En l’Oráculo manual y arte de prudencia, de 1647, el mateix Baltasar Gracián ho ampliava: “Lo breve, si bueno, dos veces bueno. Y aun lo malo, si poco, no tan malo”. Si a més de breu és simple i clar, passa com l’aigua. Per la seua banda, Dorothy Parker, que era tota enginy, va canviar la cita de Hamlet a “brevity is the soul of lingerie”, és a dir, que la brevetat és l’essència de la llenceria, un aforisme que ajunta brevetat amb senzillesa i humor. Millor impossible: va economitzar en llenguatge… i en roba.

La bondat es confon sovint amb l’estupidesa, cosa ben pròpia d’un fava –ironia!–, ja que, per poc que es pense, se sap que no hi pot haver bondat sense intel·ligència. O, en altres paraules, i apel·lant a les lleis fonamentals de Carlo Maria Cipolla: els estúpids són incapaços de fer cap bé, ni a ells mateixos ni als altres. Doncs amb la senzillesa passa una cosa semblant: es pren per superficialitat. Però és just al contrari.

Richard Feynman va dir que si no pots explicar una cosa amb senzillesa és que no l’entens. És probable que la frase siga d’Einstein o d’un altre, però se non è vera, è ben trovata. Alhora, el sentit de l’humor també es menysprea. Allò entretingut es considera enemic d’allò seriós en lloc del seu veritable antònim: allò avorrit. No debades, Cervantes i Shakespeare eren tan seriosos com entretinguts, però mai avorrits. El tema de l’humor el deixe per un altre article.

Una taràntula enrabiada

Tornant a la simplicitat, en “One of the Very Few”, un dels assaigs de Truth and Lies in Literature, Stephen Vizinczey escriu que: “En anglés, només l’alegre ironia de Bertrand Russell pot donar una idea del seu esperit lleuger, la seua espontània sinceritat i la claredat senzilla que els estúpids confonen amb la superficialitat”. Pensant en això, recorde una anècdota que ja vaig citar en el meu tercer article per a la revista El Trujamán, “La indeterminación de la traducción. Malentendidos y otros excesos”, i que un benvolgut llibreter em va revelar tangencialment, però després la vaig desenterrar jo mateix amb esforç. Açò és el que vaig esbrinar: Paolo Nori explica que el seu amic Daniele Benati, escriptor i traductor de Samuel Beckett, es va quedar de pedra en consultar la traducció de From An Abandoned Work, obra del dramaturg irlandés, per part de Valerio Fantinel, qui va traduir la frase “I was feeling awful” per “Avevo una tarantola di inquietudini in petto”.

Nori es pregunta què li hauria passat pel cap a Fantinel per a escriure això, i imagina que potser va pensar que Beckett, en ser premi Nobel, no podia dir ras i curt que estava fatal, ja que això ho podia escriure qualsevol. No, Beckett havia de dir alguna cosa a la seua alçada, com ara que tenia una taràntula de neguit al pit. Tot i que, de fet, segons vaig comprovar, pareix que va escriure: “Avevo una tarantola di inquietudini in corpo, molto rabbiose”, és a dir, tinc una taràntula de neguit al cos, molt enrabiada. Així consta en diverses fonts, encara que no he tingut la sort de vore amb els meus propis ulls la traducció de Fantinel.

Robert Louis Stevenson va dir que escriure és: “Ometre, ometre, ometre!”. Jo crec que els llibres ja estan escrits en alguna banda; només cal esculpir-los, traure’ls com es trau a poc a poc la figura amagada al marbre. Com a mínim, així funcionen els poemes. Gloria Fuertes explicava que, per a llegir bé els seus poemes, hi afegia paraulotes enmig: “‘Pienso mesa, cojones, y digo silla / compro pan y me lo dejo, ¡coño!’, y luego se las quito, y lo que me queda es lo que leo”. Luis Magrinyà diu en Estilo rico, estilo pobre que: “No nos cansaremos de observar lo bien que queda muchas veces el conjunto vacío, lo no dicho, lo eliminado”.

Parlant d’això, fa poc un dicotomista em va dir que tampoc no s’havia de simplificar tot, ja que hi ha coses que, per la seua naturalesa, són complexes i punt. És una d’aquelles persones que, en sentir que t’agrada el café, deduïxen que no t’agrada el te. Per descomptat que no hem de simplificar sense solta ni volta. No li rebaixarem els ulls a la mosca ni li traurem voltes al caragol! Però tampoc cal omplir-ho tot de taràntules enrabiades… Una altra cita que no se sap ben bé de qui és (Einstein?) diu: “Tot hauria de ser tan simple com siga possible, però no més simple del que és”. Amén.

Quant a allò veritablement complex, sempre es pot explicar amb senzillesa, però fins a cert punt, que és el punt al qual no arribem, és a dir, les preguntes per a les quals no tenim resposta. Pel que fa a això, sembla que Feynman va dir que preferia tindre preguntes sense resposta a respostes que no es pogueren qüestionar. Tampoc no es pot garantir que la cita siga de Feynman. En general, les cites mai no són del tot d’algú, però acaben sent de tot el món. Cal recordar les lleis de Stanislaw Lem: “Ningú no llig res. Si llig, no entén res. I si ho entén, ho oblida immediatament”. Jo hi afegiria: i si ho recorda, oblida on ho va llegir o qui ho va dir.

En Estudios sobre el español de América, Ángel Rosenblat atribuïx a Juan Ramón Jiménez la cita “Si puedes decir pájaro, no digas ave”, i de pas oferix un precepte del codi penal del poeta: “Todo el que escriba ‘so el sauz’, sea colgado en el acto bajo el sauce”.

Pla, Fuster, Pascal i una disculpa

En les “Confessions literàries” que va fer a La Veu de Catalunya en maig de 1929, Josep Pla va escriure:

“A nosaltres, els pobres infeliços que ens hem preocupat i ens preocupem nit i dia d’escriure amb la màxima naturalitat ens han dit –paradoxa de les paradoxes!– que som uns escriptors descordats, que tenim un estil descordat. No fa pas gaires dies que el senyor Bofill i Mates al carril de Sarrià, em digué que jo era un escriptor descordat. És visible, però, que és tot el contrari. En realitat els partidaris de la normalitat som els únics que hem meditat amb profit el problema de la tradició literària grecollatina, la qual ens ensenya, si és que aquesta tradició té algun sentit, a escriure una determinada impressió, sentiment o idea amb la preocupació de la totalitat de l’objecte i alhora amb la menor quantitat possible de paraula, amb la més gran claredat, precisió i sobrietat. Si la meva afirmació no fos suficient em valdria per completar-la de la reiterada preocupació estilística notada per M. de Montoliu a la meva modesta obra –preocupació que és claríssima i per desgràcia massa visible. El mateix podria dir, em sembla, de tots els meus companys de tendència. Si nosaltres haguéssim de dir, com a exemple, que un senyor portava unes sabates negres, direm tota la vida: ‘Un senyor portava les sabates negres’. En canvi, un altre tipus de literat dirà: ‘Portava negres un senyor les sabates’. L’exemple és senzill. Si comencéssim a parlar de la manca de retenció verbal, de la bombolla de la frase, de la construcció poca-solta, de l’ortopèdia sobrera i usada, de la manca del sentit del ridícul, de la puerilitat de fons que s’amaga sempre sota de l’obsessió del formulisme nyèbit, es veuria quins són i quins no són els escriptors descordats”.

Per la seua banda, Joan Fuster creia que “la primera obligació de l’escriptor és de fer-se llegir”, i va afegir: “Si hi ha alguna cosa que em repugni més, és semblar sibil·lític o confús”. El que sabem del cert, en tot cas, és poca cosa. Per això, a banda de quedar-te a la teua habitació à la Pascal o no obrir la boca per no aclarir dubtes sobre la teua estupidesa, el més savi és ser breu. Parafrasejant precisament a Pascal ­–o va ser Ciceró, Benjamin Franklin, Mark Twain, John Locke o David Thoreau?–, sent no haver tingut temps per a escriure un article més curt, ja que és inútil –i paradoxal– allargar este tema. A qui ho entén no cal explicar-li-ho, i a qui no ho entén, no es pot fer.

Fotografia de portada: Josep Pla, Vicent Ventura, Joan Fuster i Albert Closas, a Tabarca