Ja van quatre setmanes que em prepare per a la lectura perfecta que enlluernarà el paisatge de les meues vacances. Sona coent, però és sufocant. Van quasi trenta dies de cabòries per a gaudir d’eixe llibre fantàstic que m’acompanyarà a la motxilla, embolicadet entre les camisetes, amb les pàgines arrugades i un poc humides, i que llegiré amb els peus afonats en l’arena o recolzat en uns esglaons de pedra vella mentre escure l’última llum del capvespre. Vosaltres també romantitzeu així la lectura d’estiueig?
Tots els anys em passa el mateix. Arriba juny i ja puc sentir a la pell, amb l’arribada de la primera onada de calor, que les vacances s’acosten. Que tan sols seran dos setmanes que em partiran el mes de juliol com una rodanxa de meló? Sí. Que passaran com un bufit i em tornaran a la faena amb un colp sec a principis d’agost? També. Però això és com la mort, no cal pensar-ne massa. Arribarà i punt. I quina manera millor d’emplenar eixa espera que amb un bon llibre?
El primer que em vingué al cap va ser llegir alguna cosa ben intensa, d’eixes que suren entre el temps i l’imaginari col·lectiu. Una sfida, com diuen els italians. Tindré temps i el cap descansat, podré afrontar-ho, vaig pensar. I d’una vaig obrir el Wallapop i li vaig comprar a un senyor La broma infinita, de David Foster Wallace. Per 10 euros es va desllepissar de 1.100 pàgines de pura distopia nord-americana i d’uns dos quilograms de pes. Tanmateix, quan vaig obrir aquell paquet pesat com una rajola a casa, una veueta em va raonar des de molt a dins:
Però tu a les vacances vas a descansar o a patir?
O tal vegada m’ho va dir la meua parella. I li vaig donar la raó… Segurament seria més intel·ligent endur-me alguna cosa més lleugera: una novel·la negra o un thriller. Un Margaret Atwood? O un Joël Dicker? O tirem cap a casa, l’última del Xavi Aliaga, vinga! Però després de llegir algunes cobertes i fer alguna comprovació innecessària vaig acceptar que en el fons mai he sigut d’esta classe de novel·les, i encara menys a l’estiu. Preferisc una altra cosa.
Assaig? Ni ho contemple. Ficció? Bona idea! Podria agarrar alguna cosa d’Ursula K. Leguin, o de Kurt Vonnegut; són lectures que em fan goig per a unes vacances. Alguna cosa de Joan Lluís-Lluís? Potser. Però què passa si trie una obra que no és tan genial com les anteriors que he llegit d’ells? No m’agradaria decebre’m en vacances. Com puc estar-ne segur? Quasi puc notar la gelor als peus afonats a l’arena, la picor entre els dits, la consciència amarga i extradiegètica. Havia de continuar buscant.
I així han avançat estes últimes setmanes, entre avanços i retrocessos. Cada vegada que una novel·la entrava com a candidata per al cànon literari “Lectura perfecta d’estiu” eixia desqualificada amb un raonament lògic i indiscutible llançat per mi mateix.
I va ser arribat a este punt, quan ja quasi havia pres la decisió de tornar al principi i acceptar la primera idea, que devia ser la bona però que segurament era la pitjor, que va arribar la salvació. Quan ja tot pareixia perdut i els esglaons del capvespre començaven a perdre la lluentor, va vindre al rescat la veueta:
Perquè no et lliges ‘La vida del Llibreter A.J. Fikry’, de Gabrielle Zevin, que hi ha una edició meravellosa en valencià, i a més, és un llibre de llibres, on en cada capítol et fa una recomanació literària. Si et quedes amb ganes, potser trobes alguna inspiració més.
Perfecte, vaig pensar. Encetaré la primera pàgina per a assegurar-me que paga la pena. I en tres dies me l’havia ventilat. I d’esta manera em trobe, ara mateix, acabant d’emplenar la motxilla. Demà me’n vaig dos setmanes de vacances. Tinc quinze llibres damunt del llit i cap decisió presa. Vos demane ajuda urgent: m’enduc els quinze o no me’n vaig de vacances?
