And the end of all our exploring
will be to arrive where we started
and know the place for the first time.
T.S. Eliot
Dies finals de setembre, tremolosos i fràgils. La llum, en la seua davallada, ocupa espais indefinits i nous, i després de les absències de l’estiu la ciutat reclama la presència imperativa i fundacional. Dies de suposada renovació, de preparació i bons propòsits. La càrrega de l’edat i de l’experiència busca de nou ser burlada, fantasiada pel calendari, i la coneixença del final no impedix un lleuger optimisme, una predisposició feliç i ingènua a començar una volta més.
En dies com estos passege per llibreries com qui s’acull, en el pretés inici de la temporada, al cau conegut i càlid de sempre, a la reiteració acolorida dels prestatges, al silenci relatiu dels corredors o dels racons més o menys temàtics. Fullege, mire, tafanege, olore. No parle amb ningú. El dotoreig mandrós és part d’aquell joc antic i privat que fa molts anys vaig establir, quan l’atzar era un element ineludible i quan, a falta de mestres directes, les referències venien dels propis llibres, uns lligams rodants i consecutius que amb delit anaven conformant un palau de savieses.
Prop de mi, un grup d’escolars adolescents demanen educadament al llibreter La Celestina, La guerra de les Gàl·lies i alguna obra de Shakespeare. Lectures prescrites d’inici de curs que em fan recordar-me igual que ells, tan jove com ells. Lluny de l’aspecte al·lucinat i indòmit dels devots de la literatura, molt probablement siguen només alumnes aplicats que en dies que vindran s’esforçaran tant en l’estudi d’eixos llibres com en els de qualsevol altra matèria. Mirant-los, jo em pregunte si entre eixos jóvens es trobarà algun d’aquells que, en un dia qualsevol, sentirà verdaderament l’agulló inoblidable, el verí dolç de la transfiguració de les lletres en històries que ni voldrà ni podrà oblidar, o quants d’ells entendran la dimensió immensa del privilegi absolut i senzill de relacionar-se sense intermediaris, directament, amb un grapat de genis i les seues ments fabuloses, d’establir i mantindre en qualsevol lloc i moment un diàleg i una companyia íntima que ja no els deixarà mai, que no demanarà més que temps (furtat a la vida), i que com a contraprestació només els tornarà encara més vida.
Però en realitat estic evocant l’arrap de fascinació i de vida que em sacsejà una nit també d’un setembre i també adolescent, al recer de la llum groguenca del flexo de la meua habitació. Poques hores abans havia comprat en una papereria del meu barri un exemplar de Ficciones, de Borges. Recorde perfectament el llibre col·locat en el seu expositor circular, metàl·lic i grinyolant, envoltat de títols que no em deien res. La portada mostrava un gravat antic i dins d’ell un cap retallat a l’altura del cervell, i d’on eixien esferes successives i bastidors, línies de connexió de tot amb tot traçades amb precisió mil·limètrica. Inconscientment, adàmicament, la meua mà es va allargar per a agarrar aquella poma dels plaers que tenia forma de llibre.
Recorde que plovia quan vaig eixir amb ell de la papereria, protegint-lo, entre els plecs de la roba, de la pluja i dels tolls xafats i esclatats sense pietat pels autobusos, i recorde que també plovia després en la nit, quan el llegia en la meua habitació a la llum del flexo. Acabava un relat fascinat per aquella prosa i aquelles històries, i abans de començar amb el següent només descansava per a mirar per uns segons de nou la portada, eixes antigues connexions de bastidors i esferes, aquella nova dimensió del mite, aquella il·luminació inoblidable, símbol –ara ho sé– atzarós i perfecte de la beneïda abducció.
