Núria Cadenes (Barcelona, 1970) fila en Qui salva una vida (Premi Proa de Novel·la 2025) un memorable tapís moral amb els materials secundaris de la Història. A partir de les xarxes d’evasió de la comarca de la Cerdanya durant la Segona Guerra Mundial, l’autora conta, amb un pols narratiu íntim, suggeridor, brau i estilísticament impecable, com hòmens i dones de corprenedora solidesa ètica ho arriscaren tot per a socórrer els desconeguts que fugien de l’horror nazi als dos costats del Pirineu. Uns fets de mitjans del segle XX que cobren actualitat en l’Europa del revifament i la banalització del fanatisme autoritari.

Després d’un protagonista com l’emperador Tiberi en la teua anterior novel·la, què t’ha impulsat a abordar la peripècia de personatges en aparença xicotets i laterals de la història?  El protagonista, mossén Joan, era el meu besoncle, germà de la meua iaia, de manera que eixa història l’he tinguda sempre al meu voltant, a casa. També m’ha aplegat a partir dels treballs dels historiadors que tractaven les xarxes d’evasió a la Cerdanya, i em semblava tan potent que vaig decidir de posar fill a l’agulla, literàriament, per a llançar-me a escriure-la. Sabia que era un material extraordinari, un relat que mereixia convertir-se en una novel·la. I també era una qüestió de justícia, perquè està l’aventura de mossén Joan, però també la de tota la xarxa; un seguit de fets i persones entrellaçades, amb mossén Ginó a l’altre costat de la frontera. Tampoc no diria que són personatges “xicotets”, sinó persones normals que, en un moment donat, actuaren de manera extraordinària. I eixa grandesa dels fets la trobe molt interessant. A més, està el factor afegit de demostrar com en situacions dramàtiques, en situacions d’opressió insuportable, com van ser el nazisme i el feixisme en Europa durant els anys 40, en el context de la Segona Guerra Mundial, fins i tot quan l’autoritarisme criminal ho arrossega tot, al món encara hi ha persones normals i corrents que planten cara amb aparent senzillesa però amb un coratge i una fortalesa extraordinàries. Era una manera de mostrar com els humans, en situacions així, sovint més del que ens adonem o volem fer creure, reaccionem per a ajudar-nos els uns als altres. Eixe és un exemple vàlid per a qualsevol època, també per a la nostra, ara que se’ns ve damunt tanta foscor, quan sembla que tot ha de ser individual, despietat i ferotge.

Hi ha una línia de diàleg que per a mi condensa l’ètica de Qui salva una vida: “un cop saps, has de fer”. Sí, de fet, moltes de les persones que són retratades en la novel·la actuen simplement perquè veuen, justament per això. És a dir, no esperen cap recompensa ni ho fan perquè els altres els miren. Perquè a vegades sí que actuem així: notes la mirada d’algú i et dius “vaig a fer per a que veja que em porte de bé”. A esta gent no els cal cap aquiescència, cap aplaudiment ni cap mirada. Fan el correcte sense testimonis i això suposa un exemple grandiós. Els protagonistes, una vegada han vist l’horror, la persecució i la injustícia, tracten d’auxiliar a gent de religions diferents, d’orígens diferents, d’ideologies diferents, sense fer cap pregunta. Quan saps, tens l’obligació de fer. Eixa és l’autèntica grandesa.

També és una solidaritat diferent de l’actual, feta de likes, pantalles i discursos que poques voltes es transformen en acte. Clar, a aquella gent no la mirava ni la validava ningú. Al contrari, et podien traure de casa i pegar-te dos tirs en el més absolut anonimat. És el cas d’alguns personatges que no desvetlarem, però que en tot cas es corresponen a persones i destins reals. Gent a la qual van detindre, deportar i assassinar en un camp de concentració alemany, per exemple. Això, lluny de desconhortar a la seua família, impulsa que la seua dona i els fills continuen treballant per a la resistència. Malgrat tot, continuen fent el que han de fer. Jo això ho trobe admirable. Exemplar. En tot cas, hem de ser justos amb la nostra època. També a València vam vore eixa solidaritat directa i arriscada durant la Barrancada, per exemple. Hi hagué gent que el mateix dia va posar en perill la vida per ajudar desconeguts només perquè veia que estaven en risc. Ens hem d’adonar que els sers humans ens ajudem i això val la pena vore-ho. Hem de reivindicar que no som individus egoistes moguts per la por, sinó que en l’hora de la veritat apel·lem precisament al que ens fa humans i ens fa forts, i en este sentit cal celebrar l’esperança.

En el pla estilístic, hi ha una voluntat d’oralitat molt ben aconseguida en la veu narradora. També d’equilibri dialectal en el llenguatge. Sí, he intentat que tot sonara el més verídic possible. És cert que la literatura sempre és un artifici, una ficció, però igual que tracte que els personatges tinguen batec, que siguen tan “persones” com resulte possible, faig igual amb la llengua, perquè forma part de la substància de la novel·la, de la història, com els personatges que la fan viure, o la forma i l’estructura. Jo vinc de la Cerdanya i he tractat de recuperar al màxim la seua oralitat per a dotar de veritat el que contava, perquè, en eixa forma de fils d’un tapís que he volgut donar, evidentment la llengua s’havia d’adequar a l’època i al context.

L’església de Santa Maria de Talló, a la Cerdanya

Parlant de l’estil i de la implicació del territori, hi ha un episodi memorable: quan la Gestapo toca la porta de Melitó per a endur-se’l és la molsa de les pedres de la casa la que en transmet la vibració i avisa que l’enemic està ací. M’acabes de fer molt feliç, perquè eixa era justament la intenció: parlar d’eixe arrelament, d’un lligam territori-gent-memòria que apareix en diversos moments de la novel·la. Són les pedres, precisament les pedres, les que ens sobreviuen, però també les que acumulen històries i vivències i d’alguna manera les comuniquen als humans que hi ha al seu voltant. En una novel·la caben molts elements i en esta he tractat que hi haguera detalls, imatges, sentiments i tonalitats condensades en molt poc d’espai, amb l’esperança que arriben a algú. Just eixa és la idea: volia que la Cerdanya fora un element, que s’entenguera el que representa per a la gent quan és arrancada del seu món, de la terra que viu i el xicotet país que s’estima. Això és la pedra, la fusta vella d’una porta, la molsa que s’hi arrapa. Volia un atmosfera que es poguera respirar.

Hi ha un altre passatge realment significatiu: la “crisi” entre Isabel, una xica de fer faena, i el lloro de la seua ama. Les dos formes de vida més humils de la casa s’enfronten per una bagatel·la en compte de regirar-se juntes contra el poder. Sí, exacte, el pobre lloro enamorat! Es fan la vida impossible per a satisfer l’ama, quan realment haurien d’adonar-se que són proletariat, el proletariat de la casa; i més encara el lloro, que no hi guanya res, només que l’altra no obtinga el que vol. A vegades passa que entre dos oprimits batallen no per la seua salvació conjunta davant l’enemic, sinó per pujar un mil·límetre més que l’altre, i això és el que fa el lloro enamorat. Enamorat i malparit, clar. En este cas parlem d’un animal, però volia que els personatges mostraren les seues contradiccions i matisos. Hi ha una altra escena de tall semblant, quan mossén Joan s’ha d’enfrontar a l’Església franquista i al poder del bisbe i el deixen sol en una freda sala d’espera. És la forma de fer-li sentir l’imperi damunt les espatlles i fer-li vore com de poqueta cosa és, a soles, patint fred i por durant una espera innecessària, només per a fer-li sentir l’aclaparador pes de l’escenari i el desemparament. Ningú li oferix companyia, ni un braser, ni un got d’aigua, i mossén Joan es diu que el pitjor no és que no ho facen, sinó que ningú els ho prohibix i ells, els servidors del bisbe, s’avancen als desitjos i imperatius de l’amo. Són mesquineses que retraten tota una manera de ser que ens carrega de grillons i ens fa malvats sense necessitat, a voltes contra els nostres propis interessos personals o de classe.

La novel·la també explora les ferides de la memòria en els pobles i com es pot enverinar molts anys la relació entre els descendents de protagonistes enfrontats. Això està viu encara. És molt fort, però és que el que va passar és molt fort, molt difícil de digerir. I eixa realitat jo l’he novel·lada, li he posat literatura… però el rerefons és verídic i és el que és. Hi hagué gent que no va voler ajudar quan podia fer-ho i això va costar vides a persones concretes, a veïns seus. Parlem d’accions senzilles que si s’hagueren dut a terme hagueren pogut salvar a persones d’acabar assassinades en camps de concentració. Gestos mínims de consol, d’humanitat, que fins i tot van ser negats quan era hora. És entenedor que després hi haja un punt de remordiment i la necessitat de ser perdonat per la família de la víctima, perquè hi ha la consciència que ho has fet malament, però també saps que demanes un perdó que no mereixes. Passa el mateix amb la Guerra Civil i les ferides que van romandre obertes en molts pobles valencians, heretades de generació en generació al si de les famílies, arrossegant, covant el memorial de greuges que mai ens hem acabat de perdonar. Potser perquè hi ha coses imperdonables. I eixe no perdonar va ser per algunes persones el darrer homenatge d’amor que podien fer als qui van perdre, l’únic que els quedava a l’abast. No et faré cap mal, però no et donaré això que has vingut a buscar a ma casa perquè no t’ho mereixes.

Parlem d’un personatge important: Elisabet. És una jove que arrossega un infern personal espantós i, així i tot, fa el que deu. Em fa molt feliç sentir-te això, perquè és justament el que volia transmetre, i parlant-ho ara em fa sentir que la faena està ben feta. És que no cal esdevindre un ser de llum per a actuar correctament quan fa falta. I pot ser, fins i tot, que tingues el dolor enganxat a l’esquena com una bèstia que t’utilitza i se t’acaba menjant i, així i tot, faces el bé als altres. Les persones són complicades, plenes d’arestes, i això no lleva que puguen actuar correctament quan cal, sense esperar “el moment perfecte” o sense tindre-ho tot claríssim. Normalment parlem de gent normal, contradictòria, complicada, que també ha passat de tot en el pla personal. Al remat no ens definix qui som, d’on venim, on hem nascut… sinó què fem. És això el que acaba deixant petjada, el que fem, sense parar esment a les circumstàncies o al dolor que hi puguen dur aparellats.

En un moment d’auge del feixisme a Occident, d’assenyalament i persecucions, quin paper han de jugar la literatura i la memòria? Hem de parlar del paper de les persones que escrivim, però també de qui fa taules o arregla cables de la llum, del que hem de fer tots per a mantindre l’esperança, no com a desig abstracte d’un demà millor, sinó perquè això ha mogut el món: la voluntat de transformació col·lectiva de la humanitat. El contrari és el que ens ha sumit en foscors realment terrorífiques de recordar i necessàries de conéixer, sobretot per a que no es repetisquen. La literatura, la música, la pintura… han de descriure el nostre temps i donar elements d’esperança i de transformació. Una obra d’art potser no canvia el món, però pot canviar la persona que la rep. Jo mateixa, per exemple, no puc ser la mateixa persona després d’haver llegit Vida i destí, de Vasili Grossman.

Vasili Grossman a Schwerin en 1945