Com arriba la UPV a una situació en què només s’oferix el 6’28% dels crèdits en valencià? Açò ve per l’absència d’una política lingüística mínimament favorable a la promoció de la llengua en la docència. De fet, l’única norma sobre este punt estipulava que quan hi ha més d’un grup de docència, teòric o pràctic, un ha de ser en valencià. Això es complementava amb la ‘transparència lingüística’, que se suposava que ens havia de ser favorable, ja que diu que l’adscripció lingüística d’un grup no és negociable. El resultat, però, ha estat que algunes assignatures de grup únic que s’impartien en valencià han passat al castellà per una interpretació restrictiva de la norma (només oferir valencià quan hi ha més d’un grup). Això s’ha de sumar a la reducció de grups que s’aplica any rere any a la UPV, sistemàticament en detriment dels grups en valencià.

Heu aconseguit vora 300 signatures per exigir un canvi. Què vos du a mobilitzar-vos en este moment? Quin ha sigut el fet determinant? L’esperó són les dades que mostren una progressió cap a la desaparició del valencià en les aules de la nostra universitat. Hem arribat a un moment en què molts membres de la comunitat universitària, no sols professorat, han dit que ja n’hi ha prou de menystenir la nostra llengua. Són molts anys de passar-nos amb raons, ara amb uns estudis, ara amb una comissió, i sempre insistint per part de tots els vicerectors al càrrec que en la UPV no es poden implantar mesures que ‘imposen’ el valencià, com fan altres universitats. Ho diuen pensant sobretot en la UV, amb la qual sembla que estiguem condemnats a comparar-nos. I en eixa comparació es diria que la pràctica desaparició del valencià és una bona notícia per als equips rectorals, que així no han de dedicar recursos ni temps a la qüestió.  Per això és necessari, ara més que mai, fer visible el problema i demostrar que hi ha una part significativa de la comunitat universitària que reclama mesures concretes. Les signatures no són un punt final, sinó el primer pas per a obrir un debat que la universitat no pot continuar obviant.

Per què més de la mitat de les classes anunciades en valencià s’acaben impartint en castellà? Qui hauria de garantir el respecte a la llengua de matrícula? El motiu és que l’incompliment del principi de transparència lingüística no té cap conseqüència. Sempre que siga passar d’un grup en valencià al castellà, evidentment: el cas invers suposa queixes que s’atenen immediatament per part de les estructures responsables dels títols. Al capdavall, la UPV ha assumit que qualsevol estudiant valencianoparlant podrà seguir les classes en castellà sense problemes, mentres que no s’ha considerat prioritari assegurar-li el dret a continuar estudiant en la seua llengua.

Fins a quin punt la situació és conseqüència de decisions polítiques dels diferents equips rectorals? És una conseqüència tan absoluta com previsible. D’acord amb les anàlisis sociolingüístiques més solvents, la política lingüística al País Valencià en general ha oscil·lat entre la infraplanificació (mesures laxes, poc eficaces i sense conseqüències si no s’acompleixen) i la contraplanificació (mesures contràries a l’ús o que el dificulten). Doncs ací, a la UPV, encara han estat més tímides, o inexistents en algunes legislatures. I com és ben sabut, no fer res davant d’una situació d’injustícia social equival a donar més força a eixa injustícia. No oblidem que quan una universitat considera prioritària una qüestió, és capaç de desplegar incentius, plans específics, normativa i recursos. El fet que això no haja passat explica totalment la situació actual.

Què vos ha respost el Rectorat? Heu trobat voluntat de negociar mesures concretes? De moment, ningú de l’equip rectoral s’ha posat en contacte amb nosaltres. Hi ha hagut resposta a algun mitjà de comunicació, en la línia típica de la comunicació política d’agrair el nostre interés, subratllar emfàticament el seu compromís amb la promoció del valencià (paraules de polític) i dir que havien encarregat un estudi al Servei de Promoció i Normalització Lingüística (SPNL). Ens preguntem quin nou estudi necessiten. Fa l’efecte de la típica maniobra dilatòria per guanyar temps davant la forta repercussió que ha tingut la nostra campanya. Hauran de fer-se l’ànim que açò no és una mania passatgera, que som un bon grapat de gent ben qualificada que no estem disposats a deixar-nos silenciar ni marginar en la nostra pròpia casa.

Una part dels estudiants arriba a la Universitat després de fer l’educació obligatòria en valencià, com s’explica que després la seua llengua desaparega de les aules? En la meua opinió, només s’explica pel desarrelament de l’entorn en general i del sistema educatiu en particular que demostra el sistema universitari. Unes universitats més que les altres, òbviament. En el cas de la nostra, cal reconéixer que ha fet un esforç de connexió amb l’entorn, però limitat quasi absolutament a l’entorn empresarial, en termes de cooperació en la investigació i accés a l’ocupació. Cosa que està molt bé, però que en l’aspecte de la cultura i la identitat no ha anat molt més enllà d’organitzar jornades i concerts.

Què respondries a l’argument que les llengües minoritàries són un obstacle a la internacionalització de la UPV i l’excel·lència científica? Això em recorda quan jo era un xiquet, quan se’m va fer palesa la paradoxa del fet de qualificar als valencianoparlants com a ignorants per parlar valencià: com podíem ser ignorants els qui parlàvem dos llengües (perquè ja no quedaven monolingües en valencià, o molt pocs) i ‘sabuts’ els qui només en sabien una? S’ha de tindre ben present que la visió de les llengües minoritzades com a problema o obstacle comporta el pensament que estaríem millor sense elles, ideologia no tan minoritària entre nosaltres com cabria esperar. I com totes les idees ultra, contradictòries amb la realitat: per exemple, si mirem quines són les universitats espanyoles amb més projecció internacional o amb més estudiants estrangers.

Quina actitud trobeu entre l’alumnat? Hi ha demanda real de més docència en valencià? Hi ha un grau elevat de desencís entre l’estudiant que prové de l’ensenyament primari i secundari, acostumat a viure amb normalitat la vida acadèmica en la llengua pròpia. Molts d’estos estudiants ja arriben resignats: “sabem que és una universitat castellana”, et diuen, i ni tan sols marquen la caselleta del valencià, simbòlica més que res. D’altra banda, molts equips directius adduïxen que hi ha molts estudiants, de fora però també d’ací, que no volen rebre les classes en valencià. No hi ha dades, però, i en tot cas, és una qüestió que una bona gestió hauria de resoldre.

El valencià ha guanyat presència en àmbits institucionals, però continua tenint dificultats per a consolidar-se com a llengua de prestigi científic, tecnològic i professional. Quin paper ha de jugar la Universitat? Hauria de tindre un paper central: és l’àmbit per excel·lència de la comunicació científica i tecnològica, i de la preparació per al futur professional. Dic “hauria” perquè és evident que no el té. Almenys la UPV es pot dir que contribuïx entre poc i gens a la normalització del valencià en estos àmbits. I té un potencial enorme per a fer-ho, si s’ho proposara: quina tasca de normalització tan brutal seria que de les nostres aules eixiren centenars de professionals que hagueren estudiat ací en valencià amb la mateixa naturalitat que ho han fet en les etapes educatives anteriors! Però potser és un convenciment compartit amb els qui ens gestionen… i precisament per això no el promocionen.

Quines mesures concretes demaneu al Rectorat? Quins objectius considereu raonable assolir en els pròxim anys? No crec que ens pertoque proposar mesures concretes, sinó que el nostre paper és exigir que en posen en pràctica alguna ja d’una vegada. Haurien de ser, això sí, accions contrastades i amb l’assessorament del personal tècnic i científic de la mateixa institució. I amb un sistema d’avaluació de la implementació i del seu èxit. I que es deixen ja de parlar d’imposició només quan parlen del valencià.