La principal habilitat que m’ha donat la meua carrera universitària de Belles Arts és la de justificar-me molt fort. Des que en el segle XIX va aparéixer la fotografia i ja no feia falta saber pintar amb gran mestria tota l’ensenyança artística ha estat encarada al fet que no es note que no sabem pintar amb gran mestria. Per a tan gran gesta ha fet falta que les Belles Arts redescobriren i destil·laren l’art zero, un que havia estat ahí abans del primer, el més elemental: l’art de vendre motos.
Un artista pegant el passó fins la matinada en un tuguri on se t’apeguen els peus a terra, entre fum de tabac i alé de whisky roin, mentre t’explica que la merda que ha penjat entre quatre taulells és una referència a no se quin imbècil amb nom txecoslovac, és un dels espectacles més impressionants de la naturalesa. En el Top 3 de la UNESCO de coses espectaculars que cal vore abans de morir sempre apareixen les migracions d’herbívors del Serengueti, la paret de gel del Perito Moreno afonant-se, i un artista parlant, per eixe orde.
De totes les disciplines artístiques, la falla és el monument suprem a la necessitat d’explicar-ho tot. La falla és l’única manifestació plàstica del món que porta adjunt un prospecte d’instruccions. On un senyor t’ha d’omplir el monument de cartellets en vers (que no rimen en el 99% de les ocasions) per a que entengues el que has d’entendre. I si no en tens prou amb els cartellets, tens el llibre de la falla; un volum en format Necronomicon on l’artiste t’explicarà per què li ha pintat el cul morat a una rata. La falla no es crema per purificació o per tradició pagana; la falla es crema perquè és insuportable. La flama és l’única manera de tornar a la natura primigènia, de tornar al “contacte zero” amb l’explicació, com quan érem humans prehistòrics i no podíem parlar i estàvem la mar de tranquils.
Esta necessitat de justificació constant naix de l’atàvica por a cagar-la que te l’Homo sapiens des que va inventar la cultura. La cultura no és altra cosa que pegar-li trons a una pedra amb una altra o fregar un palet per a fer foc, en qualsevol dels dos casos et fotràs la mà. Com estem matemàticament segurs que tard o prompte farem alguna imbecil·litat, el millor que se’ns ocorre és l’explicació preventiva. És una forma que tenim de demanar perdó al cosmos: “Si m’he cremat els ditets per fer la mà amb el palet este dels collons, però això és perquè havia de furtar-li el foc als Déus i tal i qual…”
Com totes les xorrades que ha inventat la humanitat, esta ha botat dels racons de l’art d’alta i baixa volada per a instal·lar-se en el centre de les nostres vides. Ara la gent no es limita a viure les coses; necessita fer un seminari sobre per què les viu. Vivim en l’era de l’informació i s’ha de notar, però segur que ni Derrida ni McLuhan havien previst en les seues tesis que la informació es tornara un tostó insofrible.
Abans, si una persona no volia eixir amb tu, et deia: “Mira, és que no vull eixir amb tu”. I ja està, tu et quedaves a ta casa “passant-ho” (que deia ma uela). Ara no, ara ja no pots “passar” res perquè el missatge s’ha tornat molt més extensiu. Ara la penya ve equipada amb tot un arsenal de terminologia teòrica. “És que estic en un moment de reestructuració de la meua llibertat, on el meu espai vital necessita un parèntesi d’aferrament per a no caure en una asimetria d’intercanvi emocional”. I tu allà, pensant si això vol dir que vol follar, o no follar –eixa és la qüestió–.
Hi ha gent que té una habilitat innata per a parlar de les coses que fa i dedica fins i tot més temps a explicar el que ha fet que a fer-ho. No només això, hi ha gent que va fent una radionovel·la d’absolutament tot el que fa, això és prendre l’art de la narrativa com a forma de vida: “Hui m’he alçat a les 6 del matí, he tirat la ‘bassura’, he anat a córrer, he passejat el gat, he fet caca –tenia bon color i textura– i venint cap ací he aprofitat per a apalissar un pobre que acampa al cantó de ma casa… Redell, encara no són les 9 i ja m’he cansat!”.
Existix també l’espècimen que es podria qualificar com a “auto-locutor”, que va radiant tot el que li passa en directe i fins i tot fa previsions de futur: “Ara estic omplint este formulari online, que és molt avorrit, però que he d’omplir per a comprar-me una Karcher per a llevar la sang de desbudellar pobres que s’acumula en els taulells de la cuina, però quan acabe me’n vaig a comprar salmó fumat al Consum per a fer el sopar, hui m’abellix peix més que carn… al Mercadona no vaig, que li follen a Juan Roig”.
Em flipa moltíssim eixa capacitat hipermetanarrativa. A mi, que quan faig una cosa mai tinc ni punyetera idea de per què l’he feta. És més, moltes vegades no estic segur de si l’he feta jo de veres o si han segut els donyets del meu jardí els que han deixat mitja dotzena de lloques niant en el meu pati de llums.
Crec que hem de deixar de posar el focus en justificar el que fem i fixar-nos més en la responsabilitat derivada de fer-ho –i per què no– de la subderivada de contar-ho. És més, hem de reivindicar el nostre dret inherent a no tindre ni la més punyetera idea de per què fem les coses. Perquè abandonar-se a Eris, la deessa del caos i la discòrdia, ens proporciona espai per a fer coses estranyes perquè sí, i eixa és una llibertat tan gran que no es pot explicar amb paraules. No hi ha cap concepte darrere. Si no sabem pintar amb gran mestria, potser el més honest no siga vendre la moto, sinó simplement pegar-li foc i que este s’emporte tot el discurs.
