En una lectura desficiosa d’estiu –amb les meninges foses per la calor i el bramul de les motos d’aigua i l’alegre entrexocar de metalls del jovent que arranca senyals de trànsit al meu carrer, no estem per a grans volades intel·lectuals, ja em disculpareu– em trobe amb el teorema de Thomas.

Apareix originalment en un treball dels sociòlegs William Isaac Thomas i Dorothy Swaine Thomas titulat The Child in America: Behavior Problems and Programs (1928) i diu més o menys aixina: si u definix una situació com a real, esta esdevindrà real en les seues conseqüències. És a dir, no importa tant la substància de la veritat, pura, abstracta, irrefutable, com les accions de les persones mogudes per les seues creences, equivocades o no. Si jo sostinc –de manera irracional– que un banc entrarà en fallida, trac els meus diners. Si tinc la suficient capacitat de persuasió per tal que milers de clients facen el mateix… el banc, efectivament, entrarà en fallida. Si em convencen que un líder polític està amortitzat, etc.

La trampa minimitza la importància de tindre o no raó i aplica a qualsevol àmbit. Des de l’existència de Déu fins, posem per cas, el model òptim de societat o la utilitat i el futur d’una llengua. Un convençut amb un martell és més útil que un just immòbil. Deu mil convençuts amb deu mil martells són un canvi de règim.

I, com advertix l’historiador i escriptor Yuval Harari, res motiva més l’acció que l’odi. Ja ho sent per Bad Bunny. I per tots nosaltres, en realitat. Perquè és això el que explica la falta de rubor dels extremismes a l’hora de presentar idees que fins fa poc hagueren merescut embut al cap i sopetes a l’hospici. La mort de la veritat com a valor té un efecte igualador que només desequilibra la capacitat d’acció. Guanya qui fa, perquè fent genera realitat, que genera convenciment, que genera realitat. Fa sòlid el que era abstracte o fins i tot no existia, no podia existir.

No és nou, però sí es nova la capacitat monstruosa de multiplicar i escampar efectes. I té un revers en forma de mandat per a qualsevol que no vullga ser dòcilment esborrat del mapa: no s’hi val el pessimisme. Com a desficiosa lectura d’estiu no descobrix la pólvora. Potser m’hauria resultat més profitós anar a la platja o a la gran novel·la, però hi ha vegades que recordar allò que és obvi servix per a l’únic que importa, que és continuar.