En un dels seus vídeos més recents en el seu canal de Youtube, el músic i productor estatunidenc Rick Beato (5,68 milions de subscriptors), reflexionava sobre alguns dels canvis que ha patit la indústria de la música en les últimes dècades. Beato es remunta a la dècada dels 90, quan va iniciar la seua trajectòria com a músic en ciutats com Atlanta, Seattle, Phoenix, Los Angeles o Nova York on va trobar una àmplia oferta d’estudis d’assaig molt econòmics on poder practicar amb les seues bandes. En aquells dies, Beato alternava la seua passió amb modestos treballs com a cambrer, els quals li permetien guanyar els diners suficient per a pagar la renda d’una vivenda i la resta dels seus gastos. Anys després, es va passar a la producció, col·laborant amb altres grups que, d’alguna manera, van iniciar la seua carrera en unes condicions paregudes.
Amb la caiguda dels ingressos per la venda de discos, això començà a canviar. Beato declara la mort del rock en l’any 2012, poc després de la crisi del 2008, just quan, segons ell, vam entrar en l’era de les xarxes socials. En l’any 2026, Beato mira la llista del top 10 de Spotify i s’adona que la majoria dels artistes que la conformen provenen de famílies riques o, directament, són fills de gent del món de l’espectacle. Beato mira cap arrere i recorda grups com The Beatles, Black Sabbath, AC/DC, The Who, The Kinks, Nirvana, Pearl Jam o Oasis, entre altres, tots procedents de classe treballadora, les cançons i la sensibilitat dels quals vindrien d’este estrat social. Hui el recanvi ve de noms com Taylor Swift, Gracie Abrams, Audrey Hobert o Malcolm Todd i, clar, diu Beato, no és el mateix.
En un recent article per a diari El País, el director Ian de la Rosa, d’extracció igualment humil, es lamentava que el cinema s’ha convertit en un esport de rics. Les dificultats per a arribar a desenvolupar un projecte, cosa que implica passar llargs períodes de temps sense ingressos professionals, unit a una formació especialitzada que només es pot adquirir en escoles privades, determinen un panorama fosc per a les capes socials més baixes. I el mateix passa en altres disciplines, com la literatura.
Sense ser una anàlisi exhaustiva, la situació ens incita a fer-nos algunes preguntes. Si la descripció que fa Beato o De la Rosa té el seu fonament, potser s’ha trencat la relació entre certes disciplines artístiques i la seua capacitat per a animar l’anomenat ascensor social? Si l’art està fet només per aquells que tenen els recursos suficients per a sostindre’s econòmicament, quina classe d’art estem consumint? Quin tipus de discursos rebem des d’estes posicions de privilegi? És possible que esta siga (almenys) una de les raons del distanciament entre la gent i (almenys) una part de la “indústria” cultural? De ser certa esta situació, quina part de culpa tenim com a consumidors? I, en tot cas, de què parlem quan hui parlem de cultura?
