La xica del garatge

by | 27/06/2024

Només aquella adolescent va saber què fer per a alliberar un grup d’adults apegats a les pantalles
Temps de lectura: 2 minuts

Havíem baixat a la segona planta de l’aparcament després d’un concert popular. A eixa hora ja només quedaven uns pocs cotxes aparcats. En sordina ens aplegava l’eco electrolatino de la discomòbil de la comissió de festes. Sobre els nostres caps, en la plaça, es barrejava la xicalla comarcal amb els veterans irreductibles i els pares de família que un dia és un dia i veges si no m’he de fer un altre gintònic.

Llavors se n’anà la llum. Durant uns segons es feu la foscor completa en el soterrani, únicament travessada pels fanals endormiscats dels qui enfilàvem la rampa d’eixida. En tornar l’electricitat, cares d’alleujament. Embragament. Primera. I de nou parats perquè la interrupció del fluid elèctric havia fet que es tancara la porta que comunicava els nivells segon i primer del garatge. Al principi els conductors vam romandre al volant amb aquell posat de paciència que hem aprés en incomptables embussos de trànsit, el colze negligentment sobre la porta i dos dits fluixos tamborinejant en el volant. Esperàvem que la situació es resolguera de forma màgica i invisible, com acostumen a esdevindre la major part dels processos que ens afecten.

Però no. La porta seguia tancada mentres els tubs d’escapament emetien un fumet blanquinós de raval dickensià. Llavors, concili espontani d’afectats: “Cal cridar a les oficines, açò és intolerable”. “I perillós!”. L’alarma cresqué en comprovar que no hi havia cobertura. Mirades suplicants i ditades a les pantalles dels telèfons mòbils, canvis d’ubicació i enlairament de terminals per a atraure la pietat dels déus tecnològics. No res. De sobte, però, algú recordà que, en alguna part, hi havia un intercomunicador i allà que es dirigiren els més decidits mentres la resta es quedava custodiant la caravana de cotxes.

En tornar, els exploradors portaven males notícies. Tampoc els vigilants del nivell superior sabien què fer fins que no es reiniciara completament el sistema informàtic.

I llavors, enmig de les malediccions compungides, una adolescent amb els cabells curts isqué del cotxe familiar, pujà la rampa en dos camallades enèrgiques i feu el que ningú més havia provat: obrir la porta d’una espentada.

Ella fou l’única que, emancipada de la dependència del biberó tecnològic, optà per una acció física, directa i senzilla. Independent. Primària. I jo, avergonyit, vaig pensar que si fora un simulacre per a triar el CEO d’una multinacional no tindria cap dubte en la meua elecció. Després, sense parlar, vam posar rumb en filera a la nit de l’espècie.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació de Tirant lo Blanch il·lustrada per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta, la novel·la juvenil El mag de Montrose i la novel·la Estiu.

Et pot interessar