L’escriptor d’Almeria Juan Manuel Gil publica la seua última novel·la Majareta’ (Seix Barral, 2026) i xarrem amb ell sobre gèneres i etiquetes inclassificables, d’antiherois i de la literatura com a entreteniment. Este professor de Llengua i Literatura firma una obra que fa de l’oralitat i de l’humor la seua manera d’arribar al cor d’eixos turments que a vegades arrosseguem durant tota una vida. Parlem d’una novel·la que és profundament divertida, única i vibrant fins a l’última pàgina.

Eres autor d’un llibre de poesia, diverses novel·les i alguns llibres “inclassificables”. En quin gènere et sents més còmode? Sense cap dubte en la novel·la. En la novel·la cap tot. La novel·la és un bon bollit on pots posar totes eixes coses que et sobren i que tens al congelador. És un gènere molt agraït. A més, veig la meua vida en termes narratius. M’explique la vida segons funcione narrativament. Els dies em semblen fascinants si tenen un bon començament i si tenen un bon final. Així que crec que és la novel·la el meu gènere favorit.

Per què creus que algunes de les teues obres són considerades com a “inclassificables”? Els passa als qui s’acosten a la meua literatura amb ulls més tradicionals, més ortodoxos. A mi eixes coses em posen molt nerviós. Classificar-ho tot és una cosa de la qual desconfie. Com a escriptor he aprés que en realitat és una convenció que ens donem per a tranquil·litzar-nos. És una espècie de til·la intel·lectual que ens bevem per a saber on col·locar cada “llibret”, en la llibreria i en la prestatgeria. Però crec que els meus llibres moltes vegades beuen de tots els gèneres. Els meus llibres són inexplicables si no tens en compte el teatre, el periodisme, la poesia, la narració, les xarxes socials o fins i tot les converses que puguem trobar-nos al carrer.

I ‘Majareta’, com la qualifiques? La qualificaria amb uns termes que potser no tenen a vore amb la literatura en si, però que són molt literaris. É un pessic de vida. Per a mi ‘Majareta’ és un tros del teu bloc d’edifici o del teu carrer o del lloc on treballes, del teu barri. Però del teu, a més, no del meu solament, perquè crec que en tot barri hi ha una cosa universal. I això és el que jo pretenia: que tots els personatges tingueren moltíssim del teu fruiter, del taxista que et porta al centre comercial i del xofer que agarra el xiquet i se l’emporta d’excursió de tant en tant.

Seria adequat utilitzar alguna cosa així com a “intriga de barri? Sí, sens dubte. A més, una intriga a xicoteta escala, però que funciona com una gran intriga palatina o una conspiració d’Estat. Una intriga de barri és en ocasions intensíssima, desbordant i esperpèntica, i a vegades amb unes resolucions sorprenents. Els mecanismes en el fons són els mateixos, però amb una particularitat, i és que probablement les grans intrigues d’Estat tenen molt de mentira, però les intrigues de barri són les que t’afecten directament, les que et foraden la pell.

Com naix la idea de Majareta? Tenia dos coses que es van unir. D’una banda, el desig de posar en primer pla un protagonista que fora en principi un secundari, que aparentment no té res d’interessant, ni d’èpic. I, d’altra banda, tenia al cap la imatge d’un conserge que quan vaig estudiar, vivia en el mateix col·legi. No he sabut traure’m eixa imatge de viure en un col·legi, que em semblava entre terrorífica i inquietant, però també fabulosa. I vaig decidir que eixe protagonista fora qui decidix prendre les regnes de l’acció del barri. És a dir, que durà a terme un acte que commocionarà no solament el col·legi on treballa, sinó també a tot el barri.

Què hi trobaran els lectors? Algunes reflexions i una bona estona de lectura. No li tinc por a la paraula “entreteniment” en literatura. És una paraula sagrada per a mi i crec que la literatura no pot desprendre’s d’ella. Procure que les meues novel·les siguen entretingudes en el bon sentit de la paraula, que et facen pensar, que et posen en la pell d’un altre, que et facen viure vides que tu mai viuràs, que et resulten fascinants. I després, d’altra banda, algun espai de reflexió. Com, per exemple, l’espai del prejuí, de l’etiqueta, de l’anàlisi superficial, de les conseqüències que tenen moltíssimes vegades les nostres paraules, que amollem alegrement sobre este o sobre aquell, donant pàbul a vegades a faules, a rumors, sense avaluar les conseqüències que pot tindre per a persones de carn i ossos.

Has tractat de trencar algun estigma concret amb esta novel·la? Sí, hi ha un que és evident i és que la família com la institució sagrada. La família pot ser un palau o pot ser una bona finca en la qual muntar a cavall i celebrar torrades, però també pot ser una casa en ruïnes. I això hem de tindre-ho en compte, que no tots venim de la mateixa família, de la mateixa experiència, que no tots tenim el mateix passat. A vegades, la manera d’actuar, de sentir, de viure, de patir, ve precisament donat perquè quan som més vulnerables, quan estem en eixa edat de xiquet o en la primera adolescència, hem viscut coses tremendes. I hem de caminar-nos, en eixe sentit, amb ulls de cirurgià. Jo no idealitze la família. Soc professor, treballe amb xiquets i, per tant, treballe també amb famílies. Sé que és complex tindre una família estable, que no patisca els embats propis de la vida.

Este llibre té més de veritat, ficció o sentit de l’humor? Crec que té els tres alhora, perquè això és una defensa personal i un cavall de batalla meu: són inseparables. No hi ha vida que no estiga plena de veritats, ficció i sentit de l’humor. I afegiria també de dolor. És a dir, crec que són elements que conformen el que nosaltres anomenem vida. I que no existix frontera possible. I, per descomptat, no hi ha dia en què no sentes tristesa, angoixa o dolor per alguna cosa, siga en major o menor intensitat, i que no ho acompanyes amb sentit de l’humor. Perquè és el sentit de l’humor precisament el que t’ajuda a suportar-ho, a caminar amb pas ferm, quan en ocasions el que t’abellix és tirar-te l’edredó per damunt i no eixir del llit. El patiment no es concep alhora sense sentit de l’humor.

Quins són els teus pròxims projectes? A curt termini continuar sembrant llavoretes de Majareta aper on vaja, perquè ara com ara la novel·la està tenint bon recorregut i els lectors estan sent generosos amb ella. D’altra banda, hi ha una cosa amb què intente mantindre el meu equilibri, la meua salut mental durant les promocions, que és el moment en què arribe a l’hotel, òbric el meu quadern i escric. Perquè em tranquil·litza tindre la sensació que ja estic en una altra cosa encara que no ho estiga. Però simplement és una sensació.