Son les huit del matí, però òbric LinkedIn i sembla la Teletienda. Això no ho feien a la matinada? Gent anunciant que és correctora i que ha tingut una epifania: s’ha de presentar al món. Però no com a professional amb carrera, màsters i experiència, sinó com una cosa molt més profunda: ella mateixa, les seues aficions, la seua essència. No es despulla en el sentit carnal –imagine que esta xarxa també censura els mugrons–, però seria preferible vore algú despullat que reduït a este exhibicionisme i decadència cognitiva. La persona en qüestió escriu un post [sic] on explica que té els cabells molt suaus –algun dia ens desvetlarà el seu secret–, practica sexe tàntric, és intolerant al gluten, li agraden els gats i fa punt de ganxo. Deixa ben clar que està en contra de tot allò que hui s’hi ha d’estar en contra i a favor de tot allò que s’hi ha d’estar a favor. A més, té una parella que li dona suport en tot i un manyaco que tot just gateja però ja mostra senyals d’altes capacitats. Un bilió de persones la recomanen i compartixen el seu post, i fins i tot n’hi haurà que la contractaran precisament per això.
(He de dir que visc dalt d’una guarderia i és cert: veig mostres d’altes capacitats per a martiritzar el proïsme, i no només per part dels infants, com els diuen ara –lògic, ja que tots són prínceps–).
Després del xoc cultural, i com que no tinc un sac de boxa, em faig un LinkedOut, és a dir, isc al carrer. Allà em pregunte: “M’estaré fent gran?”. No ho sé, potser amb l’edat em passa com quan em vaig engreixar, que resulta que era asimptomàtica fins que em vaig vore a l’espill. Em mire en un aparador i sí, no hi ha dubte: m’he fet gran i grossa. Però no és això; eixes bajanades m’han molestat sempre, com ara allò de «no està gros, és de complexió robusta»; la favada de tapar el cava amb una cullereta, o allò de que els adults no han de beure llet perquè no hi ha cap altre mamífer que bega llet quan és adult, i això t’ho deia gent amb un gintònic de gingebre en una mà i una gilda de iuca i sardina caramel·litzada a l’altra. Encara no he vist altres mamífers adults –ni jovenívols– que ho facen amb preservatiu, demanen pizza a domicili, s’afaiten el paner o prenguen “llet” de civada i oli d’oliva esferificat.
Tornant a l’obsessió actual per l’amor propi exacerbat, val a dir que té un caire obscé. No fa tant abundaven els promptuaris de bones maneres, llibres que instaven a comportar-se com cal a taula, al carrer, a la vida i als restaurants, i fins i tot a casa, de cara a Déu –siga el que siga per a cadascú– i a un mateix. I clar que molts eren manuals d’adoctrinament per a adreçar el personal –sobretot el femení– i predicar un puritanisme empedrat de prejuís sexuals, religiosos, de classe, polítics i de tota classe. Però alguns urgien simplement a respectar el proïsme amb coses tan senzilles com ara no sorbir-se els nassos, no mastegar amb la boca oberta, no tirar-se pets en públic, cedir el pas i el seient, dir per favor i gràcies, etc.
Ara prolifera el contrari: llibres que et diuen que faces el que et rote sense pensar en l’altre, que sempre és un idiota i un destorb, a més de tòxic, eixe terme tan contaminant que està per tot. Estos llibres t’animen fins i tot a insultar el proïsme i enviar-lo a cagar de forma elegant, o alguna cosa per l’estil, faltant a la promesa des del títol. Hi ha manuals per a voler-te molt, amb seqüeles per voler-te més, seguides de terceres parts on et vols tant que et menges la cara, t’arranques la roba amb una passió que ni l’èxtasi de Santa Teresa, et fas l’amor per darrere i per davant, et cases amb tu i t’anomenes el teu propi hereu universal.
Deu ser per això que el suïcidi es contempla com una cosa molt pitjor que l’assassinat. Com a mínim a les sèries. Al començament hi sol haver un enfilall d’advertiments: “Compte, en este episodi hi ha sexe, tabac, alcohol, gluten, drogues, declaracions trimestrals de l’IRPF i altres tipus de violència extrema”. Però, en més d’una ocasió, en plena sèrie de narcotraficants, violadors, assassins i altres bonicors, després que uns individus maten, forcen, massacren, esquarteren, profanen, vexen i enterren huit-centes persones vives o a trossos, de sobte t’ix un episodi amb l’advertència més destacada, una ADVERTÈNCIA EN MAJÚSCULES, acompanyada d’un enllaç a una pàgina web per si necessites ajuda psicològica imminent, perquè el que voràs a continuació és d’una duresa sense precedents: un episodi amb un intent de suïcidi. Amb això no dic que no calga advertir sobre el suïcidi ni socórrer el suïcida, ni de bon tros que el suïcidi no siga pas tràgic, sinó que no deixa de ser paradigmàtic que es tinga en tan poc la vida aliena i en tant la pròpia.
