Sentiments contradictoris en llegir La Gossa Sorda. Saó i polseguera (Sembra Llibres, 2026), el nou llibre de Josep Vicent Frechina (Massalfassar, 1966), qui és amb tota seguretat la màxima autoritat crítica i assagística al voltant de la música popular feta en valencià durant el que portem de segle. Per una banda, és fàcil gaudir d’unes pàgines que són tant un recorregut pel trajecte d’una banda emblemàtica com pel d’una escena que ha significat un dels revifaments culturals més cridaners i oxigenants (més enllà de gustos personals) des que vam recuperar la democràcia, escrit amb una mirada profunda, perspicaç i extraordinàriament documentada. Per l’altra, és també fàcil caure en un inevitable desencís en comprovar que l’esguard profètic de la banda al voltant de la denuncia d’un cúmul de situacions sagnants està molt lluny de minvar: la depredació urbanística, les desigualtats socials, l’encariment de la vivenda, el menyspreu institucional a la nostra llengua, el descrèdit polític, la crisi mediambiental o la viralització d’un feixisme que l’únic que té de nou és la ferramenta emprada (fa un segle va ser la ràdio, ara són les xarxes), són qüestions que encara tenim damunt la taula, segurament amb més aspror i urgència que fa vint anys. La sensació no haguera segut la mateixa en llegir este llibre en 2017, posem per cas.

Escric tot això a poc més d’un més d’unes eleccions generals que auguren el que auguren, i només unes hores després d’un 9 d’octubre que ens ha tornat a regalar l’habitual galeria de personatges grotescs, exudant un odi gairebé inversemblant, dels que gelen la sang, als carrers de València. Evidentment, com s’arreplega molt bé en una de les 218 pàgines d’este llibre, una (o unes quantes) cançons no poden aspirar a canviar la realitat que ens envolta, però u ja comença fins a tot a dubtar, en moments com els que vivim, que ni tan sols siguen capaces de conrear estats d’ànim col·lectius que perduren en el temps. Estaré encantadíssim d’enganyar-me. Sempre. Clar que sí.

Dit això, cal remarcar l’excel·lència d’un llibre que no es limita, ni de bon tros, a calcar els procediments narratius i analítics que el seu autor ja va emprar per als seus notables volums sobre Zoo, Vicent Torrent o sobre tot un caldo de cultiu al qual va dotar d’una bíblia com va ser el referencial La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (2011), manual essencial com a introducció al que s’ha anomenat com a música en valencià, controvertida (i reduccionista) etiqueta, la utilitat de la qual també es desbudella al llarg d’estes pàgines, que són molt més que la radiografia de la banda de Pego que va mesclar ska, reggae, punk, hardcore i folk entre 1997 i 2016, i que va tornar als escenaris en 2025 amb una acollida multitudinària, inimaginable uns anys arrere.

Frechina no només destaca la seua condició d’esclavó de la música popular valenciana entre l’esclat d’Obrint Pas i el de Zoo. Documenta totes i cadascuna de les seues passes discogràfiques cançó a cançó, però també ens parla profusament del context social, de l’especificitat de procedir de la Marina Alta (la història i la influència del carnestoltes local), de l’ecosistema comunicatiu que va afavorir la seua repercussió (diria que no es deixa ni un nom propi, des de la reivindicació de Simó Aguilar a figures més conegudes, com Amàlia Garrigós) i de tota l’onada de músics i bandes contemporànies que van començar a publicar els seus treballs en paral·lel o just a continuació de la seua irrupció, sense oblidar-se de glosar una mirada crítica però també realista cap al rock de dolçaina –fórmula sobreexplotada per imitació, com passa amb totes les receptes exitoses: fins i tot s’en recorda dels empordanesos Pixamandúrrries i el seu ús de la gralla com a antecedent– i repassar l’ombra de La Gossa en novel·les, poemes i qualsevol altra manifestació de la nostra cultura popular. Especialment brillant em pareix la seua utilització de la dicotomia nitszcheana entre apol·linis i dionisíacs per a classificar la música de Josep Nadal i companyia dins de la fauna musical valenciana, fent gala del seu tarannà festiu i orgullosament cassaller, reivindicant des de l’esperit de celebració col·lectiva.

Potser el 29N se’ns engolisca. I el maig de l’any vinent. Ens quedaran les músiques –i no parle només de sons o melodies– per a imaginar altres realitats possibles. I la il·lusió que el pèndol de la història es puga capgirar.