M’he comprat una tauleta de nit amb quatre calaixos i, com a flamant latifundista, em pregunte si hi ha comunitats de veïns de tauletes de nit i estatuts que regulen les vicissituds d’esta mínima expressió d’un immoble. M’ho pregunte perquè, tot i que l’he comprada a terminis amb quotes més o menys raonables, hauré de llogar dos calaixos a un turista per a finançar els altres dos. És un pis menut, d’això no hi ha dubte. De fet, no hi ha quasi res, perquè no hi ha espai. Açò a banda, és perfecte: lluminós —sobretot el primer calaix, perquè està més a prop de la làmpara—, endreçat, sec, folrat —per dins— i acabat d’envernissar —per fora—, i tot dins d’una longitud d’ona molt curta. És el meu antídot contra una hipoteca monstruosa, el bloc de formigó bancari que ens ofega en un mar de microplàstics i deutes. A més, servix per a una altra cosa:
Atesa la dita màxima gastada que diu que cal viure en el present sense recrear-se massa en el passat o, sobretot, en el futur, no cal dir que, en una solució habitacional tan reduïda, es viu molt, però molt, en el present. Com sabem, tot el que ens envolta tarda una estona a arribar als ulls, així que el que veiem ja és passat. Quan mires les estreles, ja estan tan mortes com una creïlla rància, però allò que està més a prop dels ulls, tarda només uns nanosegons a arribar-hi, fresc com una rosa. (En realitat, només és la llum la que ens arriba, rebotada de tot el que ens envolta; si no, moriríem esclafats davall l’inventari de l’IKEA). La qüestió és que, en un pis menut, les distàncies es reduïxen, ergo tot ens arriba abans. En altres paraules, veiem menys del passat o, com a mínim, el passat que veiem no és tan llunyà; és més present. En un pis de quatre-cents metres, quan t’arriba la llum d’una poma, ja està pràcticament podrida. Les meues pomes, en canvi, estan ufanoses. (Bé, la meua poma, doncs només n’hi cap una).
A la meua tauleta, viuré tan plenament en el present que potser fins i tot provocaré una singularitat: el present i jo serem una sola cosa. O potser fins i tot m’hi avançaré i viatjaré en el temps. No crec que ni tan sols Einstein ni John von Neumann contemplaren les possibilitats de viure tan a prop d’u mateix, fins al punt que tot s’hi pot doblegar: l’espai-temps, la roba interior, la poma i Virginia Woolf.
