No som un país català

by | 23/05/2024

No ho som ara, evidentment, però els valencians tampoc ho hem sigut mai al llarg de la història
Temps de lectura: 4 minuts

Cal dir i recordar que el primer valencianisme cultural i polític va nàixer per imitació del catalanisme. Així ho explicaven sense embuts els Llombart, Pizcueta o Llorente, quan impulsaven la Renaixença del valencià en les lletres, emmirallant-se en el que passava a la Catalunya de Verdaguer, Guimerà o Balaguer, amb qui sempre mantingueren relacions excel·lents. I així ho mostraven els principals nuclis valencianistes del primer terç del segle XX, des del moderantisme de Faustí Barberà, que celebrà la primera Assemblea Regionalista Valenciana de 1907 tractant de copiar el model de la Solidaritat Catalana, fins als partits republicans valencianistes, que victorejaven els progressos de la Generalitat de Catalunya en els anys 30.

Dins d’eixe primer valencianisme sempre hi hagué, com es deia en l’època, un corrent catalanitzant, el d’aquells que advocaven per integrar els valencians en l’anomenada Catalunya Gran que havia plantejat el noucentista Enric Prat de la Riba, basant-se en les formulacions nacionalistes típiques de l’època –una llengua, una nació–, que donaren origen a moviments com el pangermanisme, el panhel·lenisme o –en el nostre cas– el pancatalanisme. Els seus partidaris eren sobretot jóvens valencianistes lletraferits que havien viscut o visitaven freqüentment Barcelona i volien per al poble valencià el potent redreçament nacional que allà veien. Però, dins del primer valencianisme, sempre foren una minoria.

No podia ser d’una altra manera. Fins i tot l’emmirallament amb el que passava a Catalunya conduïa al potenciament d’una via valenciana. Si els catalans donaven suport al seu projecte nacionalista no era només per una qüestió lingüística i lletraferida, sinó perquè havien constituït un Estat diferent a Castella fins al segle XVIII, havien tingut una història amb referents propis i havien arribat a la contemporaneïtat amb una forta identitat col·lectiva transmesa de generació en generació. És a dir, el mateix que passava entre els valencians, que havien conformat el Regne de València fins a 1707, tenien tota una sèrie de referents històrics particulars i es continuaven considerant valencians, com des de feia segles, en clara contraposició als pobles veïns. De fet, esta potència identitària històrica havia fet que, també de segles ençà, els valencians donaren a la seua llengua un nom propi i privatiu, el de valencià.

No obstant això, tot aquell valencianisme va ser eliminat pràcticament per complet pel franquisme, i el nou valencianisme forjat entre els anys 50 i 60 s’inclinà primer per la posició filocatalana del Grup Torre de Casp i Adlert i, més avant, per l’enlluernadora embranzida de Joan Fuster, qui optà per la via catalanista, tot i que substituint la Catalunya Gran pel nou concepte de Països Catalans com a horitzó nacional. La proposta es basava en la visió fusteriana segons la qual el Regne de València medieval havia estat dual: una part aragonesa, marginal i retardatària, i una altra part catalana, majoritària i proactiva, fins que en algun moment determinat aquells “vers catalans” s’havien desviat del tronc primigeni i per això calia “recobrar la unitat com a poble” del conjunt dels catalans.

Des del mateix any de 1238 en què Jaume I va conquerir la ciutat de València, va originar un subjecte polític i històric que va cristal·litzar en la segona mitat del segle XIV en una potent identitat col·lectiva valenciana, independentment de l’origen dels pobladors”

Pel que s’ha indicat adés, la proposta de Fuster tenia, evidentment, enormes límits: tota una història secular valenciana, amb una cosmovisió pròpia, i un vivíssim sentiment identitari valencià xocaven amb un projecte nacional catalanitzant, a la qual cosa calia afegir l’enorme força política, centrípeta i nacionalitzadora d’un Estat forjat des de la confusió interessada entre Castella i Espanya. Seixanta anys després, la proposta tampoc ha resistit gens bé l’avanç de tota una plèiade de coneixements aportats per la disciplina històrica. Ara sabem que el Regne de València no va ser dual, sinó una mescla per tot arreu de catalans –majoritaris– i d’aragonesos –minoritaris, però importants–, i, sobretot, que la creació d’un Estat medieval propi des del minut zero, des del mateix any de 1238 en què Jaume I va conquerir la ciutat de València, va originar un subjecte polític i històric que va cristal·litzar en la segona mitat del segle XIV en una potent identitat col·lectiva valenciana, independentment de l’origen dels pobladors. És per això també que la llengua pròpia, parlada pels cristians del regne com a conseqüència d’una majoria demogràfica de procedència catalana, va rebre des de llavors el nom de valencià, primer alternant-se amb el de català i després de manera exclusiva.

La potent estructuració d’eixa identitat històrica –en la qual es veien reconeguts des d’Isabel de Villena fins a Joan Baptista Basset o Antoni Josep Cavanilles– va fer que les següents onades poblacionals –foren occitanes, mallorquines o castellanes– se subsumiren dins de la valencianitat. I, de fet, sobre eixa valencianitat operà –i continua operant– el castellano-espanyolisme estatal en la contemporaneïtat per a deixar-la en una situació subalterna i d’autoodi que aconseguisca la seua erosió i evite el seu enfortiment i una possible projecció cap al futur. Entre els valencians, per tant, l’única via per a poder contrarestar de forma plausible eixe castellano-espanyolisme que també patixen altres pobles de l’Estat amb identitat, història i cultura pròpies –com el català, el basc o el gallec– és la via valenciana, la de l’enfortiment de la identitat, la història i la cultura del poble valencià.

És per tot això que –ingenu de mi!– encara m’escarote quan des de Catalunya algun nacionalista català –molt probablement amb tota la bona intenció del món– ens considera als valencians un país català, afirma que la valencianitat és catalanitat i és incapaç d’entendre que el nom de la nostra llengua ha de ser com a mínim dual –valencià i català, en peu d’igualtat–, que tenim uns estàndards lingüístics diversos i policèntrics i, sobretot, que l’única via per a fer front comú no és la via catalanitzant, pancatalana, catalanista o de Països Catalans, sinó la via valenciana, en paral·lel a la catalana i la illenca. Més enllà d’evidents lligams històrics, lingüístics i culturals –que mai poden marcar l’horitzó, sinó aportar sinèrgies i suports mutus–, els valencians no hem sigut en cap moment de la història un país català. Segons la definició del diccionari –país: territori limitat de forma natural o artificial, que constituïx una unitat geogràfica, política o històrica–, sí que ho som, però valencià i ben valencià.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història. 

Et pot interessar

Meninfotisme eres tu

Meninfotisme eres tu

El meninfotisme té un poder màgic i els valencians li tenim devoció. Com un determinisme social