Quan els meus fills eren menuts, tenien un àlbum il·lustrat titulat El llibre valent. El llegíem molt, perquè no només és preciós i entretingut, que és el que busquem als llibres infantils, sinó que també és útil i aclaridor per a aquell moment concret i terrible en què els infants, les persones, som conscients de la por per primera vegada com un element corpori i totalment impossible d’ignorar. A la foscor, als gossos, a estar sol, tria la teua desventura. La meua era el foc. Somiava que se’ns cremava la casa i quaranta anys més tard encara recordo el pànic que em dominava com un rampell incontrolable. És aterridor descobrir la por i que la por a la por siga una por en si mateixa.

No crec que la biologia veiés vindre que este mecanisme evolutiu creat per a la protecció i la supervivència podia convertir-se en una font de diversió per a esta espècie nostra tan complicadeta. I que fins i tot en un determinat moment es creara tota una indústria i una iconografia al voltant de passar por, de manera intencional i lúdica. Sempre dins d’uns màrgens segurs, perquè l’esglai de veritat, el que t’esgarrifa l’espinada i et fa témer per la vida, no li agrada a ningú. El gènere del terror, en totes les seues formes, és un dels més exitosos, tant en cinema com en literatura, cosa que indica que a molta gent li agrada provocar-se a posta esta reacció primària i desagradable que naix de la sensació de perill imminent.

He de dir, i ja sé que no vos ho creureu, que durant tota la meua infantesa vaig ser una xiqueta plorona i temorica, sempre amb les llagrimetes a punt de brollar i l’ai al cor. Ho devia plorar tot en aquells primers anys, perquè ara ni gota. En algun moment incert, que no podria fixar ni datar, em vaig fer fer una armadura de marbre blanc com el pedrís de la cuina o com un exoesquelet d’insecte gros, fi però resistent, que em protegix lo tendre. La meua època fosca es va encetar amb relats de Poe i Lovecraft i les novel·les de Bram Stoker i Mary Shelley, però fou al voltant de l’adolescència quan vaig traure de la biblioteca tots els llibres de Stephen King que hi havia, i en aquell moment ja n’eren molts. Em cagava viva i els fruïa del principi al final, submergida en aquelles atmosferes on la por més fonda podia vindre dels detalls més quotidians, com la musiqueta d’una camioneta de gelats en un carrer desert en ple agost. 

Ara que soc gran ja no el llig i ja no m’agrada passar por ni patir gratuïtament, però des d’aquells anys i aquelles històries que em romanen gravades a foc a la memòria, al senyor King li tinc veneració i respecte, i en faig una aferrissada defensa sempre que puc, perquè el que fa és dificilíssim i ho fa molt bé. Pocs escriptors han explorat tants vessants diferents de la por com ell, sense recórrer necessàriament als recursos sobrenaturals o encasellar-se en subgèneres concrets. Les seues històries i l’anàlisi antropològica que se n’extrau de la seua obra van entapissar la meua manera de vore el món, i també la literatura, en uns anys en què el meu cervell era plàstic i maleable. 

Molt més tard, vaig saber que havia existit una mestressa de casa i mare de quatre fills a Vermont, amb ulleres de cul de got, que escrivia relats terrorífics. Li deien Shirley Jackson i es va morir als 48 anys mentre dormia, amb sis novel·les i més de cent relats publicats, entre ells el conegudíssim La loteria. Mentre va viure, no va rebre massa bones crítiques i se la considerava una “escriptora ocasional”, que només és una altra manera de menysprear la literatura feta per dones, però en realitat l’escriptura fou la seua principal ocupació i la seua obra ha sigut considerada una influència cabdal per autors com el mateix Stephen King, cosa que em complau fortament. També parlo d’ella sempre que puc i em pertorba pensar com els caps de persones aparentment normals poden fer treballar engranatges tan foscos mentre fan pastissos de poma. Per tot això, estic convençuda que la temor la tenim dins i pren múltiples formes i, al final, tots els monstres són humans, com deien en la sèrie American Horror Story, que també tocava de gaidó el gènere del terror amb un punt gòtic contemporani molt atractiu.

Ara ja no li temo al foc, més prompte al contrari: m’atrau, em fascina i a vegades m’hi aboco perillosament i tot. Diuen que ser valenta és anar fent amb temor, i superar les pors deu ser que vagen mutant a mesura que tu creixes: ja no tens por a la foscor ni a les bruixes, però sí al feixisme. I així, anar fent.