Divendres passat vaig anar a l’òpera al Palau de les Arts. Fa goig dir-ho i pareix que en dir òpera el cap ja va directe a les grans produccions de cinc hores, a la gent molt ben vestida i als collarets de perles i els binoculars. No era això, no, i precisament perquè no ho era mereix este article: per la transgressió dels llenguatges, pels muntatges irreverents i per l’atreviment en tractar les nostres contradiccions desacomplexadament i com el que són, grans temes del present, que condicionen la nostra vida actual i que també definiran quin tipus de societat som en un futur.
Estètica i massacre és una producció del Gran Teatre del Liceu que ha arribat en setembre a València per a encetar la 48a edició del festival Ensems, degà dels festivals de música contemporània a l’Estat, en una col·laboració amb el Palau de les Arts. És una òpera de cambra contemporània, que va començar sent una microòpera de mitja hora dins del projecte Oh!pera del Liceu de Barcelona i posteriorment es va ampliar fins arribar a l’hora de durada actual. És una dosi perfecta, molt en la línia de les tendències en consum cultural que ens dominen: l’argument, amb llibret de Carlota Gurt, entra com un llamp als nostres cervellets hiperestimulats, lubricat amb una escenografia i concepte estètic tan atractius que ens el clava ben a dins sense adonar-nos-en, només amb la senzillesa de dos cantants, la soprano Maria Patak i el baríton Carlos Varela, i quatre músics sobre l’escenari.
L’òpera ens situa a la vida diària d’una parella que emprén direccions estètiques oposades: mentre ella està farta de la pressió estètica i deixa d’abillar-se, ell es planteja l’experiment de viure acatant totes, absolutament totes, les imposicions estètiques que patim les dones. La sàtira, per descomptat, arriba quan els dos porten a l’extrem els plantejaments, amb el rerefons de la sobreexposició a les xarxes i la busca de l’aprovació constant, la repercussió i la insatisfacció, tan elàstica sempre.
L’actor Oriol Pla, sobretot conegut perquè va guanyar un Emmy per Yo adicto, és el responsable de la direcció escènica, una primera vegada de la que se’n surt amb solvència, amb un muntatge que evoluciona amb l’argument i fluctua per a adaptar-se estèticament a la història que ens explica, gràcies també a l’escenografia de Josep Iglesias i la il·luminació de Mariona Ubia, que contínuament oferixen colps d’efecte i sorpreses visuals, fins al punt de representar la tirania dels likes com una allau real de cors rojos que ens sepulta.
Però que allò divertit i sorprenent no ens allunye de la crítica i la reflexió: Estètica i massacre qüestiona les tries estètiques que tots i totes fem a la nostra vida i ens convida a plantejar-nos les motivacions i les arrels profundes de les decisions que prenem. Ningú és alié a la mirada dels altres i escollim una manifestació física que ens fa de representació davant el món i definix qui som. Ara bé, fins on ens porten? Quant ens limiten? Com d’inflexibles som a les nostres pròpies normes? Pensem-ho, però mentrestant, com diuen els protagonistes de l’òpera, tinguem clar que les nostres contradiccions són les nostres esperances.
