Tot just havia acabat l’estiu, i va arribar aquella tardor plujosa i grisa que jo vaig sentir més freda del que potser realment era. He de dir, però, que era un fred agradable, d’aquells que t’ompli per dins i et fa sentir abraçat.
Eixa mateixa pluja i grisor va ser la que va fer créixer aquell verd. Segurament ja existia, havia estat allí esperant que jo em fixara, però va ser just en aquell moment quan em quedí fascinat. Hi ha molts verds, de tota classe de tonalitats i il·luminació. Este, però, no era aquell en què es fixava tot el món: era un color que em feia sentir en pau i entregat a ell, sense necessitat de pensar-hi massa.
Les pluges cada vegada alimentaven més aquell verd, de caràcter solemne, tranquil·litzador i tènue, dels que no et criden exageradament als ulls, sinó dels que una vegada que el veus, se’t fa difícil apartar-ne la mirada. Era un verd que es podia contemplar des de les vesprades més caloroses del principi de la tardor fins a les nits gèlides del seu final. Jo simplement el mirava, amb l’alleujament de qui veu minvar el cabal dels barrancs després d’una forta pluja.
Amb l’hivern, i potser per la meua necessitat d’acostar-m’hi, aqeull verd va acabar cobert, amagat pel fred i la llum clara del sol de desembre. Tinguí por, ho admetré. Fins i tot arribí a pensar que aquell verd no havia existit mai, que me l’havia imaginat com si fora un miratge. En el fons, pensava això perquè enyorava vore’l, acostumat a la seua tendresa. Sabent el que havia vist, estrany haguera sigut no trobar-lo a faltar.
Tot i això, sabia que aquell verd existia i que estava enterrat, que d’alguna manera acabaria obrint-se pas entre la gelor i la terra humida fins a tornar a aparéixer. El veia en els camps de carxofes, en els immensos boscos de pins i amagat en els reflexos de l’aigua de la marjal. Amb el temps, els dies menys freds donaven una treva a aqeull verd, i de tant en tant em semblava que l’havia tornat a vore, però les gelades es feien fortes i contemplava com la llum tornava a fondre’s.
La primavera em va advertir que, amb paciència i dedicació, podria tornar a vore’l. Les temperatures suaus després de les fogueres de les falles van calfar l’ambient, i vaig poder tornar a contemplar aquell verd que tant enyorava, encara que esta vegada, per prudència, vaig voler vore’l amb distància. Després de l’hivern, tenia por de tornar a perdre’l, sentia que si m’acostava massa, si cometia la més xicoteta errada, eixe verd tornaria a esfumar-se.
Aquells mesos vaig gaudir com vaig poder de la seua escalfor, de tant en tant m’hi acostava, i tornava a sentir la mateixa tendresa de la tardor. Però, en el fons, sabia que per molt que volguera, jo no havia de trobar el verd, perquè això ja ho havia fet. Ara era al verd a qui li tocava trobar-me.
Mentrestant, el temps passava i jo notava que la seua vitalitat s’anava eixugant, sabia que acabaria desapareixent, però intentí gaudir-ne tant com vaig poder. Sé que no era el verd més cridaner, ni el que la gent més admirava, però era el meu verd, el més pròxim i el que em feia sentir especial, com quan observe l’aigua verda de la marjal i, tot i saber que no és la més pura, és el senyal que estic a casa meua.
Al final, aquella llum va acabar morint i el verd no va aguantar l’amargor de l’estiu. Mentres moria, jo pensava que no desapareixeria, sinó que s’amagaria com a l’hivern, i pensí que no m’havia de preocupar. El verd se n’havia anat. La sequera, la calor i la desaparició de l’aigua dels rius van fer que el verd morira, tot allò que abans m’enlluernava s’havia emmarronit. Aquell verd seré, capaç de silenciar qualsevol soroll extern i que tant m’havia estimat, ja no estava: se l’havia endut el temps i jo no podia fer res per recuperar-lo.
I amb tot això arribí a la conclusió que potser aquell verd encara estava, sabia perfectament que havia existit i que l’havia enyorat, però potser no havia mort, sinó que simplement s’havia amagat. Qui sap si algun dia podré tornar a vore aquell verd, si les pluges de qualsevol tardor de la meua vida faran créixer el verd més bell que mai he vist, o si realment no tornarà a aparéixer mai.
El que sé segur és que jo estic ací, que igual que jo recorde aquell verd, ell, tot i no haver-se’m acostat, potser s’enrecorda de mi. Igual que jo recorde aquell verd com el color més bell que he vist, potser ell em recorda com l’aigua que el va fer créixer, que li va donar valor i el va apreciar.
I amb açò, i amb estes paraules de record, li dic a aquell verd que tant vaig apreciar, que continue ací, mirant avant, i que, tot i que el temps passa i els records es diluïxen, jo el continue enyorant, esperant que, potser algun dia, tornarà a aparéixer.
Si algun dia la pluja torna, jo miraré els camps, els pins i la meua marjal. No per a vore si encara està allí, sinó perquè sé que un dia va estar al meu costat.
