A la llunyania, una porta es va tancar i unes xafades es van acostar marcant un pas que ja reconeixia, sempre el mateix pas, sempre el mateix ritme, unes passes cada vegada més pròximes, fins que va tornar el silenci, igual que s’havia fet la foscor, i el tacte d’unes mans va ser tota l’existència que vaig percebre a partir d’eixe moment. Aquelles mans em van envoltar el bescoll i vaig comprendre que s’havia situat darrere de mi, ja que els seus dits s’unien per davant. Percebia les seues mans grans, càlides i suaus, mans masculines, capaces d’acariciar i de donar plaer, mans mestres en l’art de la delectació, de la carícia, de la complaença. Vaig sentir a poc a poc la pressió sobre la pell del meu coll i llavors, per un instant, vaig pensar que tal vegada, només tal vegada, estava en perill… Però finalment em va soltar.

Va fer esvarar els dits suaument cap avall, com si esculpira el meu coll en forma d’arbre que busca les arrels. Cada vegada que aplicava un punt extra de força, em veia forçada a engolir saliva, i eixe era el senyal perquè afluixara la pressió i que la tràquea poguera moure’s. A poc a poc em vaig relaxar fins a entregar-me del tot. Aquelles mans van continuar explorant el meu coll, palpant, buscant, tocant tot el que s’amagava i es tensava per davall la pell. Per uns instants vaig deixar de notar-les i sis noves xafades van ressonar rotundes i decidides, sis passes que van fer que m’aborronara just quan un dit va dibuixar la circumferència exacta del meu coll fins a col·locar-se novament darrere de mi.

Lentament, els seus dits van anar ascendint cap a la meua cara amb meticulosa suavitat, palpant cada mínim plec, cada insignificant arruga, ara ressaltada pel fang, cada invisible protuberància, que el subtil tou dels dits s’encarregava de reconéixer: barbeta, galtes, pòmuls, nas, pestanyes, celles, orelles, front… No va deixar sense reconéixer amb el tacte ni un sol mil·límetre de la meua pell facial. Fregant-me a penes amb dos dits, va buscar les meues orelles i pausadament les va dibuixar amb tot detall, per a després delectar-se en els lòbuls i el seu contorn, fins a causar-me una extrema tremolor de plaer, ja que els dits eren com llengües que els llepaven i em donaven plaer.

En acabar eixa espècie de ritual, va fer desaparéixer tota prova de fang de la meua cara amb l’ajuda d’unes tovalloletes banyades i, després de posar-me una tela humida sobre les parpelles que m’impedia obrir-les, es va col·locar davant de mi. Vaig notar que llavors posava una substància viscosa sobre els meus llavis i no van fer falta les paraules perquè comprenguera que desitjava que llepara allò, i així ho vaig fer. D’una forma molt subtil, amb dubtes al principi, imaginant la figura de l’home que tenia enfront de mi, vaig traure la llengua i vaig recórrer els meus llavis en un moviment sinuós que es va endur tot allò que va trobar en el seu camí. La substància feia un gust extremadament dolç, tant que em va produir una set implacable. Vaig sentir la llengua pesada dins la boca, com si un visc de sucre l’apegara al paladar, fins que, de sobte, es va obrir pas una nova sensació impetuosament estranya. Un parell de gotes d’aigua gelada es van posar damunt dels meus llavis, pels quals van esvarar ràpidament sense donar-me temps a atrapar-les amb la llengua. Però a aquelles gotes van seguir-ne dos més, i encara més, de les quals vaig beure, intentant que la meua llengua endormiscada, càlida i amerada d’aquell ambre apegalós reviscolara.

La següent sensació que vaig experimentar va ser la del fred. Un fred intens que em cremava la boca, però que al mateix temps m’impulsava a xuplar sense descans mentres notava els llavis tensos al contacte amb una superfície dura i gelada.  No vaig tardar a sentir-los enrampats, però l’ànsia d’assaciar aquelles ganes terribles de beure m’obligava a continuar succionant i llepant com una boja. Podia notar el goteig insistent del gel precipitant-se per les comissures de la boca fins a la barbeta. Les gotes eren cada vegada més abundants i es precipitaven més ràpidament. Enmig d’aquell silenci perfecte se sentia encara més la meua forma indecorosa i descarada de xuplar el tros de gel. També era conscient del dolor que patia als mugrons, durs i erectes a causa dels rierols gelats que es desprenien de la boca i recorrien el meu cos fent solcs sobre el fang

Com que el fred m’havia deixat els llavis insensibles, vaig tardar uns instants a notar el canvi de textura i temperatura del polpís d’un dit càlid i suau que va traçar el contorn de la meua boca com el millor dels artistes, amb seguretat magistral. Quasi sense tocar-me, la seua pell va recórrer el perfil dels meus llavis amb una delicadesa extrema, que va produir en mi una fiblada de sensualitat. Els meus llavis de baix van reaccionar inflamant-se, responent a aquells estímuls i cridant ser acariciats de la mateixa manera. Després, aquell dit va buscar el centre carnós de la meua boca, que vaig entreobrir sense adonar-me’n, oferint-li una humitat amb la qual em va impregnar en una espècie de ritual que feia semblar els meus llavis més carnosos. Per moments vaig sentir que les forces m’abandonaven, que les cames sucumbien davall del meu propi pes i que les palmes de les mans, amerades de la meua pròpia suor mesclada amb el fang, s’enganxaven a les meues cuixes ajuntades…

Però de sobte tot va acabar. Les passes van començar a allunyar-se, l’una darrere de l’altra, cada vegada més llunyanes… No!, vaig pensar. Ja havien passat els 60 minuts? No podia ser. Aquella situació era capaç de descontrolar-me per complet i ni tan sols podia calcular mentalment el temps. Finalment, les passes van desaparéixer darrere del so de la pesada porta i vaig comprendre que les seues mans ja no em tornarien a tocar aquell dia.

3.600 segons, Marisa Abad, Llibres de la Drassana, 2025