Ha fet molta calor durant tot este dia de juliol de 1952 que ara acaba. No recorda el nom del llogaret on es troba, i on està instal·lat el llit en l’habitació del motel on la seua ampla còrpora haurà de descansar de la llarga jornada que ha passat conduint el seu enorme Buick per l’estat d’Arizona. Fa setmanes que està embarcat en esta aventura, a la recerca, caça i captura de palometes per tot l’oest dels Estats Units, la zona del seu nou país més pròdiga en estos insectes lepidòpters, i on habiten els exemplars més singulars. Una passió antiga dels seus temps d’infant a Rússia i que va traslladar, com si formara part de l’equipatge de l’exili, a la vida nova que l’esperava a l’altra banda del món i de l’estabilitat que buscava, després de tants viatges.
Molts anys arrere, acabat d’arribar a Nova York en 1940, ja va oferir-se com a entomòleg voluntari del Museu Americà d’Història Natural, i poc després va ser nomenat curador del Museu de Zoologia Comparada de la Universitat de Harvard, tot acreditat per eixa particular forma seua de diletantisme erudit, tan rigorós i apassionat com incontestable i autodidacta, sense perjuí de la seua creixent però encara discreta presència pública com a escriptor.
Ara, en estes hores primeres de la nit d’estiu de 1952, gitat en roba interior al llit de l’habitació del motel d’eixe llogaret de nom desconegut en les fondàries d’Arizona, i davall les aspes lentíssimes i la rotació manifestament insuficient d’un ventilador de sostre, no sap com ni perquè (i no serà per la calor) se li ompli el cap d’una allau de records que tenen com a vèrtex la casa on va nàixer en 1899, tot un flux incessant d’imatges, olors i sons, la nostàlgia irreprimible d’eixa ciutat que ara diuen Leningrad però que ell va conéixer com a Sant Petersburg.
Entre la vigília i el somni passen per davant seu, apegalosos com la calor, el pati, les finestres i els balcons del número 47 de la Bolshaia Morskaia, el carrer Gran de la Mar, la via ampla, elegant i majestuosa on va nàixer i on va viure fins als 18 anys. També recorda al número 45 la casa del príncep Oginski, al 43 l’ambaixada italiana i al 41 la d’Alemanya, i després l’enorme plaça Maria. Es recrea en la façana de sa casa, de granit finlandés i construïda en eixe estil italianitzant que va ser capritx del seu avi, qui ordenà alçar-la en la dècada dels 80 del segle XIX.
Vladimir Nabókov tanca els ulls, travessa el temps i pot vore, damunt del tercer pis, els frescos de motius florals que es repetixen en el gran balcó central del pis de baix, el segon. Allí estava el tocador de sa mare, un espai que el madur home que rememora percep ara com un territori màgic, mentres el mateix balcó li porta les imatges amargues dels brutals combats que des d’allí pogué contemplar durant la revolució.
.
D’eixa casa i de Rússia va eixir al costat de la seua família en 1919, i més de trenta anys després encara pot evocar –ho fa ara i ací, al bell mig d’Arizona– algunes de les prestatgeries i els títols de la fastuosa biblioteca de son pare, formada per més d’onze mil volums, o les moltes habitacions, o les belles escales que tan bé recorda, o les diferents estances de funcions diverses, totes abolides pel temps inclement, vives només en la seua memòria.
Però la remembrança de la casa és tan intensa que invoca a Nabókov la ciutat sencera, la ciutat perduda on no creu que puga mai tornar, i se li presenta tota de nord a sud i d’est a oest, com un rellamp sostingut: la resplendor de la cúpula daurada de Sant Isaac, l’estàtua del tsar Nicolau que s’alça davant d’ella, la bella i esvelta torre i agulla de l’Almirallat, la mola modernista de l’Hotel Astoria on va allotjar-se John Reed, l’activista i periodista nord-americà autor del llibre Ten Days that Shook the World, aquella mescla perfecta de propaganda i veritat al voltant de la revolució d’octubre, o la ballarina Isadora Duncan i el seu marit, el poeta Serguei Iessenin, qui triaria eixe mateix hotel per a suicidar-se, escrivint amb la seua pròpia sang estos versos: “En esta vida, morir no és cosa nova. / I viure, tampoc no ho és”. Igual que li venen –parla, memòria– l’arc de la plaça dels Desembristes, el Museu de l’Ermitage com un refugi del cos i de l’ànima, o l’escultura escuestre de Pere el Gran xafant la serp, eixa a qui Pushkin dedicà el poema èpic “El genet de bronze”, o tots els palaus pels quals passava un Nabókov adolescent fins aplegar a les vores immenses del Nevà, tan lluminós com la mar, o la bellesa crepuscular de la Perspectiva Nevski, eixe cor vibrant de la ciutat, els seus cafés, les seues llibreries o els trineus que corrien per ella com estreles fugisseres en aquells hiverns bellíssims, interminables.
Vladimir Nabókov sent certa saturació, una excessiva i insalubre nostàlgia, i fa un esforç per apartar tots eixos records, tota aquella vida perduda. Es posa de costat en el llit i percep un breu alleujament per part de l’ineficaç ventilador de sostre sobre el seu flanc dret. Respira amb profunditat i intenta canviar l’escenari del seu cervell, centrar els seus pensaments i el seu insomni en la novel·la que ha encetat fa poques setmanes, una història de perversió i seducció al voltant d’una joveníssima adolescent i un madur pertorbat. Busca un nom adient per al llibre, cap dels que té al cap li convenç. S’enrecorda de la mare i la filla mexicanes –tan freqüents a Arizona– que ha vist esta mateixa vesprada en un bar, i del nom amb què s’ha dirigit la mare a la xiqueta: Lolita. A Vladimir Nabókov li ha agradat la sonoritat, la innocència, el desorde i la contradicció que eixe nom evoca. Potser pose eixe nom com a títol de la novel·la. Deuria canviar l’inici, jugar amb eixes tres síl·labes, amb el diminitiu (Lo) del diminitiu (Lolita), amb la rotunditat del seus sons, tot expressat en un inici contundent. Sí, li agrada molt. Ho té clar, demà s’hi posarà. Un Sant Petersburg magnificent es diluïx entre boires com el somni que ja és. Lo-li-ta.
