Sabies que es va tirar per la finestra amb el xiquet de 3 anys en braços? Estava tan desesperada per la mort del seu marit que es va llançar des d’un segon pis a un pati interior. Encara va sobreviure un dia, va rebre els sagraments, va fer testament. I va compartir funeral amb el seu espòs. Per això les dates. Ho veus? “Ramón Simarro. Pintor. Murió a los 33 años, en 7 de mayo de 1855”. “Cecilia Lacabra de Simarro. Murió a los 30 años, en 8 de mayo de 1855”. El xiquet es va salvar de miracle. Només li va quedar una lleu coixera. I ja t’he contat tot el que va fer després.

El somriure de Mireia. Els cabells llargs i tous de Mireia. Els ulls, les llargues pestanyes. I la pell resplendent. Tan pareguda a la Lilith del pintor John Collier. I tan intel·ligent.

Per què ens atraurà el mal?

*****

Abans de començar a interessar-me pel tema i vore les fotografies de Jean-Martin Charcot, jo m’imaginava les dones histèriques amb el corset mig desnugat i les galtes enceses. Dones victorianes de cintura estretíssima ventant-se amb palmitos improvisats després d’una acalorada discussió familiar.

Després ja no. Després només podia pensar-les segons la iconografia de l’Hospital de la Salpêtrière.

Cossos dislocats, contracturats, en posicions impossibles. Gestos d’espant, amenaça, dolor. Rostres en plena convulsió o en estat catatònic. Dones alienades per la hipnosi, o amb la llengua deformada fora de la boca, o enroscades pegant un bot acrobàtic damunt del llit del sanatori. Somnàmbules cloroformades, addictes a l’èter, a la morfina. Plors, espasmes, rialles, vòmits. Ansietat, deliri, epilèpsia, èxtasi.

L’efecte en qui observa és de fascinació i de repulsió. Odies mirar-les, però les mires amb l’angoixa plaent d’un veritable voyeur.

El xiquet de la lleu coixera, el fill del pintor mort per tuberculosi, de la dona suïcida de Xàtiva, va estar a la Salpêtrière com a metge visitant entre 1880 i 1885. Lluís Simarro Lacabra va conéixer aquelles dones diagnosticades d’histèria. Va assistir a l’escabrós espectacle de les Lliçons del dimarts. Un circ de freaks amb aval científic i substrat misogin.

El xiquet orfe, miraculosament salvat de la mort després d’aquell salt matern de desconsol, havia demostrat ben prompte el seu atreviment intel·lectual.

Criat pel germà de son pare, els anys d’escolar xativí ja deixen records del seu incipient criticisme. Si l’ànima és un element espiritual, com pot afectar-li el foc de l’infern?, pregunta als mestres, bocabadats.

Es trasllada a cursar el batxillerat a València, protegit pel seu paisà, l’erudit Vicent Boix, qui el recomana per a impartir classes d’història natural al col·legi de Sant Rafel. Els religiosos no tarden a expulsar-lo: lector devot de Darwin, gosa difondre les idees evolucionistes entre els estudiants.

La Revolució de 1868 el troba començant els estudis de medicina a la Universitat de València. Entre els mestres, hi havia Joan Baptista Peset i Vidal. De seguida es manifestarà el seu compromís amb la causa radical i la defensa del lliurepensament. Al capdavant de la Joventut Republicana local, participa en les barricades de l’alçament de 1869. Dona cursos sobre higiene laboral en el Centre Republicà de la Classe Obrera entre 1870 i 1871, on coneix a Amalio Gimeno, Ignasi Pinazo o Constantí Llombart. I l’any 1872 pronuncia a l’Ateneu de València una inflamada conferència en defensa del positivisme. Li valdrà el suspens del professorat conservador, tot i ser l’alumne més brillant de la promoció.

Es vorà obligat a acabar la carrera a Madrid, on entra en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza. Davall el paraigua de Francisco Giner de los Ríos, organitza cursos de divulgació científica. En 1876 guanya una plaça a l’Hospital de la Princesa i, a l’any següent, és nomenat director del Manicomi de Santa Isabel, a Leganés. Fruit de les seues fermes conviccions positivistes, proposa l’estudi anatomopatològic dels organismes dels pacients morts, és a dir, analitzar les restes físiques per a trobar possibles causes de la bogeria. Però xoca amb les autoritats eclesiàstiques i l’obliguen a dimitir en 1879. El Sexenni Revolucionari i la Primera República ja havien acabat: els experiments finalitzen; comença la Restauració borbònica.

És llavors quan se n’anirà a París. A punt de complir 30 anys, fadrí encara i desitjós d’amerar-se d’Europa. Un canvi d’aires, una fugida de la tradició científica espanyola, que l’ofega i l’expulsa per igual.

En aquell París sense Torre Eiffel, amb la novetat viatgera de l’Orient Express i l’estètica simbolista i decadentista en pugna contra el naturalisme imperant, el metge valencià ingressa en la maçoneria i ja mai abandonarà els valors de l’esquadra i el compàs.

En aquell París commogut per les interpretacions teatrals de Sarah Bernhardt i els pinzells impressionistes de Monet i Renoir, el fill de Ramon s’endinsarà en les metodologies de Charcot.

Una llàstima: per pocs dies no es troba a la Salpêtrière amb un jove metge vienés interessat en la hipnosi i les malalties mentals femenines. L’estada de Sigmund Freud va començar tot just quan el doctor Lluís Simarro tornava a Madrid per a passar a la història com el pioner de la psicologia científica espanyola.

D’aquells cinc anys parisencs, en sabia molt, Mireia. Perquè Mireia feia una tesi doctoral sobre aquell xiquet de Xàtiva que es va quedar sense pares per culpa dels dos mals romàntics per antonomàsia: la tuberculosi i l’amor més enllà de la mort.

Va ser Mireia qui em va mostrar les fotografies de les dones histèriques preses per Albert Londe, Désiré-Magloire Bourneville i Paul Regnard a finals del segle XIX dins de l’hospital regit per Charcot.

També va ser Mireia qui em va relatar el suïcidi de Cecília.

Jo mai pense en la mort de cada soterrat. Tal vegada perquè he crescut amb la seua companyia. Mon pare és el conserge del cementeri. També fa les tasques de manteniment. Arranca les males herbes de les voreres, rastella la grava, rega els ciprers. Els morts no embruten. És una faena tranquil·la. Massa, a vegades. Vaig passar tantes hores de menuda al cementeri que dibuixar les làpides es va convertir en un passatemps necessari per a suportar la solitud i el silenci.

Mai m’ha fet por tot aquell món de flors seques i marbres gelats. Però podia resultar avorrit. Si venia Mireia, no.

Si venia Mireia passejàvem entre les tombes agafades de la mà i miràvem les fotografies dels morts. Moltes ens feien riure. Trobàvem semblances grotesques entre els morts desconeguts i els vius coneguts. Sempre ens va agradar eixe joc. Érem bones, Mireia i jo descobrint pareguts.

M’agradaria contar com eixe joc va perdre la gràcia. M’agradaria contar com es va convertir en un malson.