El tallahams (el nostre golfàs) hauria de ser l’emblema moral del Mediterrani. El nostre animal heràldic. Qualsevol pescador de canya ha vist, i el nom del peix aixina ho denuncia, que en sentir-se presoner de l’ham i de la línia que l’arrossega a la destrucció, no s’abandona a la desgràcia com altres espècies, ni estira en direcció contrària de manera irracional per divertir el seu captor, sinó que fa avant amb totes les seues forces.
El tallahams ni es resigna ni s’encaua, sinó que bota amb violència, trencant la flor de l’aigua, contra allò invisible que el condemna. Tira dentades salvatges per a tallar-lo. Mossega com volien els antics gladiadors, nec metu, nec spes, sense por ni esperança. Mossega amb una ràbia antiga i dents de pedra, perquè sap que no en té una altra si vol eixir viu del tràngol, encara que ja traga l’ham per la ganya i el cegue una flor de sang. Ho fa encara que li rebente el cor; encara que s’asfixie.
Aixina, algunes voltes, convertit en atleta sublim de la ira i la supervivència, el tallahams aconseguix salvar-se i deixar en mans del pescador una línia de niló inert.
Fa poc, bussejant en aigües molt clares, de matí, em van passar per baix dos bellíssims exemplars de tonalitats daurades. Nadaven imperials entre un dens banc d’oblades quasi domèstiques que suraven a mitja aigua. La visió va durar només un instant, però vaig sentir que allà anava el reflex del nostre esperit. El que hauria de ser, ara que fa temps que som nosaltres la saborosa víctima del nou feudalisme i les noves formes de destrucció de la cultura i la terra.
Aquells peixos encarnaven una lliçó de resistència, que no d’esperança. Perquè l’esperança xifra la raó de l’acció en un resultat possible, en un càlcul, i no és el cas. El tallahams no mossega perquè raone salvació, sinó perquè està inscrit en la seua natura indòmita.
Per això, pregue als déus que ens siga donada natura i bandera de tallahams. I que els valencians canviem el tacticisme pel mos, la prudència pel mos, el desànim pel mos, les especulacions, el servilisme i l’autoengany pel mos a cara o creu que et salva o et mata d’una vegada però amb tots els honors.
L’altra opció, deixar-se anar esperant clemència o encauar-se amb l’esperança (de nou la trampa de l’esperança) que passe el perill ja sabem com acaba: amb la nostra carn oberta en canal en un plat. I damunt abans de menjar-nos encara ens faran la foto foodie per a Instagram.
