Hi ha espectacles que troben el seu lloc i llocs que semblen haver estat esperant un espectacle. Este dissabte 15 d’agost –dia de la Mare de Déu de l’Assumpció i, per tant del Misteri d’Elx–, les dos coses s’han trobat al Teatre Romà de Sagunt. Després d’estar amb un ai al cor per les pluges vespertines, Sandra Monfort ha portat Terra de Guapes a un dels escenaris més monumentals del país i el resultat ha sigut una nit d’una intensitat difícil d’oblidar: profunda, vibrant i profundament emotiva. Amb les entrades exhaurides i un públic entregat, l’artista de Pedreguer ha confirmat en Sagunt a Escena la potència d’un projecte que ja havia causat sensació en la seua estrena al Teatre Principal de València el passat mes de maig. Però al vell teatre romà saguntí, davall el cel d’agost amb lluna nova i entre unes pedres carregades de segles, la proposta ha adquirit una nova dimensió. Si Terra de Guapes és una conversa entre passat i present, difícilment podia trobar un espai més adequat per a desplegar-la.
Perquè el que proposa Monfort, una artista de cap a peus, va molt més enllà d’un concert. Durant els quatre actes de l’espectacle, música, dansa, performance, llum i escenografia construïxen un viatge per la memòria musical valenciana que evita tant la recreació folklòrica convencional com la temptació de convertir la tradició en una peça de museu. Així, les malaguenyes, els cants de batre, la Dansa de la Moma, el Ball del Vetlatori, el Misteri d’Elx o la Muixeranga d’Algemesí apareixen transformats, travessats per guitarres, percussions, sintetitzadors i sonoritats contemporànies, però sense perdre mai el fil que els unix amb les generacions que els cantaren abans. Monfort no mira la tradició des de fora, sinó que s’hi endinsa, la sacseja i la fa seua per a retornar-la al públic, que la reconeix i alhora la convertix en una experiència contemporània.
.
Al seu costat, els músics Efrén López, Andrés Belmonte, Amanda Monfort i Jordi Ortolà, junt amb els ballarins Júlia Cambra i Carlos Fustel, donen cos a un univers sonor i visual que per moments sembla emergir directament de la terra. L’electrònica conviu amb el violí, les percussions, les castanyoles o les guitarres amb una naturalitat que explica bona part de l’èxit de la proposta. Però el gran protagonista de la nit ha sigut també el vincle establit entre l’escenari i les graderies. El públic ha seguit el viatge amb una atenció intensa, deixant-se portar pels passatges més íntims i responent amb entusiasme als moments de celebració col·lectiva. I és que Terra de Guapes toca una fibra difícil d’explicar només en termes musicals: la del reconeixement. La sensació d’escoltar sons que pertanyen a una memòria compartida i, alhora, descobrir que encara poden ser nous.
En un Teatre Romà ple de gom a gom, Sandra Monfort ha demostrat que el patrimoni popular valencià no necessita ser preservat dins d’una vitrina, sinó cantat, ballat, reinterpretat i compartit. Terra de Guapes és, en este sentit, una obra de memòria, però sobretot de futur col·lectiu valencià. I la nit de Sagunt ho ha deixat clar: quan les últimes notes s’han apagat entre les pedres mil·lenàries, el que quedava no era només l’entusiasme d’un públic entregat, sinó una emoció més profunda, la d’haver-se reconegut, durant una hora i quart, en la música d’un poble.
.
.
