La izquierda frente al espejo (Ediciones Contrabando, 2026) és el segon llibre d´assaig que publica Gerardo León, guionista i periodista cultural valencià, conegut entre nosaltres per les seues critiques de cinema en diversos mitjans, així com per la seua cobertura de festivals de cinema nacionals i internacionals. L’any 2022 va publicar també a Contrabando Mi 15-M (un recuerdo y algo más, brillant recorregut pels fets, significacions i conseqüències d’aquella revolta que en el  2011 va omplir les places de les ciutats espanyoles i va donar naixement al moviment polític Podemos.

El llibre del qual parlem hui, si bé no vol ser una continuació del primer, si que naix d’una vocació d’anàlisi i comentari del fets molt similar quant al procediment que va seguir en el seu primer treball, on comentava, amb rigor i la fina ironia que li és pròpia, uns esdeveniments que, en certa mesura, sacsejaren el país i donaren naixement a un nou paisatge polític. Per tant, els dos llibres, tot i ser diferents i independents un de l’altre, sí que compartixen molts temes i, sobretot, la mateixa arrel inconformista, com si en els dos s’haguera preguntat: amb quines armes puc combatre esta desviació? I és que darrere d’ells hi ha la decepció de qui va creure que la política era un camí per a construir un món millor.

La izquierda frente al espejo se submergix en allò que ben bé podríem anomenar la vida política a partir del naixement de l’esquerra actual que podríem qualificar com a alternativa, popular i populista, marcada a foc per les contradiccions; i podríem dir també que és obscurantista i sentimental, perquè s’allunyà  del racionalisme. ¿Podríem, doncs, afirmar que a hores d’ara l’esquerra, incloent el PSOE, es antiil·lustrada i ideològicament reaccionaria? Gerardo León ens explica eixes contradiccions al llarg dels catorze capítols que conformen un text unitari, que es deixa llegir i on el lector interessat per les ciències socials  sent la necessitat de prendre notes, de subratllar-hi frases;  que aborda temes tan actuals com el feminisme, les contradiccions en les quals s’hi ha caigut, on fins i tot ens parla amb lucidesa de la maquinaria punitiva de la llei del “Sí es sí”.

El llibre aborda transversalment l’evolució de Podemos, el seu fulgurant ascens i la seua ràpida caiguda, parla de les contradiccions, dels entrebancs en el camí per a aconseguir la fonamentació del moviment, que va anar perdent aquell poder il·lusionant del principi; de la conspiració i l’afonament, i de les traïcions internes al si d’un moviment marcat des del principi pels forts personalismes.

Amb la intuïció d´un observador minuciós que coneix de primera mà l’esclat i l’eclipsi podemita, León ve a dir-nos que ha mancat la força del convenciment, que esdevé difícil fer passar un missatge que és alhora sentimental i totalitari, i més encara, si va revestit de progressisme dolç. I trau la conclusió que pot  ser eixa ha sigut la causa principal del desastre a les urnes. En la pàgina 29 ens diu: “Podemos ha tenido un ascenso fulgurante, pero era un proyecto que nacía politicamente cojo”. Perquè cal preguntar-se: on es troba l’esquerra a hores d’ara ? ¿Quins han estat els esdeveniments que han anat desdibuixant les coordenades realistes substituint-les per altres més de caràcter “ emocional”, fins i tot puerils, com si un món perfecte fora realment possible? Vos enrecordeu d’allò de “Demaneu l’impossible”. No vos recorda tot una versió una mica coenta d’aquell llunyà Maig del 68?

Nous temes o arguments per a reinterpretar la realitat però des d’un  vessant distint, que duran a l’esquerra a cometre errors de pes. A hores d’ara l’esquerra viu dins d’una bambolla: la identitat cultural, el canvi climàtic viscut amb fanatisme, un feminisme que cau sovint en contradiccions flagrants, o unes polítiques sobre l’emigració poc centrades en la realitat són els seus punts de força ideològics. Però les solucions reals qui les ha de aportar?  On estan els fonaments per a crear un moviment polític “ seriós”? On aquell reflex més realista que podia haver pres del partit demòcrata nord-americà? La lectura d’este llibre ens fa preguntar-nos moltes coses, també una a la qual no li trobem resposta: com es dona una simpatia tan manifesta per països davall règims polítics dictatorials: Veneçuela, Cuba, Iran… O sí que hi ha resposta, però millor llegiu el llibre.

Estes alternatives de caire sovint improvisat i circumstancial,  quan no nascudes d’un ferotge impuls adolescent, en principi captivaren a molts perquè proposaven solucions allunyades de la política real i, per tant, tècnica, freda, sempre sospitosa d’estar controlada pel capital. El temps , tanmateix, ha demostrat que només seduïen a grups minoritaris, poc representatius del sentir de la majoria, encara que l’esquerra seguisca al poder gràcies a un difícil joc d’equilibris, on destacaríem els pactes amb partits nacionalistes, amb els quals només compartixen interessos de supervivència en el poder i, per tant, espuris.

L’assaig que ens ocupa s’establix sobre una estructura  de dades contrastades amb rigor, de cites de mitjans de comunicació; es capaç de recórrer els distints temes treballant els matisos, fent balanç, juxtaposant punts de mira; dona un retrat realista dels protagonistes, amb comentaris que revelen una indagació moral i per tant, en definitiva, segurament esdevindrà una obra de consulta per a molts. Llibre d’impuls vivacíssim, cal agrair a Gerardo León i Ediciones Contrabando la publicació d’un assaig tan necessari.