Com vaig explicar fa un parell d’anys, els valencians no som un país català, per molt que s’entesten alguns. No debades, en Els valencians, des de quan són valencians?, completant els estudis d’Antoni Ferrando, Enric Guinot i Agustín Rubio Vela sobre la qüestió, vaig demostrar que la identitat col·lectiva valenciana es va formar al llarg dels segles XIII, XIV i XV a partir d’una mescla poblacional de catalans –majoritaris– i d’aragonesos –minoritaris, però importants– i, sobretot, de la progressiva creació d’un Estat medieval, el Regne de València, des del mateix any de 1238 en què Jaume I conquerí la ciutat de València i promulgà d’immediat les Costums o Furs de València, originant un subjecte polític i històric que cristal·litzà ja durant la segona meitat del segle XIV en una consciència col·lectiva valenciana pròpia, més enllà de l’origen dels pobladors i complementària durant moltes dècades amb les pròpies arrels catalanes o aragoneses dels “nous valencians”.

Evidentment, tot això també descarta l’abans moros que catalans i terraplanades per l’estil, com si els extremenys, els andalusos o els murcians descendiren dels musulmans d’abans de Ferran III el Sant i Alfons X el Savi i no dels castellans. Si no, que ens expliquen els de la teoria mossarabista els usos dels gentilicis català, aragonés i valencià en les quatre grans Cròniques escrites per Jaume I (cap a 1270), Bernat Desclot (en la dècada de 1280), Ramon Muntaner (en la de 1320) i Pere el Cerimoniós (en la de 1370). De fet, per als tres primers els valencians ni existim. Sí, encara que puga paréixer paradoxal, Jaume I, que amb la seua decisió de crear un regne independent de Catalunya i Aragó amb lleis i Corts pròpies va provocar l’aparició històrica de la col·lectivitat valenciana, no reconeixia cap gentilici valencià: des del seu punt de vista, simplement va donar carta de naturalesa a un nou territori poblat per catalans, aragonesos i musulmans –que en este darrer cas, com va demostrar Robert Ignatius Burns i es veu clarament en la mateixa crònica reial, eren “arabòfons persistents” i no parlaven cap altra llengua que l’àrab–.

Així, en el Llibre dels fets Jaume I parla reiteradament dels aragonesos i dels catalans, per exemple –sense ser exhaustius– quan fa memòria de les seues primeres Corts en 1214 –”manàssem cort a Lleida de catalans e d’aragoneses, en la qual fossen l’arquebisbe e els bisbes e els abats e els rics hòmens de cada un dels regnes“–, en recordar un atac a Albarrasí en la dècada de 1220 –”havia bé cent cinquanta cavallers, entre castellans e aragoneses e navarres“, uns altres gentilicis ja formats llavors–, en entrar a la medina islàmica de Borriana ocupada en 1233 –”guardant encara que podia haver gran baralla a l’entrar de la vila entre catalans e aragonesos“–, en arengar la seua host en la conquesta de Múrcia en 1266 –”Cavallers de Catalunya! Catalans!“– o en parlar d’unes altres Corts a Lleida en 1275 –”en la qual fossen catalans e aragoneses”–. Ni un sol esment, però, dels valencians, ni en els fets referits amb anterioritat a 1238 ni en els posteriors.

Exactament el mateix passa amb Bernat Desclot, qui, deixant de banda les mencions a esdeveniments anteriors a 1238, parla, per exemple, dels almogàvers com “molt forts gents e lleugers per fugir o per encalçar; e són catalans e aragonesos e serrans“, una referència ben interessant, atés que diferencia els aragonesos dels pobladors de la Serrania del Baix Aragó, com sabem que passava a vegades en l’edat mitjana; de l’exèrcit de la conquesta de Sicília en 1282, on “en tota aquella host no hac genoveses ne pisans ne venecians ne proençals, ne en mar ne en terra, que tota l’armada e el navili era de catalans, e els cavallers eren catalans e aragoneses, tots triats e ben provats de fet d’armes“, distingint clarament “les galees del rei d’Aragó” (Pere el Gran) i les “galees dels catalans“, que eren les mateixes, com quan fa referència a “En Roger, almirall del catalans per lo rei d’Aragó“; o també en recordar les Corts aragoneses de la Unió de 1284, atés que “veïa que no es podia avenir en negun cas ab los aragonesos, apellà un dia tots los rics hòmens d’Aragó e ciutadans de Saragossa“; o en explicar els fets del coll de Panissars contra els francesos en 1285: “dic-ho per ço que els aragonesos no se’n tinguen per ahontats; car jo vull que en aquest fet catalans e aragonesos sien així com a frares e a germans en tota res“. Els valencians com a col·lectivitat, novament, no existixen per a Desclot.

Encara més flagrant és el cas del català Ramon Muntaner, que, tot i establir-se com a ciutadà i jurat de València entre les dècades de 1310 i 1320 després de les seues aventures amb els almogàvers a Sicília i Grècia, empra expressament el gentilici “català” per a referir-se a alguns fets dels valencians, atés que, en efecte, els catalans eren majoria en el Regne de València i els primers usos documentats del gentilici col·lectiu valencià són ja de mitjan segle XIV en avant. Així, és ben coneguda la cita sobre els “vers catalans” que “parlen de bell catalanesc del món” en referir-se a la població cristiana d’Alacant, Elx, Oriola, Múrcia i Cartagena després de la conquesta de Jaume I en la dècada de 1260; o la que fa referència a la llengua apresa pels sicilians Roger de Lauria i Conrad Llança, els quals “apreseren del catalanesc de cascun lloc de Catalunya e del Regne de València tot ço qui bon ne bell era, e així cascun d’ells fo lo pus perfet català que anc fos e ab pus bell catalanesc“. Igualment, Muntaner  explica que quatre galeres que es feren “armar en València” capitanejades en la dècada de 1280 pel mateix Conrad Llança s’enfrontaren a un almirall islàmic que “era savi hom de mar e era estat en molts fets d’armes e havia provats los catalans qui eren“; o també parla de la rendició del castell sard de Càller en 1326 al noble d’origen valencià “En Berenguer Carròs e als altres qui en lo dit castell de Càller entraren ab ben quatre-cents cavalls armats e ab ben dotze mília sirvents, tots catalans“.

De la mateixa manera, Muntaner també esmenta constantment als aragonesos, per exemple, quan vindica la fidelitat dels vassalls de la Corona als seus reis: “sobre totes les gents del món tenen açò en llur cor catalans e aragoneses e tots los sotsmeses del dit senyor rei d’Aragó, cor tots estan endret llur senyor plens de fina amor natural“. O quan parla de la diferència d’idioma entre uns i altres –”si ben catalans e aragoneses són d’un senyor, la llengua no és una, ans és molt departida“– o en fer-ho de la conquesta de Sicília –”lleixà-hi cinc-cents hòmens a cavall, tots catalans e aragoneses“–, o en parlar de les Corts de Saragossa de 1284 –”féu aplegar corts a Saragossa, de tots los aragoneses“– o en recordar la matança dels almogàvers que ordenà l’emperador bizantí en 1303: “aquell dia mateix féu matar tots quants catalans e aragoneses havia en Contastinoble“. En definitiva, els esments a “catalans” i “aragonesos” de Ramon Muntaner es compten per desenes i desenes, però de nou els valencians no apareixen perquè literalment encara no s’havia format amb definició la seua consciència col·lectiva.

Així, l’única referència al gentilici territorial valencià que apareix en les quatre grans Cròniques és tardana i puntual. Es correspon a la Crònica de Pere el Cerimoniós, escrita, com s’ha indicat, en la dècada de 1370 i que conté una única menció als valencians, en recordar les seues primeres Corts com a rei al Regne de València en l’any 1336: “partim d’aquí e anam a la ciutat de València e, de continent que fom en la dita ciutat, tenguem cort als valencians e aquí nos juraren per llur rei“. Casualment, de fet, la primera cita històrica que hem pogut documentar del gentilici és just d’aquelles mateixes Corts, quan el Cerimoniós indicà al noble rebel Pero de Xèrica, en aragonés, que havia d’anar a l’assemblea, com els seus avantpassats, que hi havien acudit sempre i havien fet “todos actos de richos homnes e valençanos“; i el mateix rei en parla en la crònica: “e en aquella cort no hi venc Don Pedro d’Eixèrica; per què nós lo citam, e ell no hi volc comparer, dubtant-se que no fóssem agreviats contra ell“. En la resta del text, però, novament les referències a “catalans” i “aragonesos” són constants i reiterades, en clar contrast amb eixa única als “valencians”, donat que en aquells precisos instants estava cristal·litzant la nova identitat valenciana, en formació des de 1238 i que englobaria tots els pobladors del Regne de València independentment que hagueren arribat de Catalunya o d’Aragó o que anteriorment es consideraren catalans i aragonesos, com encara ho farien durant un temps.

Els descendents de Ramon Muntaner que s’instal·laren de manera definitiva a l’Horta de València i que encara estan presents en moltes de les poblacions de la zona, entroncant amb alguns llinatges d’origen aragonés com els Pardo de la Casta, de ben segur que se sentien valencians i ben valencians. Com encara ho fem una part important de la població valenciana, malgrat els intents castellanitzadors que ens acacen des de fa segles.