Borumballes de Purificació Mascarell és un llibre que seguix les línies marcades per la seua producció literària anterior, tant assagística com novel·lística, i que es caracteritza per ser una profunda i sentida reflexió al voltant de temes ben propers a moltes i molts de nosaltres. Un relat que és “història íntima d’una xiqueta”, però en especial d’una dona que, amb els dubtes i incerteses que envolten l’entrada en una nova etapa de la vida, decidix ser i convertir-se en mare. Com diu l’autora, cal recordar “[l]a importància que les dones escriguen, i escriguen les seues vivències de dones” (65), perquè decidir ser mare implica triar el projecte de tindre i criar un fill, assumint un compromís de per vida, però decidir convertir-se en mare significa abordar el trànsit, la metamorfosi personal i la pèrdua o reordenament del “jo” previ.

Per això, Borumballes ens parla que tindre un fill/una filla és també acceptar la desconstrucció de la mateixa identitat, els canvis en els temps, el cos, les metes i la manera de relacionar-se amb el món per a nàixer alhora com a mare. Llavors vorem com la narradora travessa este procés de transformació vital. Ara bé, este eixir a la llum, al món, ací es produïx perquè abans s’ha experimentat d’alguna forma literàriament i d’esta manera es traça un recorregut que va de la vida als llibres i dels llibres a la vida. “Com escriure la vida quan pots mirar-la als ulls?” (106), és una pregunta retòrica que es fa la narradora perquè ens demostra que només s’entén perquè és capaç d’establir nombrosos i estrets vincles amb l’arxiu lletraferit que porta a les espatles. Sentir-se “ensimismada”, “bolcada cap al meu interior, abstreta en eixe estat que tan bé va descriure Josefina Aldecoa en ‘Historia de una maestra’ i ara, per fi, he comprés” (64), manifesta.

Entre la raó i el sentiment: una genealogia de dones

En Naixem de dona. La maternitat com a experiència i institució (1976), la poeta i assagista Adrienne Rich declara que “la pèrdua de la filla per a la mare, de la mare per a la filla, és la tragèdia més important per a les dones”. Rich argumenta que, mentre la cultura patriarcal ha reconegut i consagrat els drames centrats en figures masculines o en l’eix pare-fill/mare-fill (Edip, Hamlet o Lear), les experiències lligades a la profunda connexió, l’aferrament i la ruptura emocional entre mares i filles han quedat en la foscor i en el silenci més profund. Borumballes arriba per a omplir este buit i ens parla de dones, de besàvies, de iaies, de mares, de filles…, d’una genealogia de dones que Purificació Mascarell rescata de l’anonimat, perquè arbora ben alt allò de “Nosaltres, les dones, escrivim, nosaltres decidim”. Decidim què contar i com fer-ho. I ella ha decidit què contar, però, sobretot, com fer-ho, com diu Lourdes Toledo. En paraules de Núria Cadenes, Borumballes és “una nostàlgia i un futur, tot alhora. Delicadesa i força. Arrels i vida nova. Veritat inoblidable”.

En la literatura dels exesclaus britànics de finals del segle XVIII, apareix una imatge molt colpidora. Sabedors de la importància de la paraula escrita i impresa, l’esclau, arrancat del seu món i immers per primera vegada en la cultura colonial de l’esclavitzador, quan veu que este llig i els llavis formen paraules, encuriosit s’acosta el llibre a l’orella, però de seguida s’adona que aquell artefacte no li parla i el deixa caure. No li parla perquè el que conta no l’inclou a ell ni tampoc res de la seua cultura.

Podem llegir molts títols sobre el procés en què s’embarca una dona quan decidix tindre un fill, i sobre les qüestions que envolten este canvi transcendental, però rarament estos llibres ens parlaran com Borumballes perquè serà difícil veure’ns-hi incloses com ens veiem dins d’esta narració parlant que no només ens interpel·la sinó que també ens enlluerna el cor i el cap, la ment, els pensaments. És a dir, si, d’una banda, és un text que és una xicoteta joia d’un profundíssim i colpidor lirisme, d’una altra, com deia Emily Dickinson del que és la bona poesia, ens farà el cap estelles.

Això és així perquè Borumballes és, amb tota dignitat, un llibre “sentipensant”, un concepte difós literàriament per Eduardo Galeano en el Libro de los abrazos (“Celebración de las bodas de la razón y el corazón”), que proposa unir la raó i les emocions. En concret, diu Galeano:

Para qué escribe uno, si no es para juntar sus pedazos? Desde que entramos en la escuela o la iglesia, la educación nos descuartiza: nos enseña a divorciar el alma del cuerpo y la razón del corazón. Sabios doctores de Ética y Moral han de ser los pescadores de la costa colombiana, que inventaron la palabra ‘sentipensante’ para definir el lenguaje que dice la verdad.

Efectivament, Borumballes és llenguatge que diu la veritat i, més encara, diu ‘la nostra veritat’. Des d’esta perspectiva, pensar i sentir no són activitats separades: l’experiència afectiva també pot generar coneixement i comprensió de la realitat. Per això, llegir, però també ‘escoltar’, posar-nos Borumballes a l’orella, i gaudir primer de l’emoció que genera i després descobrir com el text partix de l’experiència personal d’una dona capaç de convertir esta mateixa vivència en matèria literària és un viatge sorprenent. Perquè al final del text, la pregunta que ens fa és ben difícil i és el que podríem anomenar “matèria de corcó”. Ens fa sentir tant, ens fa aprendre tant, que és com una fusta de la qual ens alimentem i que ens obliga a perforar-la constantment per a anar-hi fent túnels i més túnels, deixant les mateixes “borumballes” al nostre voltant. “Quines seran les teues borumballes?”, ens pregunta la veu narrativa. “Quins objectes t’acompanyaran de per vida?”. La qüestió és que este llibre ha començat parlant de la maternitat volguda, premeditada, per a acabar sacsejant-nos l’ànima i obrint-nos noves galeries per a mirar més enllà de nosaltres mateixes i del nostre present.

Identitat, memòria i arrels

Però, què ens trobem dins d’estes pàgines? Borumballes té una edició molt acurada. El volum arriba embolcallat amb la imatge d’un dels dibuixos per a papers pintats de William Morris, creat en 1862, i que ja és tota una declaració d’intencions. Morris defenia el treball artesanal i rebutjava la fabricació per processos industrials. El disseny es diu Fruit, però és més conegut com a Pomegranate (magrana). Les magranes apareixen acompanyades de taronges, llimes, bresquilles i fulles. ¿Per què magranes? La magrana, a més de simbolitzar l’abundància i la fertilitat, el martiri de Crist i la unió de l’església, ens porta a pensar directament en el mite de Prosèrpina i Ceres (Persèfone i Demèter), és a dir, en la maternitat i en la relació entre filla i mare / mare i filla, un mite que Mary Shelley va redefinir en la seua obreta teatral Prosèrpina. La magrana simbolitza la fertilitat i la mortalitat pel seu paper en el cicle de les estacions i l’inframon. La necessitat de la temptació i la caiguda en la vida real, però també el pas de la filla de la infància protegida per la mare al món adult a soles, un tema que Mascarell desenvoluparà al llarg de la narració fragmentària en primera persona i dividida en tres parts amb uns títols ben suggeridors.

En la primera part, “Pols” (68 pàgines), a més de fer un recorregut per la infància per tal d’endinsar-se en l’embaràs, la narradora exhibix una punyent preocupació per transmetre el valencià a la filla i ens confessa: “¿Per què eixe patiment dolorós pel valencià?”. En efecte, per a Mascarell, la maternitat també implica posicionar-se davant del fet de passar a les noves generacions el llegat de la llengua, acompanyada d’uns valors, uns records i una manera d’entendre el món. Dius: “Et regalaré la incomoditat, posar la pedreta dins la sabata…”, diu la mare a la filla.

Des d’una perspectiva sociolingüística, la família és un espai fonamental per a la transmissió de les llengües, especialment quan es tracta de llengües minoritzades, com el valencià, que necessiten àmbits d’ús i transmissió per a garantir-ne la continuïtat. En Borumballes, l’ús del valencià dins de l’àmbit familiar es convertix en una decisió conscient i en una forma de resistència cultural des de la trinxera domèstica. Ara bé, açò no implica equiparar, una vegada més, l’úter matern com a símbol i territori de la nació, lloc de gestació del seu futur. Ben conscients som de com, en paraules de la filòsofa Nira Yuval-Davis, les dones han sigut i són vistes sovint com les reproductores biològiques, culturals i simbòliques de les col·lectivitats nacionals, i com, davall d’esta òptica, la transmissió de la llengua minoritzada deixa de ser una elecció estrictament personal o privada per a convertir-se en un “deure cívic” cap a la comunitat. Borumballes va més enllà de la fàcil adscripció a la natalitat com a via per a la supervivència del valencià i visibilitza clarament el paper de l’esfera pública i dels drets lingüístics estructurals.

La segona part, “Frankenstein” (11 pàgines), ens conta el part i la indefensió de la dona davant la tecnologia obstètrica, si bé acabarà amb el descobriment d’una addicció que perdurarà per sempre: l’amor incondicional a la filla. El tercer i últim apartat, “Els grills” (123 pàgines), fa un recorregut pel despertar a la consciència d’una nova identitat, la conciliació entre maternitat i treball, i la reafirmació del protagonisme de la genealogia femenina familiar.

Les tres parts formen un tot vinculat a la infantesa-maduresa de la narradora per a anar amunt i avall en un periple que s’endinsa cada vegada més, en un to íntim, confessional, cap al seu interior, itinerari durant el qual sembla quasi despullar-se de totes les màscares. Al llarg d’estos tres apartats, doncs, l’autora reflexionarà sobre la maternitat, el feminisme, la importància de la transmissió de la seua llengua (el valencià), la memòria familiar, i la identitat personal lligada irremeiablement a la col·lectiva. Des del trasbals que se sent davant una criatura que va prenent força i, sobretot, vida pròpia, l’embadaliment enfront del ser menut i indefens, la narradora ens porta cap a una sèrie de reflexions que s’allunyen de la quotidianitat de la filla i esdevenen fragments de pes que seguixen la línia de producció literària de l’autora, centrada en la reivindicació constant i recurrent (la pedagogia biogràfica: “eixa subtil forma d’egocentrisme acadèmic que em fa explorar-me a través dels textos que propose treballar a l’aula”), de l’escriptura de dones amb un reguitzell aclaparador de referències literàries i filosòfiques, lingüístiques, i sociolingüístiques.

Cal destacar la validesa d’esta manera d’acostar-nos al text, perquè si bé és una crònica íntima del descobriment de la maternitat, de les seues alegries i contradiccions, és també una reivindicació dels vincles afectius, de les arrels i de la llengua pròpia (la preciosa història de Galima que obri i tanca el text, com a victòria digna de la resistència a l’arravatament de la paraula, la preocupació constant per la transmissió intergeneracional d’una llengua minoritzada).

Borumballes tracta del sentit de la nostra vida com a sers humans i com a dones, dels misteris del creixement, de les pèrdues i dels guanys quan travessem d’una etapa a una altra, del que s’anomena en psicologia com a matrescència, és a dir, el procés de transformació física, psicològica, emocional i social que viu una dona que es convertix en mare. La història personal es transforma així en la porta d’entrada per a abordar qüestions socials i culturals més àmplies, però sobretot, més nostres. I és esta dimensió el que fa que Borumballes siga un llibre únic.

La veritat és que textos meritoris com ara Temps d’espera de Carme Riera, Línea nigra de Jazmina Barrera, Un trabajo para toda la vida de Rachel Cusk, Apegos feroces de Vivian Gornick i un llarg etcètera, no ens parlen de la manera punyent que ho fa Borumballes. Llibre únic, a més a més, i com no podia ser d’una altra manera si pensem que la seua autora és professora de teoria literària i coneix perfectament el desenvolupament dels estudis sobre el que ella anomena la poètica de la maternitat, perquè Borumballes va més enllà del dietarisme confessional.

Una obra pionera de l’autoteoria valenciana

En realitat, Borumballes s’inscriu dins de les darreres aproximacions teòriques al gènere de l’autoteoria o teoria del jo, un producte híbrid que fusiona l’autobiografia amb la teoria crítica (feminisme, filosofia, psicoanàlisi, teories queer, i sorprenentment ací, amb la sociolingüística). Això vol dir que, en lloc de separar la vida personal del pensament abstracte, este gènere utilitza les experiències íntimes i la memòria com a base principal, i com a fonts vàlides i rigoroses de coneixement, per a posar a prova, qüestionar i desenvolupar conceptes filosòfics, en este cas els processos que acompanyen la maternitat (embaràs, part, postpart, etc.). Amb una sorprenent elegància, amb una prosa poètica plena d’emotivitat, ens acosta ací molts conceptes assimilats de la torre d’ivori acadèmica i dialoga amb naturalitat amb filòsofs, teòrics i artistes, sovint citant-los directament en el text i connectant-los amb la vida quotidiana de les dones i de la narradora com a ciutadanes d’un país i d’un món en crisi.

Borumballes, com a text autoteòric, trena els instants més màgics que, per exemple, fan de vincle entre el passat i el present, entre el que ha viscut la narradora i el que experimenta literàriament. A més a més, difumina pulcrament i radicalment les fronteres entre assaig, memòries, crítica literària, poesia i el diari íntim. Purificació Mascarell utilitza la vida personal com a laboratori per a provar, desafiar i construir una narració que, des de la maternitat i la reivindicació de la llengua, és un text polític. En resum, Borumballes no ens parla del que li ha passat a la narradora en este pas a la maternitat, sinó que revela el que li ha passat tenint en compte els llenguatges que la construïxen com a mare, les llengües amb què es comunica, les forces socials i polítiques que actuen i exercixen un poder sobre ella que no controla. Que no controlem.

Si Els argonautes (2015) de Maggie Nelson és l’aclamada obra cimera de l’autoteoria, Borumballes és, sense cap dubte, la primera obra de teoria del jo sobre la maternitat de les dones valencianes, perquè ens parla directament a l’orella i al cor.

“Yo solo soy memoria y la memòria que se tenga de mí”, diu Elena Garro, tal com arreplega Purificació Mascarell a l’inici de la tercera part del seu llibre. Però ella no és memòria ni volem tindre memòria d’ella. Encara no. En el llibre abans citat de Josefina Aldecoa, Amadeu, el fuster del poble, en una conversa amb Gabriela, la mestra, diu: “Si sabérem més de llibres i menys de tavernes, ens enganyarien menys i seríem més feliços”. Per això, esperem que, com ha fet amb este llibre, Purificació Mascarell ens continue il·luminant el camí amb més històries que ens facen créixer cada vegada més com a ciutadanes i ens ajuden a ser més felices.

Imatge de portada: Fragment del quadre ‘Amor meu’, de Carme Manuel