic camí cap a la salvació!
Poble nostre, adormit en el pecat de la desmemòria! Mentres la massa s’enlluerna amb glòries alienes, la nostra pròpia jau soterrada. La selecció valenciana disputà el seu últim partit fa ja vora vint anys! Qui ho recorda? La pregunta clau se’ns clava en la consciència: estem condemnats a passar la vida pensant que sempre tindrem alguna cosa més a ofrenar? Cada vegada en som menys en esta capelleta, però consolats sigueu, car ja ho deixà escrit el mateix Sant Pau als gàlates: qui busca agradar als hòmens no pot ser servent de la veritat. A quin sant més haurem d’acollir-nos en esta hora de foscor, germans meus?
PD: Perdoneu-me este recital eclesiàstic. No és res més que un joc literari enmig d’un gran circ de la vanitat. Quan es publica una peça amb una fotografia d’un sant a les xarxes socials, este mur s’ompli de comentaris que només diuen “amén”. Mostra de la superficialitat buida de la nostra època. Potser m’equivoque i estes paraules troben alguna ànima descontenta que les llija. Tots aquells que passaran de llarg se’n poden anar en pau: amén.
Fotografia de portada: Sant Luigi Scrosoppi, patró dels futbolistes
