Hi ha un debat acadèmic sobre la definició del concepte de literatura que m’encisa. El debat és necessari en la mesura que no tot llibre, per molta ficció que siga, mereix la categoria de literatura. Seria com posar l’etiqueta de Denominació d’Origen a qualsevol vi pel simple fet d’estar embotellat. No hem de confondre la forma amb el contingut. Un Priorat no és un Don Simón.

Evidentment, cal dir que no dispose dels coneixements suficients per atrevir-me a donar-ne una definició, però sospite que la definició en disputa hauria d’admetre el següent component sine qua non: l’exigència de la mateixa obra de mantindre un diàleg amb el lector. No parle, doncs, de sentir- la, sinó de pensar amb ella. Es tracta, per tant, d’una exigència que naix de l’obra, una exigència sense la qual el llibre no resulta comprensible, perquè la literatura no és monològica, sinó dialògica. I el lector ha de ser digne de participar-hi, i l’obra, al mateix temps, ha de ser digna de la intel·ligència del lector. Em sembla, en definitiva, un criteri insubornable.

No debades, etimològicament la paraula diàleg significa “a través de la raó”. De fet, fou Sòcrates qui, amb el seu mètode, buscava eixa raó en els seus deixebles mitjançant la conversa, com ara amb Glaucó, que fou un dels seus principals interlocutors filosòfics. Així, el mètode socràtic constava de dos parts: la ironia –l’art de fer que els seus alumnes caigueren en contradiccions per a desmuntar falses certeses fins que reconegueren que no sabien res, i llavors estaven en condicions d’encetar el camí cap al coneixement–, i la maièutica, l’art de donar a llum les veritats que habitaven dins d’ells.

Dos mil·lennis i mig després, Francesc Server Mut ens presenta este concepte i l’aplica al terreny de la literatura, convertint a Sòcrates en un tal Lluís Belda Mistral, a Glaucó en Pau Salvà i la ciutat d’Atenes en la de València, de manera que la veritat de les definicions universals esdevé la veritat de la literatura. Maièutica –o La novel·la sense nom– és, doncs, una obra que jo no dubtaria a qualificar de literatura, perquè acomplix amb el criteri esmentat: ens obliga a mantindre constantment un diàleg amb ella, a escoltar les seues preguntes i buscar-ne respostes per a extraure les veritats que habiten en nosaltres, com si fórem Glaucó.

És més, des de les primeres pàgines m’adoní que estava davant d’una novel·la que exigia moltes coses, no per ser densa, sinó per la reflexió que imposava. I és que, al meu parer, Maièutica és la història d’una obsessió: la que tots aquells que hem desitjat ser escriptors hem patit alguna vegada, com deia el mateix Vargas Llosa, qui des de ben jove volia ser escriptor a temps complet. Per tant, no feia de la literatura una cosa secundària, perifèrica –un passatemps de vesprades–, sinó que la convertia en la seua activitat principal. “Escritor, no escribidor”, en deia. I quin lletraferit no ha pensat això alguna vegada?

En la pàgina 109, el protagonista Pau / Glaucó capta eixa escissió que habita en gent com nosaltres, l’escissió de la qual Vargas Llosa volia fugir i de la qual, malauradament, jo continue captiu: “Un escriptor amb els dits tacats de guix. D’eixos n’abunden més. Realment són escriptors?”. En llegir esta frase l’apuntí al meu quadern de notes. Vaig detindre la lectura i vaig rebre personalment el guant de Pau. Havia d’examinar les meues pròpies contradiccions; m’ho demanava la novel·la per a poder continuar llegint-la. Llavors vaig pensar en les meues taques personals i els dubtes m’envairen.

Per què no deixes de fer classe i escrius la novel·la que vols escriure? Per què no ho deixes tot? Per què no t’endinses més, Borja? Per què opositares i no prioritzares la literatura? Com vols ser escriptor si no vius d’escriure?

“Karina” (Bernard Plossu, 1966)

Des que el guix que utilitze de dilluns a divendres em paga la hipoteca, les factures i els llibres que llig, la pregunta que fa Pau (“Realment són escriptors?”) em tortura diàriament, perquè les taques d’este guix m’allunyen del teclat de l’ordinador en llevar-me l’energia per a escriure les històries que tinc al cap. La veritat és que no em costa gens dir que soc professor, però sent com una impostura reconéixer-me com a escriptor, perquè eixes preguntes sempre estan ahí, com a mosques que pul·lulen al meu voltant. Però llavors hi ha dies que trobe una mitja resposta que em consola: estes taques són les que fan que els meus alumnes sàpien qui és Sòcrates o què significa maièutica; són les que, d’alguna manera, fan de la meua vida alguna cosa més que literatura, perquè sense eixes taques jo escriuria pitjor; perquè sense taques la literatura no val res. I per a escriure cal tacar-se, deixar que la vida et travesse com un raig verd.

Per això sempre he desconfiat dels personatges que s’obsessionen a escriure i no a viure, que fan de la dèria una virtut, de la seua vida un apèndix de la literatura: s’ho prenen massa seriosament. En este sentit, el Quixot m’ajudà a posar una ferma muralla entre la realitat i el desig. Entendre la necessitat d’esta muralla és el que m’ha salvat de l’abisme, de la confusió perpètua, del ridícul tardà. Possiblement podeu pensar que peque de ser fred, o poc passional, però escriure és una activitat en què la passió s’ha d’acorralar i és fustigada com una bèstia salvatge que necessita ser domada. Els escriptors han de ser aurigues de les lletres: només així l’equilibri entre la covardia i la temeritat troba el punt intermedi.

Entendre això és el que em salva de l’autocompassió, de la llàstima que em transmet Pau, la mateixa llàstima que em transmeteren Arturo Belano i Ulises Lima en Los detectives salvajes (Anagrama, 2006) de Roberto Bolaño. Els realvisceralistes em posaven dels nervis alhora que em fascinaven. Crec que era Lima qui, en la seua obsessió per llegir, arribava fins i tot a fer-ho dins de la dutxa. Mai he idealitzat esta classe de comportaments absurds, tot i que em captiven. I per això, mentre llegia Maièutica, em venien ganes de convertir-me en un personatge no tan respectuós com l’amic de Pau, Ferran, per a dir-li que se n’anara a Itàlia amb la seua nòvia, que viatjara per a viure les experiències que nodririen la seua escriptura, perquè quedar-se tancat a casa mentre hi ha un món fora esperant-lo és l’actitud més antiliterària que conec. De fet, m’escolaria en un dels somnis de Pau i, a cau d’orella, si l’autor m’ho permetera, li diria:

La literatura no és una continuació de la vida. És just al revés: la vida és la seua condició de possibilitat.

En efecte, tant per a l’escriptor com per al lector, la literatura exigix un contacte previ amb la realitat, perquè és d’allí d’on es nodrix. Les taques de guix que hi ha als meus dits en estos moments han vessat experiències en la meua memòria que em fan tindre material per a escriure: la literatura és l’apèndix de la meua vida. Però en Pau Salvà he vist la transposició dels termes, i això em fa pensar que potser soc massa covard, que tot el que projecte són excuses, que Pau té la determinació i la confiança que a mi em falten. Quina línia més fina hi ha entre temeritat i covardia, no? Potser per això em quede amb les taques de guix mentre escric quan tinc un marge, quan em deixen, però Pau ’endinsa en el paratge inabastable que és la literatura ja de ben jove, com Belano i Ulises Lima anaren a a la busca de Cesárea Tinajero fins al desert Sonora –que pot interpretar-se com l’obsessió literària de Bolaño–. El de Pau, però, és un viatge en què pretén independitzar-se de tot contacte amb la realitat perquè, segons afirma, necessita escriure primer: un abisme que, com deia Nietzsche, et torna la mirada i del qual costa eixir-ne indemne.

Malgrat això, soc conscient que l’escriptura també requerix calma i silenci, hores tancat a l’habitació, revisió i correcció, introspecció i soledat; però esta soledat ha de ser el punt d’arribada, no de partida. S’escriu des de la soledat física, no ontològica. Quan estàs davant del Word en blanc, mai estàs sol: t’acompanya tot allò que t’ha construït com a persona. La fricció amb la realitat és la que produïx la ficció. Així és com jo ho concep, i crec que la Maièutica de Francesc Server també apunta en eixa direcció: una crítica subtil i alhora apassionada de l’obsessió per escriure.

“Viatge a Mèxic” (Bernard Plossu, 1966)

.

I és per tot això que la gran virtut d’esta obra residix a retratar eixa obsessió d’una manera delicada i catàrtica, en un exercici de metanovel·la en què l’obra reflexiona sobre la seua pròpia construcció, submergint el lector en un calidoscopi de textos que funcionen com un tot harmònic. Mai havia llegit una novel·la que desembocara en una mena de cubisme literari, en què la descomposició del relat lineal en fragments ubicats en distints ordes temporals i espacials acaba construint els retalls de l’obsessió com a gotes esguitades. La novel·la es fa pedaços quan el protagonista s’endinsa en el desert mexicà. Una nova geometria que naix del trencament de l’estil tradicional.

Al capdavall, eixa ruptura no és només formal, sinó que, a nivell de contingut, lluny d’idealitzar la tasca de l’escriptor –de parlar de festes, de sexe, de bohèmia i de fama–, podem copsar la soledat que arrossega a Pau, el preu massa alt que paga per escriure La novel·la sense nom; tant alt que acaba escrivint una obra sobre eixa mateixa derrota, l’única cosa de la seua vida que troba suficientment real per a poder escriure. Més enllà d’això no hi ha literatura, perquè no hi ha vida: n’ha renunciat i només queda la veritat que ix de la maièutica. Sòcrates li ha llevat la nòvia, i Glaucó s’ha quedat tot sol al desert de Sonora.