L’estiu va ser un erm pel que fa a les bones propostes per capítols. Algunes molt esperades, com l’spin-off de The Big Bang Theory, anomenat Stuart Fails to Save the Universe, s’han quedat com la gasosa després d’un dinar llarg: desventades. En general, totes les novetats són drama, més drama, morts, thrillers, assassins en sèrie, apocalipsis… i refregits. No hi ha massa alegria entre els productors de televisió. Per això, la necessitat de buscar una bona sèrie per a recomanar em va portar a mirar les valoracions d’IMDb. I en la tercera posició entre les més ben valorades del que portem de 2026 apareix Tip Toe, amb la foto d’Alan Cumming en portada, la qual cosa és sinònim de crítica àcida i, almenys, d’una gran interpretació.
Més enllà del fet que Canal Street i els barris residencials de Manchester tinguen les seues peculiaritats, hi ha una frase del primer capítol que resumix el que vol contar la sèrie i que és aplicable a molts llocs i col·lectius. Per a evitar espòilers, em quedaré amb esta part: “Jo abans entrava en una habitació cridant ‘txan-txan’… Ara entre de puntetes, per si de cas”. La frase cobra sentit en vore l’escena, ja que la pronuncia un travestí ja major preocupat pel context actual. M’ha recordat un amic a qui van pegar una pallissa quan eixia del Venial, un bar d’ambient del Carme, i que va deixar d’anar-hi per por. O tots els que ja no van a algunes manifestacions perquè les contramanifestacions, en què apareixen violents que es mouen amb impunitat policial, fan molta por. I, com deia el mestre Yoda: “La por et porta a l’ira, l’ira porta a l’odi, l’odi porta al patiment”. O, en el cas d’Anakin, al costat fosc de la força.
El creador i guionista, Russell T. Davies, és un expert a teixir històries al voltant del col·lectiu LGTBIQ+, com va fer en Queer as Folk o It’s a Sin. En esta última va coincidir amb el director Peter Hoar, que va convertir l’amor entre dos hòmens en la millor història paral·lela de la guardonada The Last of Us. Junts aconseguixen, en Tip Toe, que allò previsible sorprenga i que les diferents capes de dolor es barregen amb capes de suspens i, fins i tot, de diversió.
Una sèrie per a reflexionar, de gran factura i que mereix eixa bona nota en el rànquing anual d’IMDb. Uns rànquings que solen penalitzar les comèdies i adorar els morts. Estem en un moment en què hi ha molta tensió en l’ambient, molt d’enfrontament social… Un clima prebèl·lic. Per això, almenys, recomane que eixe moment de vore una sèrie, a més d’entretindre’ns, ens faça mirar amb uns altres ulls realitats que moltes voltes queden fora del focus mediàtic. Com l’augment de l’homofòbia, que a casa nostra té l’exemple de Miguel, un jove assassinat a Elx este estiu, presumptament en un crim d’odi homòfob.
