En memòria de Carles Dolç

by | 11/11/2026

Molts dels espais més amables amb els habitants de València estigueren a punt de tornar-se hostils, però gràcies als moviments socials tenim un patrimoni del qual sentir-nos orgullosos
Temps de lectura: 2 minuts

Passeges pel llit del riu Túria. Quasi 10 quilòmetres de jardí ple de gent tots els mesos de l’any: famílies que van de pícnic, joves assajant coreografies k-pop, xiquets llançant-se pels tobogans del Gulliver, corredors, ciclistes, classes de ioga, excursions escolars, parelles d’enamorats. Des de Mislata fins al cementeri del Grau, una serp verda que recorre la ciutat d’est a oest i l’omple de vida. No ho saps, però tot este verd insòlit a la tercera ciutat d’Espanya va estar a punt de ser una autopista.

Passeges pel Cabanyal. Mentres fas zig-zags evitant l’horda de turistes que busquen el seu apartament turístic, et pares davall l’Edifici del Rellotge i així no has de traure el mòbil per a mirar l’hora: comproves que arribes a temps a La Pascuala, on has quedat per a esmorzar, i decidixes anar fent un passeig. Pel camí passes al costat d’edificis centenaris que semblen inaugurats fa dos dies i d’altres que estan demanant amb urgència una renovació. Admires el conjunt, has viatjat a moltes altres ciutats, però mai has estat en un barri així. Deixes a l’esquerra l’avinguda Blasco Ibáñez i, esta vegada sí, saps que no fa tant hi havia un projecte per a enderrocar totes estes cases, allargar l’avinguda i desnaturalitzar el barri.

Passeges per la Devesa del Saler. És Pasqua, has vingut amb bicicleta amb els xiquets, portes a la motxilla la mona i el catxirulo. Pedaleges davall l’ominosa ombra del Sidi Saler cap a la gola del Pujol. Diverses àguiles volen en cercle sobre els vostres caps, et pareix haver vist una parella de cormorans, a la platja veieu com estan tornant cries de tortuga a la mar, no deixa d’astorar-te este bosc a pocs quilòmetres de la ciutat, continues pedalejant mentres deixes arrere les xicotetes cicatrius que encara queden del pla dels anys 60 per a crear una macrourbanització turística. Lligueu les bicis al costat de les dunes, en una platja que no és de ningú perquè és de tots.

Tornes del teu passeig pel riu i travesses l’antic Portal Nou. Continues per Salvador Giner fins al carrer de Dalt, et desvies per les places del Carme i de l’Arbre, agarres el carrer de Baix i camines pel intricat dèdal que és el casc antic de la ciutat de València, un dels més grans d’Europa. Gaudixes del passeig fins que dones amb els teus ossos al Mercat Central, que envoltes fins arribar a la plaça de la Ciutat de Bruges, on comença (o acaba, segons es mire) l’avinguda de l’Oest. El trànsit es deté ací, però no saps que va estar a punt de tallar com un ganivet els carrers que acabes de recórrer, i de prolongar-se fins al mateix riu.

Tots estos llocs, i molts altres, tenen una cosa en comú: l’arquitecte i humanista Carles Dolç va ser una peça imprescindible perquè primer no es destruïren i després es restauraren i es conservaren fins al seu estat actual. Dolç, autor del llibre Del Saler al Túria, va morir el passat 30 d’octubre de manera sobtada a casa seua, al centre de València. La seua última batalla va ser contra l’ampliació del Port de València, i ens deixa una visió de l’arquitectura i l’urbanisme al servici dels ciutadans, i l’obligació de continuar defenent-los entre tots.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.

Et pot interessar

‘Noruega’, pa i meló

‘Noruega’, pa i meló

Una escena surrealista al cor de València retrata els excessos d’un activisme que confon turistes, veïns i enemics

Ombres i res més

Ombres i res més

De l’Odissea i Plató a Peter Pan i Oscar Wilde, un viatge per la cara oculta de la condició humana